15.03.2016 - 22:00
No conec de res Ada Colau. Però posaria la mà al foc que ha d’estar cansada que certs mitjans aprofitin qualsevol cosa per a saltar-li sobre la jugular. Fa quinze dies explicava com un cert periodisme carronyaire havia convertit un gest mal educat i en contra de la cultura d’Alberto Fernández Díaz en un atac a l’alcaldessa de Barcelona. Però els exemples se succeeixen: les noves formacions fan por als qui ja els anava bé la política de l’ostentació dels grans partits. Resulta molt simptomàtic que aquells que callaven les hipocresies i les roïneses dels governs socialistes i convergents ara denunciïn tan immisericordiosament les contradiccions de Barcelona en Comú. (Que en té, és clar que sí, com Podem, com la CUP; però el cos del seu delicte és tan ínfim –ni que sigui pel poc temps que fa que són a l’aparador–, comparat amb el silenci que van merèixer les faltes dels altres!)
L’última escomesa contra Ada Colau va partir d’una conversa distesa de fa pocs dies entre l’alcaldessa de Barcelona i un militar al Saló de l’Ensenyament. En aquest cas, cal dir que la cosa ha anat a més. Alguns han aixecat un fortí d’aquella trobada: argumentacions farisees i insults de tota magnitud i condició han volat a discreció. I no solament els periodistes han participat en la carregada: a les xarxes socials han aparegut també les veus de la intolerància, que sovint s’amaguen i es camuflen en la falsa concòrdia.
Tot plegat, una immundícia doble. En primer lloc, perquè Colau, en aquella conversa, es limitava a posar sobre la taula i de manera cordial un fet objectiu: que el plenari de l’Ajuntament de Barcelona havia aprovat una declaració institucional en què rebutjava la presència de l’exèrcit en esdeveniments de caràcter educatiu. La proposta va sorgir dels regidors de la CUP i especifica que, amb aquesta presència, es pretén donar una imatge ‘humanitària i pacífica’ de la institució armada, la qual cosa no és més que un oxímoron (això ho dic jo). O una mentida (això, també). Sabeu quins grups municipals van votar contra la declaració? Ciutadans, PP i PSC.
La polseguera que s’ha aixecat per aquella conversa no és normal. Només s’explica per la por i la ràbia que suscita l’actual govern municipal. En comptes de fixar-se en l’anècdota, s’hauria d’haver anat al fons de la qüestió. L’any passat, el parlament també va aprovar una moció en favor de retirar l’exèrcit del Saló de l’Ensenyament i fa pocs dies la consellera d’Ensenyament va dir en seu parlamentària que havien fet arribar a Fira de Barcelona la necessitat de ‘replantejar’ la presència de les forces armades al Saló. Vaja, que la cosa no és pas cap ocurrència d’Ada Colau i el seu equip, sinó que hi ha un consens majoritari entre els polítics catalans. I fixeu-vos que els qui no hi estan d’acord, aquells que volen exèrcit i més exèrcit, són aquests partits polítics espanyols que, ‘per a les grans coses’, que diuen ells, sempre van junts.
I això em porta a la segona immundícia. En l’episodi d’Ada Colau hi ha una cosa que m’espanta. Que hi hagi gent que, més enllà de la ideologia de cadascú, pugui arribar a pensar que l’exèrcit, que la instrucció militar, és equiparable a l’educació en sentit estricte. Fins i tot les persones més conservadores, aquelles que, ingènuament, pensen que hem de tenir un exèrcit per a defensar-nos no se sap ben bé de qui, no haurien de fer una tal equiparació. Temps enrere, jo i molts més, contraris al servei militar obligatori, vam ser objectors de consciència, alguns companys s’hi van jugar la pell. Amb tot, puc entendre que hi hagi persones que defensin l’existència dels exèrcits; em costa, però faig un esforç. Ara, la immundícia és dir que l’ensenyament que es practica a les acadèmies militars és igual que el de les escoles civils.
No, l’educació consisteix a formar els individus en espais de llibertat, a fomentar el pensament propi, a saber discernir les coses a partir dels instruments que l’escola, l’institut i la universitat et puguin haver donat. L’exèrcit et proporciona tot això? Rotundament, no. Tots sabem que el militarisme es basa en la disciplina, en la cadena de comandament, en la despersonalització de l’individu, en la supressió de qualsevol indici que el subjecte pugui raonar per ell mateix, tots uniformats, tots sota les ordres que vénen de dalt. (Un apunt tangencial: llegeixo l’última frase i sembla que també parli dels partits polítics convencionals, oi?)
Si aneu a la pàgina de l’Academia General Militar de l’exèrcit de terra espanyol, podeu llegir que té per responsabilitat ‘el encuadramiento de los alumnos y de dirigir y gestionar su régimen de vida’. Dirigir el règim de vida, diuen. Això, amics, no és educació. Ho va dir Mandela: ‘L’educació és l’arma més poderosa que pots usar per a canviar el món.’ Un home que va estar empresonat vint-i-set anys per ‘desraons’ racistes, no va apel·lar mai a la força de les armes que maten, sinó a les que s’allunyen de la violència, a les que il·lustren i no a les que sacrifiquen. És clar que l’exèrcit espanyol s’ha rentat o s’ha mirat de rentar la cara del seu passat dictatorial; ignoro quin grau de franquisme perviu en la seva organització. Però, sigui com sigui el seu tarannà actual, fer veure que entrar en l’exèrcit és un model educatiu assimilable a l’ensenyament democràtic, que és col·laborar a la pau del món, resulta una butllofa de dimensions notables.
Immundícia de gran calibre, doncs. Que s’ha desplegat per les xarxes, com deia abans. Alguns, en comptes de cenyir-se a la qüestió central –si una institució que té la lògica de les armes pot participar en un saló d’ensenyament–, van començar a cridar visques a l’exèrcit. Van silenciar, és clar, la barbàrie que els exèrcits moderns han causat a Europa i a Espanya durant tot el segle XX. A tots els vull recordar un passatge escrit per Bakunin, el filòsof anarquista, aquell que volia un món que fos igual per a tothom. Ja m’imagino que Bakunin els fa sortir furóncols a la closca pelada. Millor i tot. Em refereixo a aquell moment en què el pensador diu que l’educació dels militars els converteix en enemics de la societat civil i el poble, que l’uniforme mateix que vesteixen els faria semblar pallassos si no fos que sempre tenen un posat amenaçant, que el seu entrenament per la matança i la destrucció seria humiliant per a les persones si no fos que han perdut el sentiment de la dignitat humana. I acaba amb una referència explícita a la instrucció dels militars que jo, humilment, subscric: ‘Sotmesos a una disciplina despòtica, acaben essent l’horror de qualsevol que es mogui lliurement. Volen imposar a la força la disciplina brutal, l’ordre estúpida de la qual ells mateixos són víctimes.’
