Les animadores sud-coreanes omplen estadis i desperten passions secretes

Una trucada desperta So Young Park. S’ha tornat a adormir i és a punt de fer tard. Tan sols té vint-i-tres anys, però carrega una gran responsabilitat. Gran part dels espectadors de l’estadi hi van tan sols per veure-la a ella. De fet, la secció on es col·loca no té mai cap seient buit. Amb molt poc temps ha aconseguit de captivar molta gent i s’ha convertit en l’atracció principal dels partits del FC Anyang.

Una vegada arriba al camp, es maquilla i es vesteix amb l’equipació lila. Ella, juntament amb tres companyes, seran les encarregades de donar la benvinguda als afeccionats que van a l’estadi. Allà les espera un eixam de seguidors. Però no de l’equip, sinó seu. La majoria van carregats amb càmeres i teleobjectius caríssims que fan servir per fotografiar cada moviment de les animadores, que reparteixen tríptics i fan reverències a qui va entrant a l’estadi. La resta duu telèfons mòbils amb les millors càmeres del mercat, capaces de capturar el més petit detall en la distància. Tots són homes. Entre els quals hi ha en Fabio, el meu bon amic coreà. I al seu costat, un servidor, a qui ha convidat a acompanyar-lo al moment imperdible de la setmana.

“El primer, és el futbol. Després van les animadores”, em diu en Fabio. Em consta la passió del jove traductor per l’esport rei. Fins i tot vam competir al mateix equip quan tots dos vivíem a la Xina. Però també és cert que aquests darrers anys el seu compte d’Instagram s’ha convertit en un monogràfic de les animadores que hi ha als partits que va a veure.

Com ell, hi ha molts homes més que els fan fotografies. La devoció per aquestes noies va més enllà de l’esport i, fins i tot, de la seva habilitat per animar. És un fenomen semblant al dels artistes de pop coreà: són ídols de masses. El carisma i la bellesa són les armes que les fan guanyar popularitat més o menys. I So Young Park és molt popular.

Un dels qui la immortalitzen amb un teleobjectiu digne d’un fotògraf d’animals salvatges m’explica que té “molts terabytes” d’imatges d’animadores. Igual que ell, molts dels seguidors demanen de fer-se una selfie amb elles. De fet, en la majoria de casos, donen el telèfon a les noies perquè es facin la fotografia directament sense ells, una cosa que em sorprèn. “Molts no tenen gaire seguretat amb el seu físic i prefereixen de no sortir a la fotografia”, em respon en Fabio.

Una vegada acabada la benvinguda, animadores i afeccionats se’n van als seus llocs per veure el partit. L’Anyang és un equip de segona divisió, però, així i tot, el camp és força ple. Sobretot les seccions on hi ha les animadores. Després del xiulet inicial, comencen a fer la seva feina. Es reparteixen les seccions i comencen a ballar, totes fan els mateixos passos tot i la distància. Això sí, la seva funció és bàsicament la d’acompanyar els càntics que sonen a la grada d’animació. Elles no són les encarregades de crear els cants, sinó que es limiten a propagar l’efecte dels qui criden amb fervor i piquen els tambors. Però no solament això, també reaccionen a les jugades que passen als partits. Si es falla una ocasió clara, fan cara de tristes. Si reben una falta dura, agafen aire, rebufen i s’enfaden. Actuen com una mena de termòmetre que guia els seguidors sobre com sentir-se en cada moment. “La nostra feina és animar els qui vénen a l’estadi per primera vegada”, m’havia comentat instants abans So Young Park. “El nostre paper és el d’igualar els càntics dels afeccionats i transmetre energia a qui s’asseu a les nostres seccions.”

So Young Park va endinsar-se en aquest món després de conèixer una representant de la companyia Twinkle, especialitzada a formar equips d’animadores. “Després de rebre entrenaments i d’anar a l’estadi, ho vaig trobar molt atractiu. El futbol té grans afeccionats. De fet, em vaig convertir en animadora per aquest encant”, comenta.

A Corea del Sud, els equips d’animadores formen part de la litúrgia esportiva. De la mateixa manera que amb els jugadors, també hi ha fitxatges, contractes amb equips i intercanvis de “jugadores”. I, a més, no estan limitades a un sol esport. Park també treballa amb els Suwon KT Sonicboom, un equip de bàsquet de primera divisió que ha acabat en tercera posició aquesta temporada (i que curiosament competeix contra l’Anyang). Però si hi ha un esport que li hagi fet guanyar popularitat, és el beisbol, el preferit dels coreans, fins i tot per sobre del futbol. La jove animadora llueix els colors dels Hanwha Eagles i els acompanya als partits que disputen a l’estadi de la ciutat de Daejeon.

En el beisbol sud-coreà, els càntics i les animacions dels afeccionats tenen un paper importantíssim, i són clau a l’hora d’entendre l’èxit d’aquest esport importat dels Estats Units d’Amèrica. Les animadores tenen el paper de marcar les coreografies que els espectadors imiten amb la música a tot volum, i creen un ambient més semblant a un concert de pop que no pas al d’una competició esportiva com l’entenem a Europa. Al futbol, en canvi, tenen una funció més passiva i el seu valor sembla més limitat als seus encants i a la capacitat que tenen de convertir-se en ídoles de masses.

A Anyang, el partit arriba a la mitja part amb empat a zero al marcador. De seguida, els seguidors de les animadores es col·loquen estratègicament. Saben perfectament què han de fer les noies, en quin ordre i per on passaran, de manera que aprofiten cada ocasió per fer-los més fotografies i interactuar-hi. De fet, es creen certes relacions entre les animadores i aquests seguidors, que fins i tot n’esbrinen els gusts. Sense anar més lluny, abans de començar el partit he acompanyat en Fabio a comprar uns batuts de plàtan per a una de les animadores. “Són els seus preferits”, m’ha assegurat.

L’espectacle de la mitja part és responsabilitat seva, amb uns balls que executen al bell mig del camp. Mentrestant, les càmeres dels seus seguidors embogeixen intentant de capturar els millors moments de la coreografia. Amb el començament de la segona part, les animadores recuperen les posicions i tornen a acompanyar els càntics dels afeccionats.

Aquesta és l’única feina de So Young Park, que no s’imagina un futur allunyada de l’animació. “Vull ser una animadora durant molt de temps, que m’ascendeixin a cap de l’equip i construir un bon equip amb la persona a càrrec de l’empresa. Espero que el nostre propòsit no canviï”, analitza en un moment de seriositat. Sembla difícil que es mostri més enllà de la màscara que fa servir en públic, riallera, extremadament optimista i despreocupada. “Som una professió que anima, no solament ballem i ens fem fotografies. Vull mantenir la funció tradicional de les animadores sense perdre el meu esperit professional de donar força a la gent.”

Arribem al temps de descompte sense novetats. Zero a zero, però les animadores continuen somrient i reaccionant a cada jugada. La grada d’animació no descansa ni perd l’esperança. Fins que al minut 97, una jugada per la dreta acaba amb una pilota penjada a l’aire i un cop de cap que envia la pilota al fons de la porteria. Gol de l’Anyang a l’últim instant i l’estadi explota d’emoció. Les animadores salten i aixequen els pompons per abraçar-se amb eufòria. I els obturadors de les càmeres es disparen eixelebrats, immortalitzant cada instant per afegir més bytes a la col·lecció privada.