La setmana passada em va sorprendre molt que el Washington Post publicàs d’una manera molt destacada un article d’opinió d’Arthur Gregg Sulzberger. Perquè Sulzberger és el president de l’empresa editora del New York Times, teòricament la competència principal del Post.

La sorpresa es va anar tornant inquietud a mesura que l’anava llegint. Sulzberger hi descriu amb gran detall fins a quin punt la premsa avui es troba en perill als Estats Units. Però les seues paraules em sonaven massa familiars perquè, de fet, m’anaven confirmant molts dels maldecaps greus que tenim també nosaltres ací.

Fent servir exemples de tot el món, però centrant-se en els Estats Units, l’editor del New York Times advertia solemnement que la premsa viu en perill, en un perill més gran que no volem veure. I dibuixava un esquema precís que assenyala que el poder polític, sobretot, intenta de posar fi a allò que som. Els punts clau d’aquesta estratègia són aquests:

–Permetre i fomentar l’existència d’un clima hostil i agressiu contra la premsa i els periodistes.

–Fer servir els poders que té l’estat per castigar econòmicament les organitzacions periodístiques independents.

–Atacar als tribunals constantment les empreses de mitjans.

–Animar les empreses i la societat civil a atacar la premsa i a adoptar mesures que en dificulten el funcionament.

–I impulsar mitjans dòcils al poder, sotmesos, amb inversions publicitàries desproporcionades, amb subvencions, amb deduccions fiscals i amb tota mena de suports desregulats.

És un pla que Sulzberger resumeix així: “Com es veu prou clar en aquesta llista, els dirigents polítics han entès que la repressió contra la premsa és més efectiva quan és menys dramàtica.”

En conseqüència, a la major part d’Europa –o als Estats Units, com explica el text– ja no es tracta de tancar diaris o torturar periodistes, matar reporters incòmodes. És molt més efectiu fer veure que és el mercat qui t’aparta –però manipulant el mercat a partir del poder. És més fàcil, en definitiva, ofegar-te econòmicament o tallar-te l’accés a les fonts, per impedir-te d’informar. Més net. Menys evident.

Podria semblar, doncs, que Sulzberger simplement avise d’allò que podria passar si guanyàs Donald Trump als Estats Units a les eleccions del novembre, però no és així. Ho deixa clar quan posa d’exemple la manera com el president Joe Biden ha blindat la informació sobre la seua malaltia, s’ha negat a oferir entrevistes per a explicar què havia passat aquestes setmanes o ha tallat els offs, aquest mètode en què els periodistes parlen amb un polític mantenint el compromís de no citar directament res d’allò que hi diu, però amb permís per a fer-ho servir com a informació de fons en les seues anàlisis.

He dit que les paraules de Sulzberger ressonaven dins meu, perquè ell explica coses que també ens han passat a nosaltres, que passen cada dia, de fa anys, en aquest país. I perquè llegint-les, doncs, sabent que això no ens passa a nosaltres i prou sinó que ja els passa a ells i tot, ha augmentat molt la meua consciència sobre el perill, sobre el greu perill, a què restem sotmesos els mitjans, els mitjans independents.

I és que tot allò que ell explica jo ho he viscut en petita escala. Ho hem viscut en petita escala tots els qui fem VilaWeb cada dia.

Hem hagut de suportar i suportem cada dia els insults com a desqualificació personal, l’intent de ridiculització o conflictivització que aguantem dia a dia, molt especialment, però no solament, de l’extrema dreta –especialment cridanera i agressiva en aquest aspecte. Hem hagut de suportar i suportem cada dia l’alteració del mercat amb els diners públics –un escàndol monumental que ja fa anys que dura i contra la qual els nostres col·legues del Punt Avui s’han plantat i han dut el govern de Catalunya a judici. Hem hagut de suportar les amenaces judicials, que arribaren al cim quan ens van prohibir, sense aconseguir-ho, de publicar els anuncis del referèndum del Primer d’Octubre –no ja contingut editorial, sinó un simple anunci. Hem de suportar cada dia la negativa a concedir entrevistes o a deixar-nos preguntar res. Fins i tot la convocatòria d’offs que deixen fora VilaWeb, expressament. I això, dissortadament, no com una excepció sinó de part de tothom, de tots els partits i governs.

Els Comuns es van arribar a enfadar perquè, després de negar-nos el dret d’entrevistar la seua candidata, vam optar per publicar un article basat en una conferència de premsa que havia fet a l’ACN –la seua cap de premsa va arribar a dir-me que no volien que la candidata eixís a VilaWeb de cap manera. Consegüentment, Ada Colau, que havia estat entrevistada en aquest diari manta vegada abans de ser batllessa i fins i tot quan era candidata, després no ha trobat mai el moment per a respondre les nostres preguntes en una entrevista.

[Curiosament, com si volgués ser una confirmació de tot plegat, quan ja havia escrit aquest article, Crític ha anunciat una entrevista “a fons” amb Ada Colau, en què ha anunciat que abandona l’ajuntament, malgrat que els Comuns ho havien negat insistentment aquests dies.]

Esquerra, durant el seu pas pel govern, ha inflat artificialment els seus mitjans afins i ha castigat VilaWeb d’una manera escandalosa en el repartiment de la publicitat institucional. Però no únicament això: també s’ha negat a respondre moltes voltes, ha convertit aquest diari en un dels objectius de la seua ja famosa trama B i fins i tot la seua secretària general ha promogut mentides en contra meu, en un intent clar de conflictivitzar-me.

De Junts recorde molt, encara colpit, una conversa de quan vam decidir de renunciar a les subvencions discrecionals. Jo defensava que aquelles subvencions, atorgades a dit i sense criteri transparent, havien de desaparèixer per a tothom, però un funcionari del partit, aleshores amb un alt càrrec de la Generalitat, va ser capaç, en la mateixa frase, d’alabar la nostra coherència i exposar descaradament els motius reals de la subvenció: “Oh!, però aleshores no podríem pressionar ningú.” I què n’hem de dir dels silencis? Si l’editor del Times s’exclama que Biden esquive les entrevistes per a parlar de la seua salut, no seria igualment criticable que el president Puigdemont pràcticament sols concedesca entrevistes en campanya electoral i les esquive ara per a explicar, per exemple, què va fer el 8 d’agost?

Dels socialistes, i en general del corral espanyolista, no cal dir massa coses. No he oblidat mai que em van portar a judici demanant-me dos anys de presó per un article informatiu, que vàrem demostrar que era cert, publicat a VilaWeb i que els molestava. Van ser els primers en això de fer servir els tribunals per intentar espantar-nos. Com no oblide tampoc tot el que van fer arran de l’aplicació del 155. I en qualsevol cas tenen una barra tan sensacional que la descripció quedaria sempre curta. Només un comentari sobre una darrera hora: Collboni diu que deixa Twitter perquè és un perill per a la democràcia el mateix dia que ell envia la policia a prohibir als veïns banyar-se en protesta per la Copa l’Amèrica. A mi em sembla molt més perillós això darrer.

Per desgràcia ni tan sols els grups menors s’escapen. La pell fina d’alguns d’aquests altres grups i moviments sempre em sorprèn. No ja qualsevol crítica sinó qualsevol dubte que publiques sobre la seua actuació se’l prenen com un atac desaforat: “Pixa fora de test” diuen per sistema, per no entrar a debatre si hi ha alguna raó o no.

Dissortadament, això és tot un fenomen que en pocs anys ha canviat les maneres de fer i les regles del joc. I en pocs anys aquestes pràctiques han canviat el sentit de la nostra feina i del nostre paper en la societat. La publicitat institucional, per exemple, ha passat de ser un instrument per a informar la societat dels afers governamentals a ser una font descarada de finançament i de compra. I respondre preguntes, respondre una entrevista, ha deixat de ser una obligació de transparència envers els electors per passar a ser un favor que t’atorguen graciosament. Tan sols si fas bondat.

Sulzberger diu en l’article que, amb tot i això, els mitjans encara tenim molt poder i per tant molta responsabilitat. I que aquest poder l’hem d’exercir amb precaució, per més fàstic que ens faça allò que els altres fan amb nosaltres. Té raó i hi estic completament d’acord. Però justifica la importància del pas fet signant un article com aquest en les pàgines del seu competidor afirmant que els lectors han de ser conscients de totes aquestes amenaces i de les dificultats com més va més grans que té la premsa. Perquè entenguen fins a quin punt és important d’ajudar-nos, ells a nosaltres, en un moment tan complicat. Però també perquè entenguen millor que, resistint aquest embat com el resistim els mitjans independents, també nosaltres els ajudem a ells.

Perquè això no és una qüestió, principalment, de professions i projectes, sinó de democràcia i llibertat.

PS1. En aquesta tardor de congressos polítics importants per al país, el 19 i 20 d’octubre es farà el de Més Compromís, una formació també sacsada per la convulsió política. Per parlar-ne, Esperança Camps ha entrevistat la secretària general del partit, Amparo Piquer: “Tinc les portes obertes a parlar amb una candidatura que compartesca el meu full de ruta”.

PS2. El corredor Filadèlfia s’ha convertit, amb la situació dels ostatges, en el principal obstacle per a un acord de pau entre palestins i israelians. Per això avui us expliquem amb tota mena de detalls què és aquesta petita franja de terreny que Netanyahu qualifica de territori imprescindible per a la pau i la seguretat d’Israel i el control de la qual és una violació clara dels acords històrics entre Israel i Egipte. Com tantes altres vegades, us presentem uns mapes molt aclaridors.

PS3. Dimecres, amb motiu de la Diada, VilaWeb repetirà la tradicional jornada de portes obertes que permet als lectors i subscriptors de visitar la redacció per a entendre millor com treballem i fem les coses en el dia a dia. Tota la informació sobre aquesta jornada i sobre com apuntar-s’hi, la trobareu ací.