Les agressions en defensa de la unitat d’Espanya es multipliquen als Països Catalans

Dilluns, el fotoperiodista Jordi Borràs va ser agredit per un agent de la policia espanyola al crit de ‘viva España’ i ‘viva Franco’. Els atacs amb una càrrega ideològica clara, espanyolista i franquista, han crescut de la tardor del 2017 ençà, amb impunitat política mediàtica i judicial total.

El mateix Borràs havia denunciat en un reportatge que entre el 8 de setembre i l’11 de desembre de 2017 s’havien comès cent trenta-nou incidents violents, vuitanta-sis dels quals amb agressions físiques, que tenien com a motivació la defensa de la unitat d’Espanya. Una gran part d’aquelles agressions es van concentrar els dies de les manifestacions de Societat Civil Catalana, quan hi va haver trenta-quatre actes violents. En l’última, la del 29 d’octubre, hi va haver deu agressions, no solament contra independentistes, sinó també contra fotògrafs i immigrants. Fins i tot van arribar a enfrontant-se als Mossos d’Esquadra a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Uns atacs amb cobertura mediàtica
L’ús de la violència física ha anat més enllà dels militants habituals d’agrupacions d’extrema dreta i s’ha fet més transversal en l’espanyolisme. En gran part, és conseqüència de l’actuació de la policia, del discurs de Felipe VI i l’actitud de l’estat espanyol, que han transmès el missatge que qualsevol mitjà és lícit per a aturar la independència. A més, els principals mitjans de comunicació han creat un discurs que equipara posar llaços grocs a arrancar-los, que considera que dur-ne és una provocació i, per tant, que és lícit reaccionar-hi agressivament, i que també justifica la violència contra l’independentisme.

Un dels casos més mediàtics va ser a Canet de Mar (Maresme), quan una vintena d’encaputxats organitzats va arrencar creus grogues i va ferir cinc persones. Partits i mitjans, en comptes de denunciar-ho sense embuts, van centrar el debat en el fet que s’hagués fet servir l’espai públic per a les protestes, cosa que va desencadenar la campanya a favor de la ‘neutralitat’ de l’espai públic i contra les reivindicacions.

En la mateixa línia, en plena campanya de les eleccions del 21 de desembre, Mariano Rajoy i Albert Rivera van aprofitar una queixa d’una parella d’ultradreta de Balsareny (Bages) per crear un xou mediàtic: tots dos van trucar-los, tot i que tenien diverses causes judicials obertes, una de les quals per haver assetjat el domicili del batlle. Militaven a Vox i havien incitat a l’odi contra immigrants i enaltit el franquisme a les xarxes socials.

També cal destacar el cas de l’institut el Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat), on el focus mediàtic va derivar en una campanya d’assetjament contra els professors que no solament va atacar l’independentisme sinó el sistema educatiu i uns suposats adoctrinament i persecució dels no sobiranistes que exigien una reacció en defensa dels ‘seus’.

En l’estudi ‘Catalanofòbia: un boc expiatori’, Àlex Romaguera descriu aquest fenomen com a estructural i persistent, que no és esporàdic i en el qual tenen una participació clau els mitjans de comunicació. En canvi, aquests últims mesos s’han anat minimitzant o ocultant actes que sobrepassen les picabaralles, com ara l’agressió a dos professors de la Institució Cultural del CIC, amb alumnes a l’interior, l’incendi provocat a l’Ateneu Popular de Sarrià i l’atac al Casal Independentista el Forn de Girona. Tot, amb impunitat absoluta.

Els mateixos grups lloats per haver-se organitzat per arrencar llaços s’han vinculat després a l’extrema dreta i han comès agressions físiques com la dels Lledoners (Bages). Sempre diuen que la culpa és dels independentistes per haver creat aquest clima.

Un fenomen que també creix al País Valencià i les Illes
La violència no se circumscriu només al Principat, sinó que també ha tingut un repunt a les Illes i al País Valencià, un territori ja marcat per dècades de violència en nom de la unitat d’Espanya.

En el mateix reportatge citat, es denuncien quinze incidents al País Valencià, el més important en la manifestació del Nou d’Octubre, quan davant la passivitat de la policia i de la delegació del govern espanyol, membres d’extrema dreta (d’España 2000 i de Yomus) van agredir els participants en la manifestació en defensa del català. A Palma, dos dies abans, manifestants favorables a la unitat d’Espanya havien assaltat una paradeta de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca.

L’extrema dreta, fins i tot, va aconseguir que se suspengués l’acte en suport a l’1-O a l’Hotel Astoria de València arran de les amenaces rebudes, i dos actes a la Universitat d’Alacant a causa de la concentració de desenes dels seus.

La violència no s’ha aturat. En la visita del 7 de juliol de Joan Tardà a Barxeta (Costera), es va concentrar l’entitat Defenem Valéncia i van arribar a agredir alguns participants. Tot i que havien avisat la Guàrdia Civil del risc, els agents només van aparèixer quan van ser cridats d’urgència perquè els agressors s’enfrontaven a la policia local.

La impunitat i la permissivitat fa dècades que existeixen. Com explicava Laia Altarriba en un reportatge, la plataforma d’Acció Popular contra la Impunitat denuncia sis-centes agressions feixistes anuals al País Valencià. La cosa més greu era que, entre el 2007 i el 2012, hi va haver vint atemptats de contingut ideològic amb artefactes explosius i cap no va ser resolt per la justícia. El Temps va computar mil cinc-cents delictes d’odi només el 2016.

Uns atacs contra el Centre Espanyol d’Acollida de Refugiats de Mislata (Horta oest), contra partits d’esquerres i entitats socials (Intersindical Valenciana, ca Revolta, Centre Social Terra, Casal Jaume I i Centre Social Mislata), demostren que el blanc no són solament els catalanistes, sinó també altres grups d’esquerres, col·lectius d’immigrants i d’homosexuals.

La impunitat a l’estat espanyol
La impunitat no és casual, només cal remarcar que quatre de les agressions recents han estat obra de la Guàrdia Civil o la policia espanyola. La majoria, fora de servei, sense incloure l’última d’un inspector de la Brigada Provincial d’Informació a Jordi Borràs.

De la transició ençà, no hi ha hagut cap depuració en l’administració, la justícia i els cossos policials de l’estat espanyol. La policia franquista va ser reciclada en molts casos en la guerra bruta de l’estat espanyol, amb vincles amb l’extrema dreta, com ja demostrava el periodista Xavier Vinader el 1979.

La policia va donar suport a grups d’ultradreta, fins al punt que van incorporar-hi policies i militars. Tenien la complicitat dels aparells de l’estat espanyol i actuaven violentament i amb una gran impunitat al marge de la llei. Posteriorment, molts van integrar-se als GAL, agrupacions parapolicials finançades, coordinades i entrenades pel govern espanyol i l’administració que van constituir l’anomenat ‘terrorisme d’estat’.

La darrera arribada massiva de la policia espanyola i la Guàrdia Civil a Catalunya per a impedir el referèndum ha deixat casos de catalanofòbia, agents cantant l’himne espanyol amb lletra de Pemán (vinculada a Miguel Primo de Rivera i al bàndol franquista), imatges amenaçadores i proclames clares per a actuar contra la població.

Un altre cas és la concentració a Madrid convocada pel col·lectiu feixista Hogar Social, on es va insultar els membres del parlament que havien anat a declarar al Tribunal Suprem. Entre els nazis, hi havia un portaveu sindical de la policia de Madrid encarregat de la difusió i premsa. Fins i tot, amb l’aplicació del 155, es va denunciar que els Mossos tenien ordres de no investigar l’extrema dreta.

La impunitat no és nova. Més enllà del recent atac de la llibreria Blanquerna, els autors del qual continuen en llibertat, fa dècades que dura, principalment al País Valencià. Durant l’anomenada ‘batalla de València’, el blaverisme, que té com a eix central l’anticatalanisme, va intentar assassinar impunement Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Josep Lluís Albinyana.

El cas més demolidor va ser l’assassinat de Guillem Agulló l’11 d’abril de 1993 a mans de feixistes. El jutge ho va reduir a una simple baralla, el responsable principal només va complir quatre anys i tots els altres van ser absolts. El mateix assassí, Pedro Cuevas, El Ventosa, va ser detingut el 2005 per l’operació Panzer, quan es va desarticular un grup de neonazis amb contactes polítics, d’empresaris i a les forces arrmades que tenia armes de l’exèrcit espanyol, inclosos llançagranades. Van desaparèixer armes confiscades i tots els acusats van ser absolts i fins i tot indemnitzats pel material destruït. No es van investigar els contactes ni com s’havien obtingut les armes.

La gran majoria de casos acaben amb l’absolució o amb una gran impunitat, a escala judicial, política, mediàtica i institucional. El 2007, Pedro Cuevas es va presentar a la llista d’Alianza Nacional.

La situació es pot contrastar amb molts altres casos de fora dels Països Catalans, com el dels joves d’Altsasu, amb una campanya dels mitjans i amb l’única prova del testimoni incoherent dels policies.

El canvi d’imatge de l’extrema dreta
Com s’ha assenyalat, la violència física no solament prové dels habituals d’extrema dreta, sinó de persones sense cap vincle amb aquestes organitzacions. La situació i el poc suport electoral ha motivat la reorganització d’aquests grups cap a unes posicions ‘ni d’esquerres ni de dretes’ però que defensen sense complexos la unitat d’Espanya.

Cal assenyalar que la majoria de votants donen un suport inequívoc a la democràcia per sobre de qualsevol altra forma de govern. Però entre els votants del PP i, en menor mesura, de Ciutadans, trobem un sector important amb dubtes o que opta per un sistema autoritari: en el cas dels populars, arriben a ser gairebé la meitat dels votants.

En aquestes preguntes, la gent sol ocultar les preferències antidemocràtiques per no sortir-ne malparada. És a dir, que aquest sector pot ser més gran que no sembla d’antuvi. Per tant, és clar que una de les causes que no hi hagi una presència electoral forta de l’extrema dreta és que el seu nínxol de votants és dins de partits ‘convencionals’.

A Catalunya, trobem que una de les entitats fundadores de Societat Civil Catalana, teòricament transversal, Somatemps, que manté vincles amb Plataforma per Catalunya, VOX i MSR, ha convocat aquesta setmana una concentració davant el consolat alemany a Barcelona per les decisions del tribunal de Slesvig-Holstein.

Fa un parell de mesos, es va crear Societat Civil Balear, i aquesta mateixa setmana, Societat Civil Valenciana, amb l’objectiu per lluitar contra ‘la manipulació i l’adoctrinament’. A les Illes, Actúa Balears, de Jorge Campos, del Círculo Balear, i Vox, acordaven d’anar en coalició en totes les eleccions per ‘la defensa de la unitat d’Espanya, la lliure elecció de llengua, la devolució de competències a l’estat espanyol, el control de la immigració il·legal, la baixada d’impostos i la lluita contra la corrupció i el balafiament públic’.

La defensa d’Espanya s’ha convertit en el fonament del discurs de l’extrema dreta i n’ha ocultat la resta de reivindicacions. Un cas clar al País Valencià és l’associació Lo Nuestro, amb presència a Elda-Petrer, Elx, Alacant i Alcoi, que, renunciant als símbols feixistes i amagant les connexions amb l’extrema dreta, ha centrat el discurs en la defensa de l’estat espanyol i de les denominacions del país i de la llengua enfront d’un suposat ‘catalanisme invasor’. Ocultant el discurs però amb accions violentes, racistes i intolerants.

Una altra nova entitat és Defenem Valéncia, emblanquida per gran part dels mitjans com a associació sorgida arran de ‘la passivitat dels polítics enfront dels intents de catalanitzar València’. La majoria d’actes violents són minimitzats amb un silenci informatiu o són tractats com a obra de ‘radicals’ o de ‘joves amb banderes’.

El mateix ex-ministre Zoido va dir que la violència de l’extrema dreta eren casos ‘puntuals’ i va negar que hagués crescut, tot lloant la tasca dels cossos de seguretat. Les agressions els van bé per a ajudar a crear un clima de tensió, por i crispació amb unes accions que, a més, són en defensa de la unitat d’Espanya.

La situació de violència impune fora de la normalitat en qualsevol democràcia existeix, en gran part, gràcies a la col·laboració de l’aparell de l’estat espanyol. No està en contra ni d’allò que defensen ni d’allò que aconsegueixen, i per això la impunitat és total.