Les acusacions de racisme descol·loquen els partits en la recta final de la campanya

L’afirmació ha entrat de colp, com una galtada, com una ratxa de vent que ningú no esperava. Pam! “Els valencians són racistes.” La brama corre per les redaccions de mig món i també per algunes cancelleries. Fins i tot, aquest racisme dels valencians que ha emergit tot de sobte, fa apagar monuments com el Crist del Corcovado de Rio de Janeiro i fa que els ministres espanyols s’hagen de disculpar davant alguns homòlegs d’uns altres països.

I ha entrat també fins a la cuina de la campanya electoral. Els gabinets d’estratègia i els escriptors de discursos han hagut d’incorporar aquesta nova variable a les intervencions dels dirigents. Els han de fer dir, en algun moment de la intervenció, que no és de veres que els valencians siguen racistes i que ja està bé que de Madrid escampen aquesta mentida que és com una taca de quitrà en una platja contaminada. Tot això, mentre han de continuar venent propostes en aquesta campanya letàrgica en què les forces van molt justes i és més important i productiu no errar que mirar de brillar.

I què ha passat? Com pot ser que aquesta onada de titulars a la premsa espanyola i estrangera no es puga aturar? Els analistes dels partits observen les oscil·lacions dels trackings que reben diàriament. Tindrà efecte sobre els resultats electorals? Desmobilitzarà els votants? Quants vots perdran per culpa d’aquest afer?

L’ou de la serp

L’espurna que ha encès la metxa i que encara no se sap fins on cremarà va sorgir en el partit de futbol entre un València Club de Futbol que necessitava guanyar fos com fos i un Reial Madrid que era un animal ferit perquè havia fet un desastre de temporada. El seu jugador més inestable i provocador, el brasiler Vinícius Jr., va sentir com l’insultaven, com li deien “mico, mico”. Un crit racista que, de manera insistent, sembla que li van fer uns quants indesitjables a la grada. Eren quatre, diuen, o tres. I ja han estat identificats.

Probablement, en aquest incident, Vinícius hi va posar més pa que formatge. Però el València CF hi va posar els Yomus. Aquest grup creat per militants de l’extrema dreta, neonazis, ultres i violents que, de fa quaranta anys, se senten amos de les grades del Mestalla. De les grades i de l’exterior de l’estadi. Ells fan i desfan a plaer. Ara ens diem Yomus, ara ens diem Curva Nord, ara tornem a ser Yomus, però ens hem barallat i el líder és un altre… I el club, mane qui mane i siga qui siga el propietari, no ha acabat mai de fer net. Sempre han permès que amb una forma o amb una altra, amb un nom o amb un altre, els Yomus embruten el nom de Mestalla i d’un club més que centenari. Els primers anys després de la mort de Franco, quan al País Valencià es coïa el futur polític, els ultres van ser un dels braços més exacerbats del blaverisme violent. Acaronats per grupuscles com España 2000, van créixer. Ara, quan el club és propietat d’una empresa multinacional, els Yomus, els ultres, fan costat a una part de la propietat.

D’ençà que va ocórrer l’aldarull i l’expulsió i la sanció i el perdó, el club ha estat una màquina d’emetre comunicats de repulsa. Repulsa contra els ultres, repulsa contra les paraules desafortunades de l’entrenador del Madrid, repulsa contra la sanció tan dura, tan immediata, tan ràpida, tan pim-pam que han rebut. El tractament en comparació amb uns altres incidents semblants és molt discriminatori i assenyalador, però l’ou de la serp el tenen dins. Tan endins que n’hi hagué prou que tres d’aquests violents ultres insultassen el jugador provocador del Reial Madrid per fer-ho saltar tot en miques.

Els polítics, remant a la contra

I la taca s’estén. València i racisme són dues paraules que van juntes. I això ha obrat un miracle en una campanya electoral que s’esllangueix entre discussions bizantines sobre si s’han d’apujar o abaixar imposts, promeses d’abolir el carril bici de València, debats sobre qui promet que farà més habitatge públic i dibuixos del caixer vell del riu Túria amb banquets i paelles.

Tot això ara resta en un segon pla. Una mena de pax romana s’ha escampat sobre els candidats. Ara han de remar a contra vent. Buidar l’aigua de la nau. Joan Ribó, María José Català, Sandra Gómez, Pilar Lima, tots a una veu, han lamentat els incidents de diumenge al camp condemnant-los, maleint els ossos d’aquells que van dir mico a Vinícius. I a la frase següent han dit tots, a la seua manera, que València no és racista i que no deixaran que vinguen de Madrid a embrutar el nom d’aquesta ciutat que és acollidora.

En una entrevista a À Punt, el president Ximo Puig, candidat a la reelecció, ha explicat que, tot d’un colp, han vingut de fora a canviar el marc de la discussió. I ho ha lamentat durament, i ha recordat com va costar d’esborrar l’estigma dels valencians corruptes. Ximo Puig és l’autor de l’expressió ben gràfica “hipoteca reputacional” que diu que va haver d’anar eixugant quan va arribar al Palau de la Generalitat. “Lluitarem contra el racisme, però no deixarem que ens atropellen. No deixarem perdre la reputació, som la comunitat que més ha pujat a tot Europa. No volem baixar i lluitarem pels valors que ens identifiquen”, ha dit abans d’exclamar que València és la ciutat de l’Aquarius.

El candidat de Compromís, Joan Ribó, també n’ha parlat en una entrevista i ha coincidit amb Puig que el club ha fet les coses ben fetes expulsant els seguidors que van insultar el jugador. Ribó ha recordat que els tentacles del madridisme són molt llargs i ha donat la benvinguda a l’amplificació del cas. “Crec que la sanció al València ja l’haurien poguda posar a més camps i no s’ha fet”, ha dit, tot recordant la invasió del camp de l’Espanyol el dia del partit contra el Barça.

També Héctor Illueca i Carlos Mazón s’hi han referit i han repetit que València no és racista i han lloat la rapidesa del club fent fora els seguidors identificats.

I, mentrestant, aquesta campanya, que uns volien que fos la primera volta de les espanyoles, i uns altres volien que se centràs en els problemes dels valencians perquè, diu Ximo Puig, el País Valencià no és el trofeu de ningú, ara és la campanya de netejar el nom i la reputació. Contra el vent, contra el temps, i amb aquest enemic comú que ara els ha sortit a camí: el Reial Madrid.