17.04.2018 - 22:00
Des que la conec, he après algunes coses d’ella que m’han anat bé per entendre com funciona el món. Va dir que la nostra identitat era resultat d’una història, que la vulnerabilitat no era per amagar sinó allò més humà que teníem; que la dependència, paraula maleïda pels llibres d’autoajuda, era inevitablement el sentit de la cosa col·lectiva. Ahir, dimarts 17 d’abril, la filòsofa Judith Butler, professora del departament de retòrica i literatura comparada de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, va oferir una conferència al CCCB, convidada per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Ho he resumit en deu punts.
1. El fet de classificar-nos com a dona o home ens redueix i ens carrega el pes de la història. Les categories tenen més a veure amb la necessitat de categoritzar que amb la categoria mateixa.
2. La por ens fa assumir la norma. Milions de persones s’ubiquen en allò que ja està construït perquè és més fàcil. Per exemple, una heterosexualitat normativa.
3. Diu que el gènere és una performance. Quan ens definim actuem per a una audiència. La nostra identitat és una representació pública.
4. La dependència sol tenir connotacions negatives. Ella assegura que ningú no pot sostenir-se per si mateix. Sempre ens repengem en algú altre o en un conjunt de serveis públics. És un error pensar que quan deixem de ser infants, i ens convertim en adults, ens tornem independents. La interdependència dura tota la vida.
5. Igual que la dependència, la vulnerabilitat no l’hem d’amagar. Diu que assumint-la, ens fem fortes, i que aquí comença la nostra resistència. La vulnerabilitat i la resistència no són entitats separades. Diu que sempre van juntes.
6. Parlar del jo cada cop té menys sentit. És en el vincle que ens coneixem i ens construïm. Al principi, abans que el món fos, ja hi havia un nosaltres.
7. La relació amb l’altre sempre ens desmunta. Quan ens relacionem, ens descobrim, i ens posem en dubte.
8. En el moment que el poble no pot confiar en la justícia, la justícia ja ha emancipat el poble. Som lliures per a crear el propi futur. Si el dret és violent, qui s’oposa al dret s’oposa a la violència.
9. Dir ‘jo sé que tu saps que jo sé’ és la forma més íntima i més política que tenim d’accedir a la nostra subjectivitat. D’això ara se’n diu empatia.
10. Les minories tenen dret de ser vistes, de ser plorades. També de pensar i d’escriure.
