L’error monumental de l’espanyolisme pro-taurí

Recordo molt bé el 28 de juliol de 2010, el dia en què, com tanta altra gent, vaig seguir al Canal Parlament els debats que van conduir a l’abolició de la tauromàquia a Catalunya. Fa sis anys i escaig. Aquell dia, feia dues setmanes de la gran manifestació contra la retallada de l’estatut que ens va deixar a tots una mica sorpresos, no tant per la seva magnitud, previsible, com pel fet que fos, sense cap dubte possible, la primera macromanifestació independentista. Aquell any 2010, però, Òmnium Cultural encara no era un moviment obertament independentista, l’ANC no existia, José Montilla era president de la Generalitat i CiU preparava el seu retorn al poder amb l’aparent convicció que tot tornaria a ser normal i previsible. Sis anys i escaig. En aquest context, la prohibició de les matances de braus va sonar com el primer pas concret d’allò que Montilla, lúcid, havia anomenat ‘desafecció’. La primera etapa d’allò que encara ningú no qualificava de ‘desconnexió’. Un vot precursor.

Per això mateix, l’anul·lació d’aquesta prohibició pel Tribunal Constitucional ha estat aplaudida per una gran part d’Espanya com si es tractés d’una victòria determinant en la lluita contra el separatisme català. Diria que és tot el contrari.

Pot ser interessant, per intentar entendre les conseqüències de tot plegat, recordar quines van ser les votacions del 2010. A favor de l’abolició: ERC (21 vots) i ICV-EUiA (12 vots). Contra l’abolició: PP (14 vots) i C’s (3 vots). Llibertat de Vot: CiU (32 pel sí, 7 pel no, 6 abstencions) i PSC (3 pel sí, 31 pel no, 3 abstencions). Malgrat el que van afirmar, els dos partits que van votar en bloc a favor de l’abolició van fer-ho per raons parcialment diferents. En el vot d’ERC, a més de la defensa dels animals, hi havia, evident, la voluntat de foragitar de Catalunya un element constitutiu del nacionalisme espanyol. Aquest element era notablement absent, en canvi, del vot d’ICV-IUiA, que va ser el grup parlamentari més químicament pur en la defensa dels animals.

Aquest moviment, representat avui per Catalunya Sí que es Pot i per la nebulosa de Podem, té la característica interessant de representar el moviment més fluctuant pel que fa a la independència. Si mirem el panorama polític català fent abstracció (per uns instants) de l’eix tradicional esquerra-dreta i ens fixem exclusivament en l’eix independentisme-unionisme, llavors és bastant clar que Podem i els seus associats representen, avui, el centre. El moviment en el qual conviuen més o menys bé les dues opcions contràries. I en la mesura en què és sabut que per guanyar eleccions i referèndums cal guanyar el centre, és prou evident que la decisió del Tribunal Constitucional pot ser un element important per a decantar més votants d’aquest centre cap a l’opció independentista.

Ja que l’abolició va tenir lloc en un moment en què no hi havia ni majoria parlamentària ni govern independentistes, hauria estat intel·ligent de no anul·lar-la, per evidenciar que existeix a Catalunya una mena de marge de maniobra real, que l’estranya paraula ‘autogovern’ té algun sentit concret i raonable en el sistema autonòmic. Però aquesta anul·lació demostra el contrari. Els mecanismes interns de regulació i decisió, que haurien de permetre a Catalunya de continuar essent el que és tot quedant-se a Espanya estan podrits i rovellats. I encara que l’ajuntament de Barcelona aconsegueixi impedir que torni a haver-hi cap cursa de braus a la ciutat, no deixa de ser una amarga veritat que la mort pública d’aquests animals torna a ser legal a Catalunya. Avui, de debò, l’única, i última, manera de garantir la definitiva abolició de la tauromàquia a Catalunya és que Catalunya surti d’Espanya. El Tribunal Constitucional ha donat una empenta al centre, si més no a un cert sector del centre, perquè s’acosti a l’independentisme.

A més de la nebulosa de Podem queda, és clar, el cas dels animalistes del PACMA i sobretot dels gairebé trenta mil electors que van votar-lo a les eleccions del 27 de setembre de 2015. El Partit Animalista Contra el Maltractament Animal és un partit d’àmbit espanyol i, encara que no ho diguin enlloc, no és gaire difícil de veure-hi un toc espanyolista. Ho demostra prou bé, per exemple, un piulet intel·lectualment poc honrat del 21 d’octubre: ‘Es indignante que en esta guerra política y de banderas, se esté usando a los animales como moneda de cambio.’ Visiblement, els dol haver de reconèixer que en aquesta ‘guerra política i de banderes’ el bàndol que defensa sense fissures la seva posició és el bàndol independentista. En qualsevol cas, seria interessant de saber quina serà la reacció dels votants de base del PACMA a la decisió del Tribunal Constitucional, els quals votants, a Catalunya, no necessàriament deuen identificar-se amb l’espanyolisme implícit del partit.

I dit tot això queda, és clar, el fet que és lluny l’època en què Hemingway i Picasso donaven un color modern i èpic a les curses de brau que s’escampava arreu del món, si més no occidental. Avui, a Europa, aquests espectacles solen ser considerats, molt majoritàriament, pel que són: crueltats repugnants. O sigui que en la pugna a favor i en contra de l’abolició, qui guanya fàcilment la simpatia internacional és l’abolició. Catalunya contra Goliat.