L’error de Puigdemont de l’octubre i el canvi de carril d’ara

De savis és rectificar. Només a la ficció s’encerta tot a la primera. Que el Poble de Catalunya va per davant de quasi tota la “classe política” ja fa molts mesos que està clar. Però que ara es van fent les coses d’una manera diferent i que l’Estat Espanyol ja ha d’anar a remolc de cada vegada més forces, també. Té un pleït a la ONU amb un títol preciós: “Puigdemont versus Spain”. Té 94 cònsols tancant files amb el cònsol honorari de Finlàndia recentment destituït. Té editorials de prestigiosos diaris, des del Times fins el Financial Times, passant pel Guardian. Tenen els jubilats, que ja s’han sublevat, tips de les estafes i la prepotència dels governants de l’Altiplà, Ja només cal que els polítics catalans continuen empenyent el carro. Sembla inevitable la victòria, encara que siga per fallida del regne d’Espanya. En aquest sentit, el darrer ridícul del rei Borbón a Barcelona és molt simptomàtic. Incapacitat i impotència.

Informació per a lectors poc pacients: aquest comentari té 316 paraules, i l’article al qual faig referència en el link, 594. Avui estic encantat amb l’editorial Vicent. Honest, crític, volgudament ni optimista ni pessimista sinó realista. Moltes gràcies. Aquest matí, quan ha aparegut la notícia de l’autocrítica de Puigdemont, m’he fet aquesta reflexió: si reconeix que el 10-O s’hauria d’haver proclamat la independència i defensar-la, és per què en cert grau i en certa mesura, això era possible llavors. I si era possible llavors, i no crec que Puigdemont ens enganyi tant, sens dubte ho tornarà a ser. Però cal posar-hi més esforç. D’entrada, Puigdemont va acceptar sense tocar ni una coma, el Govern heretat de Mas; no va reaccionar fins al juliol, quan ja teníem l’1-O al damunt, i a sobre, va deixar a Santi Vila, que tot apunta que va maniobrar exitosament per fer descarrilar el procés. Això no pot tornar a passar. I per tal que no torni a passar, l’estratègia independentista ha de ser única, i per tal de que així sigui, no hi pot haver conflicte intern d’interessos de partit. Si ara mateix hi ha dos estratègies oposades, com vostè molt honestament va exposar aquí: https://www.vilaweb.cat/noticies/el-parlament-no-es-del-tc-es-de-la-gent/ cal que l’independentisme les confronti, i que una sola sigui la guanyadora i tothom la segueixi. I no parlo de partits, parlo d’estratègies; dono per descomptat que els partits tal com els hem conegut hauran de desaparèixer i donar pas a foc nou . Avui mateix, escriu l’Enric Vila a cal veí que “és difícil creure que el cinisme d’alguns líders caiguts en desgràcia no generi nous espais electorals i canvis en la cultura del país. Si la CUP continua fent el seu paper de vietcong català i manté la ferida oberta anirem a noves eleccions, segurament quan es facin les municipals.” I això requerirà temps, més del que representen les municipals de l’any vinent!.

Quan he sentit a Puigdemont dir que suspendre la independència el 10 d’octubre va ser un error he respirat alleujat. Prefereixo un líder que s’ha equivocat, que ho reconeix i que l’error li ha costat tant i tant car que estic segur que no el tronarà a cometre mai més que no pas un de nou que és molt valent de boca però que arribats al moment no es pot saber què farà.

Per mi una mancança del 10 d’octubre va ser no haver organitzat al poble per resistir i confiar només amb les forces del govern i el poble auto-organitzat. SI ara el Consell de la República agafa les regnes i posa els fonaments per controlar una xarxa ben organitzada i preparada de centenars de milers de voluntaris al territori disposats a treballar de valent per implementar la República, ho tenim guanyat.

I si treballem de valent, segurament molt abans del que ens pensem. SI ho encarrilem bé com més repressió, més voluntaris hi haurà disposats a donar el millor de si mateixos per la República.

És veritat, Vicent, mai no sabrem què hauria passat si el president no hagués avortat la proclamació de la República el 10-10-2017. A més de les teves sàvies raons, Vicent, permet-te’m apuntar-ne una altra (possible, al meu parer) i és la manca d’experiència d’en Carles i del seu govern. Mai no s’havien vist en un laberint tan intricat i sentint-se forçats a prendre decisions d’enorme responsabilitat. Els resultats no han sigut els ideals, però ben bé que hem d’agrair i felicitar el Govern per la tasca que han fet. Gràcies!

Confiem en la feina del Consell de la República i en que TOTS sapiguem pair el nostre “nou” país amb dos governs ben lligats entre sí. L’enemic ha embogit de ràbia i d’impotència, res no li surt com ha planificat; tot això el fa més perillós, però també el farà equivocar-se encara més.

JOAN RAMON GOMÀ 02.03.2018 | 23:01
El meu aplaudiment, Joan Ramon per la teva visió: “SI ara el Consell de la República agafa les regnes i posa els fonaments per controlar una xarxa ben organitzada i preparada de CENTENARS DE MILERS DE VOLUNTARIS al territori disposats a treballar de valent per implementar la República, ho tenim guanyat.”

Visca la República!

Només es va equivocar si la realitat és que no hi va haver trucades d’altíssim nivell perquè suspengués la declaració.
En aquell moment vam ser molts que vam pensar que la UE empenyaria els dos governs a trobar una solució “a la canadenca”. Donar unes setmanes de marge va ser regalar a Espanya la percepció que se seria prudent, i van agafar-s’ho com cobardia.
Si no hi havia cap indici sòlid provinent de UE, va ser un error. Si hi havia indicis de que la UE intermediaria, no va ser un error, va ser un excès de confiança. que tots estem pagant.
La primera vegada que t’enganyen no és culpa teva, la segona sí.

Em va agradar molt el president ahir. Va contestar totes les preguntes directament, menys les que podríen perjudicar gent nostra que ha de defensar-se de l’ofensiva de l’estat. Es va mostrar combatiu però sense mala baba i, per primer cop, s’han començat a reconèixer els errors d’octubre. Sembla que comencem a anar pel bon camí com molt bé diu en Partal.
D’on venen els errors que es van cometre?. En primer lloc de la guerra bruta de l’enemic que va aplicar una de les normes principals de ‘L’Art de la Guerra’ de Sun Tzu: GUANYAR SENSE COMBATRE. És a dir, combinar les amenaces més greus imaginables (inclosa de la vessar sang) amb l’engany de retirar el 155 sense garantíes, i les maniobres per a dividir les forces sobiranistes.
Segurament algun dia sabrem noms d’intoxicadors i sabotejadors dintre de les nostres files que van fer una bona feina a l’enemic. Tots els poders del món busquen introduir agents entre l’oponent i amb els mitjans de l’estat espanyol no cal dubtar que en teníen o en tenen. Van fer com el bon jugador de pòquer que porta l’aposta fins el límit per tal que t’arronsis i et guanya la partida sense ni tant sols ensenyar les seves pèssimes cartes. Perquè l’única carta que li quedava a l’estat era disparar i si ho arriben a fer haguéssim guanyat sens dubte la partida.

Deixar-se portar pels camins d’un probable diàleg, amb un Tusk d’esquer teòric, penso que va ser la darrera possibilitat que tot demòcrata podria esperar d’un món demòcrata, en teoria. La realitat es va imposar. La realitat d’una EU, que no es tal Unió sinó un amuntegament d’Estats majoritàriament amb governants que primen primer els seus interessos econòmics i desprès els interessos dels afins. Però reconèixer les errades i rectificar és de savis. I tenim un President que està demostrant saviesa i honestedat. Només cal repassar, en el seu curt temps d’estar al capdavant del govern el que va dir que faria i el que ha fet. No recordo cap altre President amb aquestes coherències. Especialment si es confronta amb els seus socis, segons, del triumvirat republicà. Aquests socis sempre amb el tarannà de voler ser més del que han estat votats. Amb la cantarella de, per tancar un gran acord, falten molts serrells, de que encara no s’han tancat cap negociació. Sembla, talment que volen que aquesta zona de misèries, sense govern, sense valentia, o capacitat, per tirar avant la internacionalització, treure-ho fora del corralito autonòmic, s’allargui per tal de que, els socis primers, no els prenguin protagonismes. I ara que Torrent (ERC) presideix el Parlament, diuen que desprès de Puigdemont, pas autonòmic al costat, a qui “legítimament” li pertocaria no seria el següent dela llista republicana més votada, de Junts x CAT, Sánchez, sinó Junqueras (altre ERC). Als votants, encara ens prenen per creients de partits?. Ens prenen per desconeixedors de la història de les aliances entre partits i socis, des del duo Pujol – Barrera fins al darrer Puigdemont – Forcadell?. La mesquinesa esdevé un insult per a la gent honesta que mira endavant, sempre tenint que empènyer-los mentre cerquen distreure’ns amb converses de petit comitè. Molt petits comitès, certament. Ens mereixem altres capdavanters a l’hora d’avançar. Si, ja sabem que de Puigdemont hi ha un i evidenciat, encara més, quan que els socis viuen un món de fireta, com be va dir la CUP. Fins a quan aquesta misèria partidària?.

Del què es tracta és de fer un estat republicà. Algú sap com es fa un estat? …Qui ho sàpiga que aixequi la mà…Poques mans veig…doncs això: pic i pala i a treballar!… que, el que és parlar, podem parlar tant com volguem però per fer una república mínimament homologable i útil encara ens toca pedalar bastant. Ah! , i lo de les estructures d’estat, com el seu nom indica, és un eufemisme propi de partits autonòmics. Paraula de funcionari veterà. Anem bé però queda molta feina per fer….afortunadament!

No és gens nou i alhora aclaridor: aquell dia pergueren (altres) una gran oportunitat. Tanmateix, pense humilment, Vicent, que és massa prompte per fer reflexionar sobre el que podria haver sigut i no va ser, sobre els errors del passat quan encara, allò, és gairebé present. Historiar l’actualitat no és el que necessitem, que sí l’autocrítica, i això ho representa be, aquest editorial. Per això hem d’enfocar-ho com una qüestíó d’anàlisi estratègica, no històrica, referint-me a aquells que, de sobte, ja no considren viable la República a curt termini, i en qúestió de mesos han canviat el seu criteri, només pels errors derivats d’una decisió que encara estem a temps d’endreçar perquè, com aquell que diu, s’ha prés fa un moment. Tot amb tot, no m’agradaria que l’ajornament de la independència s’afija a la llista de proclamacions de Macià o de Companys, sinó una ensopegada en el camí a la definitiva, punt culminant d’una oportunitat que, potser, no s’ha perdut perquè encara no ha arribat.

Jo crec que tots hem après la lliçó i, d’error en error, anem prenent consciència de que, en la propera oportunitat – que espero sigui aviat – hem de defensar la independència del país al carrer, passi el que passi. Avui, escoltant l’entrevista que el MH President va donar a RAC1, amb el meu fill, de 18 anys, ell em va dir, sense embuts, que efectivament, havia estat un error no haver proclamat la República el dia 10 d’octubre. Que ell, per exemple, estava disposat a sortir al carrer i defensar el que toqués defensar. I va afegir, amb contundència: “Catalunya serà independent. Però no sense violència i cops de porra. Hem de ser-ne conscients i assumir-ho”.

És això. Esperem que el President hagi après la lliçó. I molts de nosaltres també. La propera vegada, no cal grans premeditacions: si no defensem, entre tots, la República i la independència encara que sigui amb l’amenaça de violència i malgrat aquesta…no serem mai independents.

Jo, que tinc 57 anys i que mai he pensat que calia, un dia, baixar al carrer a defensar la independència del país davant les porres de la policía o de l’exèrcit, ho faré. Perquè no hi ha un altre camí. Estic preparada. Només espero la oportunitat.

Hi ha dues coses que hem de tenir en compte

– La primera és que estem davant una qüestió generacional. No crec que cap dels polítics- ni dels líders civils, o dels ciutadans- d’aquesta generació pugui portar a la independència. No sols perquè en realitat no n’hagin(haguem) après, sinó perquè el nostre poder era tan feble i hem devallat tan avall que restituir una situació encara que sigui remotament similar al 2010 costarà anys, i eixamplar prou els partidaris de la independència com perquè sigui imparable, encara més. I fer accions molt més valentes i contundents, arriscant molt més tots, cosa que ara crec que poca gent està disposada a fer, em temo.

– La segona és que, igual que n’aprenem nosaltres, n’aprenen ells. El 9N els va agafar desprevinguts, però és que l’1O ja sabien què havien de fer. Ara, amb l’experiència del 155 i tot el que han anat fent, com han controlat les institucions, etc, tenen molt clara la via per impedir no ja la independència, sinó un mer acostament a la possibiiitat. En aquest sentit, si mai es torna a provar caldran dues coses: fer-ho per vies molt més contundents i diferents de les que hem fet servir, d’una banda, i aprofitar els tempos, de l’altra. Deixar passar 1 any entre que dius que faràs un referèndum i el fas, 9 mesos entre guanyar el 9N i votar el parlament, 4 mesos per formar govern, 2 mesos per proclamar la república, etc és perdre els tempos i donar-li a l’enemic tots els avantatges. Una de les coses que ja no estem fent i que ells saben explotar magníficament és la unitat de l’independentisme. No pot ser que ens estem tirant els plats pel cap tots plegats. Que ens hem begut l’enteniment ?

Ah, i bàsic: en un petit país com el que som, enfrontar-nos a un ós com Espanya requereix tenir aliats molt poderosos que ens ajudin a plantar-li cara i tenir control econòmic i un mínim control del territori i policial per plantar-los cara (perquè no dubteu que el dia que ho fem seriosament trigaran 10 minuts a bombardejar el palau de la generalitat, a enviar l’exèrcit i el que faci falta, passant del que els digui la UE o l’ONU). Són així i sempre ho seran. I si una cosa tenen és que sempre fan el que diuen. Mai fallen i mai van de catxa (encara que sigui molt bèstia el que diuen que faran).

Maria do Carmo

El 10-O Catalunya tenia moltes possibilitats d’haver estat independent, però no sense violència física i no només de cops de porra.

Catalunya tindrà més possibilitats de ser independent amb violència física però crec que n’hi ha una de ser-ho sense violència física.

Hem de ser conscients que Espanya no negociarà ni es rendirà només per amenaces de de la Unió Europea ni de la Troica. Segurament ja la varen amenaçar abans del 10-O i va dir que preferia que l’expulsessin de tot arreu abans que perdre la última colònia i per això les expectatives que li varen crear els líders europeus al president es varen esvair.

Espanya només es rendirà i negociarà una separació d’actius i passius civilitzada i pacífica si la Troica¡, la UE i el BCE li apliquen el tercer grau com li varen aplicar a Grècia. Només després de una setmana o dues sense diners als bancs espanyols acotaran el cap.

Aquests organismes només aplicaran a Espanya el tercer grau si tenen por de la imminent fallida del deute espanyol.

En la meva opinió, si el Consell de la República coordina una xarxa de centenars de milers de voluntaris disposats a treballar de valent per concertar accions que afebleixin econòmicament Espanya i enforteixin econòmicament la República i els catalans li podem donar l’empenta que necessita el deute espanyol per caure pel penya-segat. Ara ja és en un punt molt crític i les expectatives de pujades dels tipus d’interès, de reducció de les facilitats de cedit i de caigudes de la borsa ens ho posen a tocar. Això combinat amb la inestabilitat política i social que provoquen la corrupció, la fallida dels sistema de pensions i el propi procés d’independència, formen un còctel explosiu que poden girar-ho tot a favor nostre molt més aviat del que ens pensem.

Però els partits catalans han de deixar de barallar-se entre ells i posar-se al servei de la República d’una puta vegada.

Molt content amb les declaracions del President, i sempre al costat d’un dirigent que és capaç de disculpar-se al seu poble. Molt disgustat en observar que les mentides verinoses que llençades pels immobilistes sobre que res estava preparat i que érem tots “tontets” de no preveure la reacció feixista, quan la brutal i inhumana reacció feixista no la preveia ni Déu, perquè era completament il·lògica en un país que assegurava (i els també tontets europeus s’ho creien i n’estaven segurs), que era demòcrata i creia en l’Estat de Dret.
Passades les coses, i descoberta ja la mentida, és quan els que ho saben tot proliferen, i això m’enerva perquè, curiosament, sempre ho saben tot però només a favor de l’enemic. També m’emprenya la facilitat de molts (sempre amb un somriure sardònic a la boca) de dubtar de tot el d’aquí davant les mentides verinoses i puerils que ens escupen a la cara els feixistes. Fa temps vaig tenir la immensa sort de viure en un país nòrdic, i em van quedar gravades moltes coses bones, però sobretot el seu patriotisme no pas del tipus espanyol ridícul i xenòfob, sinó de profunda estimació i respecte pel seu país, així com la fidelitat a les persones que escollien com a governants. Tota crítica era admesa, publicada i debatuda, però darrere de la crítica hi havia un respecte i fidelitat absolutes, tant dels que l’havien elegit, com dels que no, i tant del poble al govern com del govern al poble, cosa que aquí és difícil de trobar, encara. Per això m’agrada tant tenir un President profundament demòcrata i capaç de reconèixer els seus errors, perquè aquí, un indubtable amor per Catalunya, el tenim i ben arrelat, pel que ja ens hi anem acostant. Visca la República Catalana!

Estic d’acord amb part de molts comentris.

JR GOMÀ, cuanta raó tens al dir que els devien amenaçar i seguríssim que respongueren: no volem perdre la darrera colònia (pq ja vivim de xuclar-los) i no us pagarem el deute.

L’altre dia, onze jovenets allissonats per cinc persones més grans pintaven un mural ben groc manifestant-se per la llibertat del presos. Les lletres negres i grans ho deixaven clar.
Com que ja acabaven, vaig parar la moto i els vaig dir: qui tingui compte obert a una entitat espanyola o mafiosa catalana, està en contradicció i la vergonya l’hauría de fer marxar d’aquí. Ningú va respondre, però al veure’m emprenyat els vaig interpel.lar un a un. TOTS, ABSOLUTAMENT TOTS, tenien compte espanyol.

Dit això, o ens posem a treballar o els polítics que controlen els partits i nomès els interessa el sou, mai mai ens deixaran manar. La Forcadell per posar un exemple, ara la veig per la tele escalfant la cadira i pensant: tinc sou, tinc remuneració, estic calenta i al carrer fa fred. Un exemple com tants i tants.

Parem el país, collons. Sortim al carrer però no per lluir samarreta, per parar-ho tot. Fora els diners dels bancs. Revolució pacifica, contrariament el proper comentari el faré d’aqui 300 anys.

El 10O es va fer cas a la veu internacional, no pas a la veu del poble Català i aquí és on radica l’error monumental!
La gran majoria dels qui vàrem votar a favor de la República, per no dir tots, vàrem ser conscients de l’error en el mateix instant!
Aquell era el dia i els nostres polítics no van estar a l’alçada de les circumstàncies, el que en llenguatge vulgar en diem: van faltar collons!
D’ ocasions com aquell dia, pocs en tindrem al llarg de la nostra vida, per tant, és molt important que quedi tot documentat per tal de no errar novament.
Els polítics sols han d’obeir la voluntat del poble.
Dempeus!

EL PROBLEMA VAN SER LES RENÚNCIES NO PAS NOMÉS ELS ERRORS
Què hagués pogut fer Puigdemont el 10-O sense caure en el parany de la mediació si els partidaris de fer la declaració en el govern eren quatre gats? Errors n’hi van haver, però el problema va ser la reculada i la por de gran part del govern.
Ara, Puigdemont, escull el moment, un cop legitimat, per enviar dos missatges. Un donar exemple de transparència i honradesa, fent autocrítica per començar nova etapa. Carregant tota la responsabilitat política. Dos, enviar un missatge al nou govern de que s’ha de passar a l’ofensiva perquè tot depen de nosaltres, sabent amb quines armes juga Espanya. Penso que ell ha après la lliçó, però en el mateix missatge és pot entreveure que també és conscient que no tothom ha fet els deures. Ja ho veurem.
Llibertat presos polítics i exiliats!!

JOAN RAMON GOMÀ, gràcies. Estic d’acord que l’estratègia de lluita contra l’Estat espanyol és complexa i que requereix un seguit d’actuacions – polítiques, econòmiques, jurídiques i cíviques – totes orientades cap a aquesta finalitat. Però, però…al final del dia, crec (i no vull equivocar-me de nou) que haurem de defensar la independència davant el Parlament, davant el Palau de la Genneralitat, a l’aeroport, al port, davant els Ajuntaments, la televisió, etc. etc. Jo també soc portuguesa i vaig viure el 25 d’abril de 1974 i la caiguda del règim de Salazar. El 1968 tots (jo tenia 8 anys però escoltava el meu pare) teniem esperança que el règim canviés per dins, es reformés. I no va ser així. Només va caure quan els Capitans van dir prou i van sortir amb els tancs…Aleshores havien de sortir tancs. Avui, i a Catalunya, els tancs som nosaltres.

El règim espanyol només caurà quan la població civil demostrar, amb la valentia, que està disposada a enfrentar les porres, la presó i altres conseqüències. Europa està malalta, sotmesa, feble i sense il.lusió. No hem d’esperar res abans que no expliquem que estem disposats a assumir el control del país. Aleshores, si guanyem (i hem de guanyar) es posaran del nostre costat, amb tot el cinisme i hipocrisia possible.

Participaré en tots els actes de defensa de la República, Tots. I posaré el meus coneixements i experiència professional al servei dels que estan al capdavant de les estratègies de construcció de la República. Però no cometré mais més l’error de pensar que no he d’estar disposada a sortir al carrer i fer front a una porra. Ho estic. Tambe perquè el meu fill ho està. I ell és el futur.

@Joan Ramon Gomà ( 3-3, 7,48). Totalment d’acord. Ser pacxífic no significa no tenir mala llet i castigar l’enenmic per on més mal l’hi puguis fer. Però el nostre granm problèma, quie potser eno estem els catañans prou evolucionats per resoldre, és enviar a fer gàrgares als polítics (que en son molts) que estàn lligats i abduïts per les formes de l’ “ancien régime”. Es a dir, els que basen el seu comportament i els seus objectius en “viure de la política”, en lloc de “serrvir a la comunitat”. Els atrotinats, subordinats i anestessiats partits polítics no són capaços de donar-nos els objectius i els personatges capaços de portar-los a la pràctica que necessitem. Crec qude és més sana i més ben disposada la gent dels moviments transversals.
La meva admiració a Puigdemont per la seva disponibilitat, la seva energía i la val,entía i sinceritat que l’han convdertit en l’unic governant català i Ñ que ha
reconegut haver-se equivocat i fer-se’n responsable.
A ERC li vull dire que no parlin de generositat. En tot cas, serà generositat del Sr. Junqueras, que ha tingut la mala sort de caure en mans d’uns mal parits que li han desgraciat la vida. Pero aquest destí en certa manera era previsible, i és un sacrifici generós però personal. Aquesta afirmació potser arriscada que faig, vé avalada, tanmateix, per molts comportaments polítics immadurs i gremials que ERC vé practicant últimament.

GRACIAS POR EL ARTICULO Y LEVANATARNOS EL ANIMO .

¿Seran capaces de montar una estructura en EL EXILIO para que la gente que sea perseguida por el estado pueda huir al extranjero , pedir el ESTATUTO DE REFUGIADO POLITICO Y QUE NO SE CONVIERTA EN UN PRESO A CIENTOS DE KM DE CATALUNYA … DISPERSADO ????

¿Para cuando PUIGDEMONT NOMBRARA EMBAJADORES DE LA REPUBLICA , CULTURALES AL MENOS????

¿IREMOS AL COMITE DE DETENCIONES ARBITRARIAS de la ONU para denunciar el TERRORISMO JUDICIAL contra la poblacion que intenta que con el MIEDO A LA JUSTICIA ESPAÑOLA NADIE EJERZA SUS DERECHOS …. libertad de expresion , manifestacion … e incluso derechos parlamentarios …

HAY MUCHO TRABAJO QUE SE PUEDE HACER … PERO ¿NUESTROS LIDERES TIENEN IDEAS INNOVADORAS QUE SORPRENDAN Y SEAN EFECTIVAS??? ¿PODEMOS RECUPERAR LIDERES INDEPES QUE AHORA ESTAN MEDIO RETIRADOS COMO CONSEJEROS ???? ¿¿ escucharemos a otros intelectuales indepes … ¿ o nos creemos que SOLO con nuestro entorno es suficiente ???

SON CREO PREGUNTAS QUE DEBEN SER RESPONDIDAS POR NUESTROS LIDERES PARA NO TENER LOS PIES DE BARRO…

Especular sobre el que hagués passat si el 10 d’octubre el President Puigdemont hagués proclamat la independència de Catalunya, vist des d’ara, és molt difícil. Han passat molts dies i tenim molts elements per valorar, que no teníem llavors. En aquell moment jo hauria preferit la proclamació de forma clara. Però penso que fent-ho estaríem en el mateix punt on som ara o pitjor, probablement amb tot el govern i els líders socials empresonats, els carrers de les nostres ciutats plens de fatxes amb patent de cors, atemorint a la població i, per descomptat, amb les institucions intervingudes indefinidament, així com els mitjans d’informació inclòs la CCMA. L’estat espanyol no hauria desaprofitat l’ocasió d’actuar de forma contundent i ràpida. Tot això amb el vist i plau dels estat europeus. Sovint parlem de la finestra d’oportunitat, que si s’ha tancat, que si es tornarà a obrir d’aquí no sé quant temps … potser aquesta imatge no es correspon amb la realitat, potser no és una finestra, potser és un forat, un forat que no es pot tancar, un forat que cada dia que passa el fem més gran. Els esdeveniments que han passat ja no els podem canviar i segurament la història no farà un judici tan sever perquè finalment el que ha passat no és el pitjor que ens podia passar. Ara tenim baixes, empresonats i exiliats. Però tindrem un Govern Republicà a Brussel·les que farà política, una opinió pública europea que es mostra cada cop més favorable, una massa crítica independentista de més de dos milions i creixent, una UE que cada cop li costarà més beneir els improperis de la “justícia espanyola”, un estat espanyol cada cop més a prop del col·lapse econòmic i una classe política catalana que finalment posarà el país per davant de l’interès partidista. El partit no s’acabat

“… –i aquesta és una altra raó important– perquè estava en minoria dins de Junts pel Sí i dins d’un govern on els partidaris de proclamar la independència aquell dia es varen poder comptar amb els dits d’una mà.”

El fet és que el Sr Puigdemont es va equivocar molt i molt en molts àmbits ja abans de l’1-O. No era potestat seva nomenar el govern? Perquè hi va haver gent (no vull emprar la paraula “persones”), com un tal Vila, al govern fins al darrer moment?

Doncs no estic d’ acord amb en Puigdemont: si haguéssim proclamat la república el 10-O ens haguessin arrasats perquè no teníem més del 50% explicitament independentista. L’ única possibilitat de guanyar l’ imperi espanyol és: 1. formar un govern per poder-nos defensar més eficaçment 2. Lluitar al màxim tant des del govern com des del carrer i axí ampliar la gent favorable a la independència 3 Guanyar les eleccions catalanes aquí tres o quatre anys amb més d’ un 50% de vots i 4 Llavors sí anar a totes i aconseguir la independència.
En resum, anar a la batalla oberta amb l’imperi espanyol sense tenir més del 50% en unes eleccions és senzillament suïcida, el 27 d’ octubre, ara o d’ aquí dos mesos.

No, no han après cap lliçó. La independència no anirà enllloc sense una majoria social consolidada, i ningú ho reconeix en public. La CUP els va fer començar la guerra massa dora i van mossegar l’esquer per uns pressuposto ntre d’altres om per exemple declaracions de sobirania demostradament inútils.. però molt valuoses per a la CUP..

Tot el que s’està fent ara de ONU, TEDH, etc etc es podia haver fet basat únicament en dret a l’autodeterminació i dret a un referèndum aportant la prova de la majoria de vots a les eleccions organitzades per spain.. Però no, som bronques-CUP i ens enfrontem a ells directament..

En privat sí es reconeix que la majoria de vots es un problema.. el més gros..
“Hauria estat diferent amb un 55% de vots a les eleccions 27S i 21D”
Ja ho pot ben dir Sr.Quim Torra i gràcies per dir-ho..

https://www.vilaweb.cat/noticies/quim-torra-quan-tornem-a-tenir-un-moment-propici-hem-destar-disposats-a-ser-tres-mil-a-la-preso-entrevista-junts-per-catalunya/

Frederic Pera 03.03.2018 | 11:38 – Tusk els deuria dir:

– Ei, no pots declarar la independència via DUI d’un país de 7 milions on només n’han votat 2 en un RUI, deixa votar a la gent a veure si realment sou un 90% o un 47,8% con al 2015.. Preneu-vos-ho amb calma.. L’article 7 de la declaració dels drets humans què? (All are equal before the law and are entitled without any discrimination to equal protection of the law)

I no vam fotre ni putu cas als únics aliats poderosos que podiem tenir, nosaltres a la nostra bola fotent-nos ganivetades per l’esquena.. O potser li van ir a Tusk: “Es que els anticapitalistes de la CUP que tenen 10 de 135 diputats ens van dir que això funcionarà segur..”

Ara trigaran bastant a guanyar-se la confiança d’Europa.. Que guanyarem els judicis cintra Spain, segur, sempre perden, però el tama aquí va d’independència” en serio”, no de judicis contra Spain intentant fer-los un favor per augmentar el republicanisme a l’Estat a base de trinxar Catalunya..

Estic d’acord en que ara no cal fer retrets a ningú pel que es va fer o es va deixar de fer. Això ja està, no es pot canviar i només nes pot servir de lliçó. En canvi crec que has d’admetre Vicent, que no hi ha cap evidència de que si s’hagués proclamat la República el dia 10 estariem millor que ara. No ho sabem, però sí sabem que l’Estat espanyol hauria reaccionat tant o més violentament que el dia 28. No hi ha dreceres cap a la independència. Hem de ser més del 50%. Sense això no podem anar enlloc. Hem de treballar i persistir, fer que Espanya hagi de pagar pels abusos antidemocràtics que està cometent, desenmascara el discurs d’odi i destructiu de Ciudadanos i PP i els seus còmplices a les èlits locals, recuperar totes les quotes de poder possibles i convèncer més gent fins que un cop superat el 50% això sigui imparable.

Fins ara d’entre tots els opinadors d’aquests editorials érem ben pocs, poquíssims, els que denunciàvem que el 10 d’octubre es van llançar per la borda anys i anys de lluita independentista, i es va incomplir miserablement el mandat popular de l’1 d’Octubre. Potser ara que el President Puigdemont ho ha reconegut públicament seria ja hora de començar a dir les coses pel seu nom.

D’allò que es va fer el 10 d’octubre i es va reiterar el 28 d’octubre se’n diu rendició, i és un vil acte -diguem-ho clar d’una punyetera vegada- de traïció a la nació catalana. Junts pel Si i la CUP van rendir-se a l’amenaça de la violència feixista d’Espanya i ara no fem res més que pagar-ne les conseqüències.

No hi ha canvi de carril possible, ni dos governs amb funcions diferenciades poden fer res, ni servirà per res de res cap Consell de la República, perquè la República va morir i va ser enterrada el mes d’octubre. Aquesta generació no veurà la Independència. No hi ha esmena possible i la lliçó s’ha aprés, amargament, massa tard. Més encara: la venjança d’Espanya arriba i arribarà inexorablement sobre tots nosaltres. Vae Victus us sona d’alguna cosa?

Els 72 van escriure, entre el 10 i el 28 d’octubre, la pàgina més trista i vergonyosa de la història de Catalunya en els darrers segles i nosaltres, el poble, els que vam parar els cops de l’1 d’octubre, no ens ho mereixíem. Mai -MAI- els perdonaré políticament, tot i que lluitaré sempre per la seva llibertat.

Si el Puigdemont, el 10 d’octubre hagués complert el seu compromís, els miler i milers que érem al carrer hauríem complert el nostre, no en tinc cap dubte. Era l’hora de la llibertat, el moment tan i tan esperat, l’objectiu vital de molts de nosaltres, moltíssims.

Trets davant de mil periodistes de tot el món? Amb els Mossos al nostre costat? Ni parlar-ne. No hi ha excuses quan s’ha actuat covardament. Milers i milers d’independentistes, milions, estàvem preparats per guanyar la batalla definitiva en lloc de caure rendits, indefensos, enganyats i decebuts en mans dels nostres enemics. I aquí és on som ara: a mercè dels nostres enemics, mentre contemplem amb impotència el trist espectacle de l’esbudellament de la nostra classe política autoanomenada independentista i la liquidació de totes les nostres esperances de restitució de la legalitat.

Expliquem-ho als nostres fills i nets, per si a ells els arriba, algun dia, una segona oportunitat.

@Joan Ramon Gomà ( 3-3, 7,48). Totalment d’acord. Ser pacífic no significa pas no tenir mala llet i castigar l’enenmic per on més mal l’hi puguis fer. Però el nostre gran problèma, que potser no estem els catalans prou entrenats per a resoldre, és enviar a fer gàrgares els polítics que encara es valen de les pràctiques tramposes de l’ “ancien régime”. Es a dir, els que basen els seus objectius i el seu comportament en “viure de la política”, en lloc de “serrvir a la comunitat”. Els atrotinats, subordinats i caducats partits polítics no són capaços de marcar els criteris i els governants no son fiables de portar-los a la pràctica amb eficàcia i honradesa. Crec que és més sana, més dúctil i més ben disposada i organitzada la gent dels moviments transversals.
La meva admiració a Puigdemont per la seva disponibilitat, la seva energía i la valentía i sinceritat que l’han convertit en l’unic governant català i Ñ que ha
reconegut haver-se equivocat i fer-se’n responsable.
A ERC li vull recomanar que no parlin de generositat. En tot cas, serà generositat del Sr. Junqueras, que ha tingut la mala sort de caure en mans d’uns mal parits que li han desgraciat la vida (Per a ell i els altres maltractats, tot el meu suport i agraïment). Tanmateix aquest destí en certa manera era previsible, i és un sacrifici generosament acceptat però personal. Aquesta afirmació probablement no agradosa que faig, vé avalada per determinats comportaments polítics immadurs i gremials que ERC està practicant últimament.

Josep Albà. Vale. Però vostè fa Determinisme, que és una filosofia.
Una filosofia bastant paralitzant, per cert: com ja hem perdut ”l’oportunitat” ara ja podem donar-ho per perdut. El Determinisme jo no el comparteixo. “Com no ho vam fer bé en aquell moment doncs ja és igual tot”. Una filosofia que ha emmerdat tota la història de la Humanitat, afavorint per cert racismes i supremacismes, entre altres coses tan letals i indignes.
Dons la realitat penso jo i l’atzar i la voluntat i els intersticis i les oportunitats i les mirades i les capacitats i també les incapacitats i la perseverança i la humilitat i mltíssimes qüestions que ens humanitzen i que contribueixen a la vida i a la dignitat contraiuen els Determinismes generalment i el seu Determinisme en oarticular que oblida que a més a més del nostre melic al món hi ha altres fluxes i corrents i forces.

Eva: Jo no sé què és el Determinisme, només contemplo la realitat. I tampoc dic en cap moment “ara ja és igual tot”, dic que ara estem completament en mans de l’enemic i que aquesta generació ja no se’n sortirà, potser la vinent tindrà més valor.

Pep: No dic que siguin uns traïdors. Però per pura covardia van cometre un acte de traïció. I són aquest acte i aquesta covardia els que els han dut a la presó, a l’exili i a tota mena de persecucions. A ells i a nosaltres.

Sergi Guitart, i no sou part del problema els que també esteu disposats a trinxar Catalunya si així castigueu la CUP? També la gent d’esquerra és i ha estat part del problema quan trinxa Catalunya per a poder flagelar als de Convergència o pedecàtors.

Encara us pensaríeu que són patrimoni nostre les ideologies enfrontades.. no no… a tots els països passa, el problema és que el nostre és n país assetjat que necessitaria un stat propi i aquestes ideologies enfrontades que a altres països cnviuen aquí senzillament resulten ser la tomba de l’Estat nonat i més quan l’ocupant s’ocupa en mantenir-les ben enfrontades perquè sap que és el millor instrument per a vèncer. No és això el que “trinxa” Catalunya? No veig que sigui cap ideologia en particular, doncs cadascú és de sa pare i sa mare i això no ho podrà canviar, a menys que en clonem un de consens i n exterminem la resta.

eva salas 03.03.2018 | 16:25 – Si hi ha moviment independentista és gràcies a que la dreta Catalana ara és independentista i gràcies a l’ANC. ERC ja ens va traicionar el 2003 amb un nou estatut i rebentat la unitat independentista quan hi havia Reagrupament i Solidaritat al 2012 si no recordo malament, i amb les cartetes de Junqueres desde la presó ara el 2017 ja no cal dir res més.. Tot i això la ex-lider de la ANC ara amb ERC ja no l’hem vist mai més però no he sentit que hagi estripat el carnet, no podem dubtar que ella es independentista o sigui que haurem de fer confiança a ERC també..

Jo no he dit que vull trinxar la CUP, la CUP era la alternativa dels independentistes però no han estat a l’alçada.. Voldrien destruir Europa i Spain si poguessin i fer-ne una Unió de Repúbliques Socialistes (socialistes en sentit comunista em sembla que volen dir tot i que no tenen ni idea del que estan dient).. Fidel Castro i cia.. Sort que han baixat a 4 i estic segur que la majoria de gent que els voten en realitat no sap el que estan votant.. l’estelada al logo enganya molt sobretot al jovent..

Jo he dit que a base de trinxar Catalunya el que sembla s’està aconseguint es fer-nos molt amiguets dels republicans espanyols.. Que és el pitjor perill per l’independentisme..

Tothom es va baixar els pantalons pels 10 de la CUP al 2015, i mira on sóm, i ara que son 4 també volen que 66 s’abaixin els pantalons per ells.. el moviment independentista se’ls enfot.. de fet sempre he pensat que van a destruir-lo.. i sempre troben una excusa..

El problema de l’independentisme és que no ha fet visible una majoria clara de vots per fer callar i fer digerir a l’oposició la situació.. Es a dir, pasar del 50% en vots, sostingudement i amb marge que garantitzi una victoria segura a un referèndum d’autodeterminació (sense supocions de si aquests o aquells volen dir això o voen dir allò).. i quan ho aconseguim, el risc es que es venguin el país per un estatut o un pacte fiscal, i es aquí on hauria d’entrar en joc la CUP i no abans, o el partit que els substitueixi ja que si son tant coherents nobes presentaran mai més a cap eleccions autonòmiques organitzades per spain, o bé acabaran desapareixent com altres partits independentistes del passat.. I amb molta calma, sense simbolismes ni presses, donant exemple i obrint camí a la EU per aquesta causa.. Llavors es quan es pot anar a la EU, ONU, TEDH, Ginebra, etc a demanar que volem un referèndum homologat.. I no pateixis que Spain seguiria fent errors forçats denunciables…

Salut i Independència!!!

OPORTUNITAT i DERROTA
Crec que no és el mateix. Jo, com a militar, mai vaig passar de caporal infermer. Però crec que una derrota és quan un hom es veu privat de les seves forces o d’una part important. Si la nostra força era la gent, no hem estat derrotats. Encara hi som i cada vegada serem més dusos de pelar,
El coneixement del terreny on lluitem i de l’enemic ha millorat molt. Era possible la victòria si recolzàvem en il·lusions poc fonamentades?
Hem perdut oportunitats? Si ho diu el MHP, ho deu saber millor que la majoria. Que no torni a passar.
Els pessimistes o quintacolumnistes ens consumeixen energies que s’han d’aplicar en avançar. Potser són inevitables, però són esgotadors. A veure si fossin capaços de pensar en el país i en la gent i menys en els seus sentiments.

Crec que ens planyem un mica massa, en gran part perque ens manca perspectiva geopolitica. Hi ha molt del que va passar l’octubre passat que no entenem, pero que si augmentem l’angle de visio potser podem endevinar.

Per exemple, just una setmana abans de l’1-O el Kurdista iraquia va celebrar tambe un referendum d’autodeterminacio que, com el catala, va resultar en una victoria aclaparadora dels independentistes pero va acabar en retirada sense oposar resistencia davant les forces iraquianes, detencio de molts dels organitzadors i perdua de gran part de l’autonomia que havien gaudit durant tants anys. Per que? Com es que els peixmegues, potser els millors soldats d’Orient Mitja, que tot just acabaven de derrotar l’ISIS, han cedit pacificament el control i patit aquesta humiliacio descomunal sense lluitar?

En Jordi Llaonart, que es un arabista excel.lent, reflecteix al seu bloc l’analisi del costat arab, que ho atribueix a un intent dels grans partits kurds (PDK i UPK) per a amagar la seva corrupcio, a una rivalitat entre els dos que els impedia ser el primer en fer-se enrera i a incompetencia i irresponsabilitat general dels liders kurds (es a dir, el mateix que diu la premsa espanyola sobre Catalunya). Pero no pot ser que els que van derrotar l’ISIS siguin tan ingenus i pacifistes, com tampoc ho pot ser que els organitzadors d’un 1-O perfecte a Catalunya no tinguessin res pensat despres. Tots dos casos nomes s’expliquen si els responsables tenien bones raons per a esperar un recolzament exterior que al final no es va donar, i en tots dos casos, constatat que la jugada havia sortit malament, es va optar per una retirada que deixes intacta la forca mes gran del moviment (els peixmegues a Iraq, la capacitat de mobilitzacio popular pacifica a Catalunya).

En tots dos casos hi ha doncs logicament molts retrets entre els derrotats i molt cofoisme entre els vencedors aparents -pero qualsevol amb una mica de perspectiva veura que s’ha marcat un gol, pero no s’ha acabat el partit. Car no sabem quins eren aquests recolzaments externs que van fallar (tot i que tinc alguna sospita), pero la coincidencia temporal entre els casos kurd i catala fa pensar que hi ha molt mes mar de fons que no pas ens pensem – i a mes esta clar que, mentre subsisteixing els peixmegues a Iraq i la capacitat de movilitzacio massiva pacifica a Catalunya, qualsevol moment de debilitat dels seus respectius estats centrals en el futur proper pot ser determinant.

Per tant, paciencia, mantenim ben engreixada i a punt la nostra capacitat de movilitzacio pacifica, recolzem els liders que se la juguen pel sobiranisme (e.g. Carles Puigdemont), castiguem els que parlen molt pero despres s’amaguen sota una cadira (e.g. Marta Rovira) i esperem el moment adient. Quan? Doncs quan l’Estat espanyol tingui problemes mes enlla de Catalunya – per exemple quan pugin els tipus d’interes de l’euro, que sembla que ha de passar abans de final d’any, i l’Estat no pugui ja seguir financiant quasi de franc el seu monstruos deficit estructural i els milers de milions que gasta cada any per a mantenir a flot les empreses dels amics (amb construccions d’AVEs inutils, rescats de bancs i autopistes, etc.). En resum, paciencia i no ens desmoralitzem!

Com sembla que després de moltes hores estem animats amb aquest article permeteu-me afegit la meva.
Primer de tot insisteixo que haver arribat com a país a aquest punt i gràcies a molta molta gent de dretes esquerres, catalano parlans i no ha estat un èxit. Per tant FELICITATS si us plau.
En Segond lloc si som sincers de veritat que creiem que l’ estructura social coneguda com de primer món aguantara molts anys més, tal com la disfrutem o patim segons la particularitat de cada un de nosaltres.
Jo en particular no se si podré seguir cobrant la pensió de jubilat gaires anys , del meus fills ja ni ho penso.
Les estructures d’ estat que principalment es manté per energies que s’esgotan per mantenir una població que viu en situacions de pre-guerra, migracions i fan,que hem de escoltar per mitjans audiovisuals , religiosos i de la banca que els salvarem aportant una quota a tal o qual entitat.
Jo companys vull un País digna amb progrés en noves arts on no hi hagi almoines sinó justícia social.
Vull per això una República Catalana no crec ja ni en títols de dretes i d’ esquerres
I els pocs que m’ofereixen una visió futurista i real pel que s’ensuma per l’ horitzó són principalment els companys de la CUP, i no voldria deixar de dir que som aquí per a tots ERC JxC CUP SUMATE, ANC ÒMNIUM i el si volgués apuntar.
Per tant fem realitat la República .
Joan Begue

molt d’acord, com gairabé cada día, amb en sr.Partal. Jo tampoc sòc de les de “ara o mai” (en política difícil es dona això ) i sí m’apunto al “si no es ara, serà demà “. Tambè estic amb la tesi del doble Gobern o “cambi de carril ” que sembla que posará bases sòlidas de creació colectiva. La trobo bona estratégia que fara possible donar molts mals de cap a l’enemic polític. A aquells del “per dret de conquesta”. I, iepa…!!! quin derrotisme mès negra i depriment, sr. Albà…per descontat que als meus nets no els haurè d’explicar res d’això que vostè comenta. Anar cridant al mal temps, no ajuda mai, ni contaminar la moral dels altres amb pensaments tan patètics tampoc. Encara sort que avui hi han comentaris ben engrescadors i constructius tambè. Els d’en Oller , Valls, Norton, especialment en Gomà, i hem quedo per dir adéu amb les paraules d’en Adrià Mompó: “punt culminant d’una oportunitat que, pot-ser, no s’ha perdut perque encara no ha arrivat “. I el ” ni un pas enrere ” que tant m’agrada. (desde Euskal Herria amb tota l’estima del meu cor…)

Eva Salas, no som fluixos ni mentim. No hem aconseguit mai més del 50% en unes eleccions , i en referendum, no ho sabem perquè no l’hem pogut fer fins ara. Això són fets objectius. I dir que hem de demostrar inequivocament en unes eleccions que som més del 50% no és voler frenar ni voler anar enrere, sino simplement buscar la millor manera d’anar endavant i que ens reconeguin internacionalment. No vull fer sang, però recordo diverses eleccions on hi havia gent que propugnava l’abtenció dient que no eren les nostres. Així segur que no anem enlloc.

Víctor: Ho he explicat milions de vegades:

1. El 80% dels catalans segons la majoria d’enquestes vvolien un referèndum i n’acceptaven el resultat.

2. Si els que no van votar l’1-Oct (perquè no els van deixar o perquè no van voler), haguessin votat tots (en la proporció que la participació del 27-S hi va haver) haguessin votat no, hauria, encara, guanyat el Sí.

Per tant tenim resultat del referèndum perfectament vàlid i acceptable per a la gran majoria de catalans. No fem servir els arguments falsos dels colonitzadors !

Si les eleccions del 21-D, aquelles que miraven mig món, s’haguessin plantejat millor, amb un missatge clar i realista, potser haguéssim guanyat un plebiscit amb mes del 50% dels vots, que hagués donat un mandat democràtic clar per a la legislatura.
Vist com ha anat tot, les úniques maneres d’aconseguir la independència son:
1) Via unilateral defensant com sigui les institucions i assumir presó i assumir defensar-se de violència extrema. Pero el problema es que no hem pogut demostrar un suport social majoritari.
2) Via un referèndum acordat, que hauria de ser forçat per la UE.