L’errada del professor

De la mateixa manera que els partits s’emboliquen en disputes frívoles per recaptar l’interès de l’electorat, el quart poder –premsa, mitjans audiovisuals, alguns editors i ara també els anomenats influenciadors– està obligat a complaure el públic. Per a fer-ho, res més fàcil que simplificar el missatge eliminant-ne contrastos, asimetries, gradacions i detalls. En definitiva, substituir la coloratura pel color únic llampant. La premsa i bona part de la programació audiovisual llisca d’any en any per aquest pendent fins a acostar-se al grau zero de la intel·ligibilitat, que correspon a l’expletiu. És ben veritat que de la claredat d’expressió en depèn la claredat de les idees, però claredat no vol pas dir facilitat. E=mc2 és una expressió claríssima, però no gens fàcil, si més no abans que Einstein la formulés per demostrar l’equivalència entre la massa i l’energia. Claredat d’expressió vol dir adequació del discurs al perfil de les idees comunicades. Si aquestes són còncaves, també ha de ser-ho el discurs que les ressegueix; i això mateix si són convexes. De vegades la impressió de claredat no és res més que la confusió amb què estem familiaritzats. Hi ha textos que semblen transparents perquè despleguen els llocs comuns del consens. Són mercaderia d’ús amigable però de poca substància, com el menjar preparat.

Què cerca el públic als mitjans? Ens en dóna la clau l’atenció abocada als esdeveniments performatius i la desgana pels esdeveniments solament intel·ligibles. Aquest biaix s’explica pel fet que les accions que “parlen” als sentits són a l’abast de tothom i més fàcils de judicar que no les que parlen a l’enteniment. No és que una imatge valgui més que mil paraules; és que instintivament associem la veritat amb l’evidència abans que amb el raonament. D’aquí ve la preeminència acordada als esports, els concerts i més espectacles, i la tramoia periodística que s’ha format entorn de la gastronomia i la restauració, l’exhibicionisme i l’escàndol, i seguint aquesta lògica hem arribat al fait divers i divertent de la política degradada a la categoria d’esport de combat. La norma tàcita és: facilitar la comprensió i evitar els errors factuals. Per això el periodisme ha acabat arraconant l’escriptura en favor de l’anàlisi de dades.

El criteri de facilitat ha dut a una regressió de la lectura reflexiva, ensinistrant un públic reactiu que desconnecta quan un programa és massa “intel·lectual” i troba “pedant” explorar els tons cromàtics del gris. El criteri d’exactitud, saludable en tant que compromès amb l’objectivitat, entrebanca la intel·lecció quan, convertit en esport de detecció, esborra la diferència entre un error important i un d’insignificant. La temptació és particularment gran en un clima dominat per la quantificació, en què la veritat ha esdevingut una funció numèrica i la falsedat, més que l’error, qüestió d’una desviació o simplement de variabilitat en les xifres. Hi ha lectors que, incapaços de descompartir una imprecisió trivial d’un tema de més alt rang, fan pública la seva indignació. N’hi ha que posen de manifest la satisfacció, disfressada de sorpresa, d’enxampar l’autor en falta de lesa exactitud. Sembla que diguin: per fi li hem trobat el taló d’Aquil·les i l’hem abaixat al nivell de bocamoll. Passo a l’anècdota, perquè em fa l’efecte de ser un signe dels temps.

La setmana passada diversos lectors trobaren que la part més remarcable de l’article era l’error, suposat o real, en el percentatge de vot independentista a les eleccions al Parlament de Catalunya, el famós 52%. La frase en qüestió tenia un incís no prescindible, i en aquest incís raïa el sentit de l’oració. Deia d’aquest percentatge que “a hores d’ara és dubtós que s’aguanti”. I a continuació ho precisava encara més: “Comptats els caps, no crec pas que reuníssim la meitat dels barrets.” Tenint en compte el sentit global de la frase, i de l’article!, discutir si el 52% representava els vots o la seva traducció en diputats és un litigi bizantí. Es resolgui com es resolgui, el moll de la qüestió és que avui aquell 52% s’ha evaporat, si és que mai fou una realitat tangible i no una entelèquia comptable. A les eleccions catalanes del 14 de febrer de 2021, ERC, Junts per Catalunya i la CUP van sumar el 48,37% dels vots, de manera que van millorar una mica els resultats de les eleccions del 21 de desembre del 2017, en què tots tres partits havien obtingut conjuntament el 47,5%. Aquest percentatge s’ha ensorrat a les generals del 23 de juliol, en què els tres partits dits independentistes van assolir el 27,12 % del vot a Catalunya. Hom podria argumentar l’existència d’una massa indeterminada d’abstencionisme de signe independentista, però la democràcia és com la taula d’en Bernat.

Concedeixo que algú disposi de xifres més exactes que les publicades l’endemà de les eleccions, i no em reca d’admetre que els professors tenim llacunes i patim lapsus de memòria com qui més. Dit i recalcat això, paga la pena d’advertir contra el puritanisme puntimirat que, sota capa de vetllar per la veritat, convida a l’obscurantisme. No es tracta tant de defensar el dret dels opinants de no ser presos per aparells d’intel·ligència artificial regurgitant dades emmagatzemades al núvol, com el dels lectors de ser considerats capaços de distingir un error inconseqüent d’una incongruència greu o una manca de lògica galopant. Perquè de l’exercici d’aquest dret en depèn l’èxit de la comunicació.

És incongruent denunciar un error gairebé simbòlic en les xifres del vot independentista i alhora afirmar que els diputats representats en el percentatge no són independentistes. És reduir la discussió a l’absurd. Si del percentatge en qüestió n’excloem blocs sencers a gust del lector/elector, l’independentisme corre el risc d’esdevenir una idea pura, un fantasma i no pas un espectre com el que Marx veia avançant per Europa l’any 1848 de l’era revolucionària. Però aquest contrasentit quedava fora del camp de visió dels qui, fent pedra d’escàndol d’un diferencial discutible, resumien el sentit de l’article en aquest punt.

Alguns altres, amb un criteri més holístic, consideren verbosa tota reflexió que excedeixi el parloteig cru i la intencionalitat condensada en una consigna. Com si llegissin un pamflet, esbudellen els articles i n’exhibeixen les entranyes partidistes com un trofeu. Veieu? Tant d’arabesc sols és per a dissimular la por de l’autor que no guanyin els seus. Els meus? Qui són els meus? D’això potser en parlaré un altre dia. Allò que fa de mal pair és que el 52% independentista, tant li fa si en vots o en escons, no ha estat mai un fet objectiu. L’endemà de les eleccions del desembre del 2017 l’aclamada resposta conjunta al 155 s’esvaí com una xicoia bufada pel vent. D’aleshores ençà, la força d’aquell reflex de dignitat s’ha diluït a mesura que l’independentisme es fraccionava i els partits es devoraven ells amb ells. La reacció del públic, que a estones implora els partits i a estones els increpa, és de ràbia i de vegades d’una procacitat agressiva, que no és sinó l’expressió d’impotència i d’una desesperança proporcional a l’esperança que uní els cors de tots els catalans un primer dia d’octubre que s’allunya indefectiblement vers el rerefons de la història d’aquest sofert país.