L’equidistància a partir d’ara

Després dels fets del primer d’octubre hem vist com sortien de sota les pedres, amb una desesperació poc dissimulada, tot de ciutadans de passaport espanyol que s’autoerigien com a ‘mediadors’ en el conflicte. La ‘mediació’ és aquests dies la paraula de moda i l’esperança del sector moderat del ‘no’ per a aturar l’independentisme i impedir el compliment d’un mandat democràtic: compten, suposo, que un ‘mediador’ serà l’equivalent oficial de l”equidistant’ que ja coneixem, aquell que des del sofà ara proclama ‘ni DUI, ni 155’, passant per alt que entre el 155 i la DI –la U és una redundància– no existeix el terme mitjà: o es rendeixen els uns o es rendeixen els mateixos uns.

No hi ha gens d’innocència, doncs, en totes aquestes demandes sobtades de diàleg, perquè no es pot dir que l’aparell de l’estat no sigui diàfan a l’hora de revelar el seu projecte plurirepressor. Mentre teclejo aquest article, sento de Pablo Casado les amenaces a Puigdemont de fer-lo acabar com Companys, quan servidora ja tenia escrit, com la gran indignitat, que el portaveu del PP havia tornat a parlar de ‘nazismo’, reiterat que ‘ni apaciguamiento, ni mediación’, i obert la porta a il·legalitzar partits independentistes. Alhora, pesco aquestes paraules de Pedro Sánchez acabades de sortir del forn: ‘apoyaremos la respuesta del estado de derecho ante la quiebra unilateral’, que no cal traduir-ho a l’idioma del PSC, mentre Cs continuen amb el disc ratllat de parar ‘el golpe’ amb ‘eleccions per a un nou govern que dialogui dins la llei’, que se li entén tant com al Gobierno: eliminació dels partits ‘colpistes’, Arrimadas presidenta i problema resolt. Per al pròxim mig segle a Espanya, ja ho veiem: res de nou cara al sol.

Per tant, als partidaris del diàleg a qui els ha sonat el despertador fa dos dies se’ls gira feina: com a mínim, la mateixa feina ingent que ha dut a terme el sobiranisme entre la ribotada de l’estatut i l’octubre de 2017. De com s’acaba la pel·lícula, el Google en va ple de spoilers. Una llarguíssima i penosa gimcana del ‘no’ rematada amb l’oferta fins a l’últim moment de Puigdemont –pactem la data!, la pregunta!, els percentatges de participació!–, i tot això encara després de l’intent penúltim per part dels membres del Pacte Nacional del Referèndum –pactat!, pactat!–, en un esforç que es mereixeria una mica més de reconeixement, digues-ne respecte, per la part de tots aquests parlaires sobrevinguts que, quan se’ls va allargar la mà, van girar la cara.

I ara, a corre-cuita, irromp la campanya publicitària del #parlemhablemos demanant al sobiranisme que posi el comptador a zero, que de fet vol dir oblidar els cops rebuts l’1 d’octubre –guanyat contra la violència de l’estat–, que de fet vol dir menystenir la majoria absoluta al parlament –guanyada contra la guerra bruta de l’estat–, que vol dir aclucar els ulls a sis anys de les manifestacions més massives d’occident, i que molt bé, nens i nenes, heu arribat fins aquí i té molt de mèrit, però ara siguem seriosos, seguem i dialoguem com fan els grans. La conclusió és que aquests dialogants, abans equidistants, abans sí-no, han estat aplicant estàndards desiguals segons que les reclamacions vinguessin de l’independentisme o de l’unionisme. Això explica que, després d’anys de menystenir les reiterades demandes ‘indepes’, hagi bastat un cap de setmana perquè el ‘no’ dialogant i el ‘no’ castigador els hagin merescut la consideració màxima: correu-hi teles i correu-hi tots, els catalans ens parlen!

Suposo que la feina d’aquests dos ‘no’, a partir d’ara, serà mirar d’entendre’s per formar un bloc sòlid, el famós cinquanta per cent que fins ara només s’exigia als ‘indepes’ i que, amb l’abstenció estructural del 23%, constatem que és un miracle d’assolir. Sabent de què parlem quan parlem de majories, i atès el resultat heroic del referèndum, crec que l’independentisme s’ha guanyat el dret a una veritable equidistància per part dels ‘neutrals’ que encara se’n vulguin considerar. En tot cas, a la república, ja podríem avançar que la immensa majoria d”ex-indepes’, entre l’oposició dels #parlemhablemos i la dels #aporellos, mai no s’hi podran sentir equidistants.