L’època dels pioners de la literatura catalana en el context d’una literatura europea

Enciclopèdia Catalana i l’editorial Barcino, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, acaben de publicar el setè volum de la Història de la Literatura Catalana, que abraçada el període que va del 1922 –el final del Noucentisme– fins al 1959 –any simbòlic, amb la mort de Carles Riba i el començ del realisme històric. És, doncs, un període que inclou els anys vint i trenta, l’època de la República, la guerra del 1936-39 i la postguerra. El volum ha estat dirigit per Jordi Marrugat (el codirigia Jordi Castellanos, fins a la seva mort, el 2012). En paraules de Marrugat, aquesta és l’època dels monstres de la literatura catalana. El conjunt del projecte de la Història de la literatura catalana és dirigit per Àlex Broch.

“Són uns anys complexos –diu Marrugat–, amb molts moviments i molt diversos, amb autors plenament integrats en la literatura europea i en alguns aspectes fins i tot pioners dins aquests moviments europeus.” Sobre el fet d’incloure dos períodes amb el trencament polític, social i cultural de la guerra, explica: “Poden semblar períodes molt diferents, però els hem aplegat en un mateix volum perquè la guerra i el franquisme condicionen les estructures literàries i el debat públic, però, en canvi, en l’obra dels autors hi ha una continuïtat ben clara. Perquè els fonaments dels grans autors d’aquesta època ja hi són i es mantenen. En trobem un clar exemple en l’obra de Riba i de Foix.”

Continua Marrugat: “Fins i tot en els autors que se’n van a l’exili hi ha una continuïtat, una mateixa poètica, tot i que toquen unes temàtiques marcades per la guerra, la dictadura i l’exili. Mantenen una mateixa poètica, no canvien la seva idea de la literatura.”

Els autors que es destaquen en aquest volum són: Carles Riba, J. V. Foix, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga i Pere Calders. No hi apareix Josep Carner, perquè se’n desenvolupa l’obra en el volum anterior, el sisè.

Noves aportacions, pioners

Què aporta aquest volum de nou, en relació amb tot el material que ja hi havia i el relat que es considerava canònic fins ara? Marrugat respon: “Per primera vegada, després d’anys de recerca, oferim una articulació general històrica d’aquest període, organitzada en dues parts: els anys vint i trenta i els anys quaranta i cinquanta. Hi tractem els grans moviments, debats i tendències: el postsimbolisme, els debats sobre la novel·la dels anys vint, la novel·la psicològica…, per exemple”

Més enllà de l’articulació general del volum, que ofereix una mirada global i ordenada, Marrugat parla també de novetats en la interpretació específica de cadascuna d’aquestes tendències: “I la tercera novetat seria la interpretació de lectures d’obres concretes. Per exemple, en l’àmbit de la novel·la, veurem que hi ha unes propostes de lectura d’algunes obres de Trabal, per exemple, que són completament innovadores. O la lectura de Salvatge cor de Carles Riba, que no havia estat feta enlloc.”

Literatura catalana, literatura europea i pionera

Amb relació a la inserció de la literatura catalana en la literatura europea i fins i tot els aspectes en què va ser pionera en aquest període, Jordi Marrugat explica: “La constant del modernisme i el noucentisme és l’obsessió sobre el fet que no hem tingut una societat, una cultura i una literatura modernes i les hem de construir. I ho intenten amb estratègies completament diferents. Amb aquests esforços es construeix una literatura que acaba essent en alguns casos pionera dins la literatura occidental. És molt clar en el cas del postsimbolisme, que és la principal poètica de la poesia occidental dels anys 1920 al 1940. Si pensem en els poetes més universals d’aquest període, tots són postsimbolistes: Rilke, Eliot, Yeats, Valéry…, tot vénen del simbolisme i construeixen el postsimbolisme, que és una mateixa noció de la poesia. I això, simultàniament, també ho fa la literatura catalana, amb Josep Carner com a pioner, però immediatament seguit de Carles Riba, Marià Manent, J. V. Foix… El 1914 els primers que publiquen llibres postsimbolistes a Europa són Carner i Yeats.”

“En la novel·la –prossegueix–, passa una cosa semblant. Dins de la crisi de la novel·la, un personatge que reacciona d’una manera pionera, encara que hagi passat a la història com l’enemic de la novel·la, és Josep Pla. És dels primers catalans a entendre què fa Joyce. I Pla resol la crisi per vies narratives completament innovadores. És una no-ficció pensada des de l’atzucac en què ha desembocat la narrativa occidental. Espriu és dels primers autors occidentals d’arribar a allò que en el món anglosaxó s’ha anomenat ‘modernitat tardana’, que identificaríem amb Samuel Beckett. Espriu no necessita veure què fa Beckett per a entendre que les formes de la modernitat es troben en crisi. Té la seva pròpia obra i desenvolupa les mateixes solucions. En Mercè Rodoreda és claríssim: la solució que aporta a la narrativa occidental és absolutament extraordinària. Ella agafa tota aquesta experimentació i novetat (de Joyce, de Proust i que va a parar a aquest experimentalisme extrem de Faulkner), i la porta cap a una forma novel·lística de la simplicitat, d’aparent ignorància… cap a la representació de la vida comuna tal com la representarien els individus comuns. També, si ens mirem Joan Brossa (que en aquest volum no s’acaba d’explicar tot) veiem que desplega la seva obra a partir del 1939 i la seva transformació de noció de literatura és pionera a tot el món. Brossa és completament pioner dins la transformació de les avantguardes. Tant allò que proposa com a poesia visual i poemes objecte, com allò que ell en deia la poesia essencialista, sense aparent treball retòric. D’exemples, n’hi ha molts.”