L’epíleg d’Eduard Puig i Vayreda

La matinada del 17 d’abril de 2018 es va morir l’enòleg, docent i humanista Eduard Puig i Vayreda (1942-2018). Un infart li va segar la vida a setanta-sis anys. Havia estat alcalde de Figueres, la seva ciutat, del 1981 al 1983, i havia dirigit l’Institut Català de la Vinya i el Vi del 1984 al 1990. Durant anys també va desenvolupar la docència a la Universitat de Girona. Va escriure articles i va publicar diferents llibres, l’últim dels quals va aparèixer aquest mes de febrer a l’editorial Brau: El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi.

Aquest Jardí de Dionís, amb més de tres-centes cinquanta pàgines i profusament il·lustrat, s’ha convertit en el seu llegat cultural. Perquè des d’una escriptura enciclopèdica, Puig i Vayreda ens ofereix un tractat rigorós i generós que condensa un gran saber al voltant de la cultura del vi: mites, tradicions, història, ciència i tècnica; art visual, literatura i música; formes de vida (treball, alimentació, lleure, festa)…

Però ja se sap que aquests volums tenen un cost elevat i tot i comptar amb el suport de diverses institucions, Puig i Vayreda havia escrit un epíleg que no hi va poder ser inclòs. Ho explicava ell mateix en el seu bloc a finals de febrer, en una entrada en la qual va decidir de compartir aquell text no publicat. Recollir-lo en aquestes planes també és una bona manera de recordar aquesta figura del món del vi a Catalunya, significativa durant les tres dècades que van tancar el segle XX.

L’epíleg inèdit d’El jardí de Dionís diu així:   

«…Però el viatge iniciàtic no s’acaba aquí. Possiblement tot just comença, ja que potser d’ara endavant, amb cada nova copa de vi que et portis als llavis, et vindrà al pensament una figura clàssica de marbre blanc vista com de passada en un museu imprecís, que potser representava un déu del vi, jove i atractiu, coronat de pàmpols.

En un altre moment, amb un altre vi i una altra companyia, et vindrà el perfum de fruita madura amb un lleuger matís de rosa marcida, amb els ulls mig clucs, et transportarà a un paisatge de vinyes tardorals, esquitxades de grocs, cadmis i vermellons, que mai has vist, però el gust amable del vi et recordarà aquella terra desconeguda, generosa i benèvola, que ens retorna amb escreix l’atenció que a desgrat li donem.

Potser algun dia, brindant amb un cava alegre i espurnejant, flotaràs per damunt de tota la gresca del moment i eufòric, com entre núvols, entrellucaràs la silueta d’un celler modernista d’arcada esvelta o les barbes venerables d’un savi desconegut, però a qui saps que li has d’agrair quelcom remot i important, al moment d’alçar la copa per damunt de tots els cants. No, el viatge (com el del déu adolescent Dionís) pot durar, ha de durar tota una vida, i si tu ho vols, et transportarà a un món màgic d’evocacions, d’enyors i de presències que potser t’ajudaran a somniar el futur per a poder suportar el present, que en definitiva és acostar-se a la veritat, si això existeix en algun lloc. 

Quan es comparteix una copa de vi, quan nu de prejudicis comences a oficiar el ritual cerimoniós i incert d’obrir una ampolla respectable i noble, es desclou davant teu una infinitat de delícies possibles, que pots i has d’aprofitar més enllà de la primera glopada impacient i gratificant. Si et quedes tan sols amb el plaer dels sentits i de la conversa espontània i alegra, no arribaràs mai al que el poeta en va dir l’ànima del vi. Una ànima que potser també és immortal. 

Una ànima que tenen tots els vins del món  encara que amb diferents atributs i jerarquies,  com la miserable ànima dels mortals, degustadors de vi des de fa tants segles i capaços de negociar amb el diable la venda d’aquesta ànima, a canvi  no d’una ampolla augusta d’anyada impossible sinó d’uns pocs anys més de vida inútil.

Tots els vins tenen una ànima.

…Jo no sé si avui el moscat de Samos és el millor moscat del món. Em temo molt que no. Possiblement en un concurs seriós d’aquests on qualifiquen sommeliers amb el nas d’or i experts veritables d’aquells que no donen punts ni venen res, quedaria molt per darrere d’un moscat dissenyat tecnològicament  a la Denominació Western Cape de Sud-àfrica,  produït en un celler fundat el 1962, com qui diu fa quatre dies. És molt probable. Però el glop de Samos en la seva deslluïda dignitat, ens retrotrau a un vi antic, ardent, fascinant, carregat  d’història, que ens recorda el blau intens del mar que envolta les illes de l’Egeu, un sol inclement que castiga la terra i el blanc  enlluernador de les seves modestes cases. Ens ho recorda, encara que no s’hagin llegit mai els paisatges de la Ilíada ni les aventures d’Odisseu. Potser fins i tot la guerra de Troia, els ulls orbs d’Homer i el vi perdut de les libacions en honor dels déus indiferents de l’Olimp. Aquella mena de petits cristalls brillants que a voltes trobeu en el fons d’aquesta copa, no són altra cosa que petites busques del pòsit de la història d’un país vinater i mediterrani que va ser. I aquesta és l’ànima immortal d’aquest vi antic beneït per uns déus que ja no hi són.

Perquè pels homes nascuts en aquesta cultura i en aquesta civilització, té molt més sentit i poder d’evocació, d’emoció, de sentiment, d’alegria i de cultura, qualsevol fruit, per modest que sigui, del jardí de Dionís, que una petita magdalena de pastisseria, mal que sigui artesanal, sucada amb un te xinès dessaborit i esblaimat (servit en exquisida porcellana de Llemotges), per molt que ens ho expliqui magistralment un senyor de ploma brillant i esmolada pel geni com Marcel Proust. 

I ja em perdonaran.
Final de trajecte.»

Figueres, 3 de maig de 2017
Dia de la Santa Creu