L’èpica com a decència

No són només ells que manquen a la deontologia més elemental quan en lloc d’arguments profereixen insults. Cert, els seus són més forassenyats, més primaris, més semblants a cops de puny. No descriuen sinó que titllen; no pretenen informar sinó deformar; no formar sinó destruir; no busquen convèncer sinó trencar la cara a algú. Però també entre ‘els nostres’ columnistes n’hi ha que recorren esporàdicament a l’ultratge. I encara que ho facin de manera més continguda, la intenció és la mateixa, com ho són les causes. Si la ironia és un signe d’agilitat mental i fins i tot d’elegància, l’ofensa i la mofa delaten una feblesa del raonament, una impaciència argumental que curtcircuita l’enteniment i recorre al tòpic per superar una dificultat discursiva. Si més no, per fer-ho veure, perquè mai cap insult no ha aconseguit liquidar una raó. Per això, quan els dicteris fan acte de presència, podem estar segurs que la raó s’ha eclipsat.

La culpa no és sols dels articulistes. Els opinants s’adapten al medi en el qual opinen, xuclen les expressions i l’estil de l’entorn i els els tornen reflectits. La relació és simbiòtica. Un periodista mal educat té indefectiblement lectors mal educats i un d’ocasionalment groller té lectors que aprecien la grolleria puntual. Una de les rèmores per la independència intel·lectual d’aquest país és el to matusser que ocasionalment esquitxa els articles de columnistes altrament intel·ligents. Se sol confondre ésser crític amb ‘donar canya’, i és molt estesa la predilecció per l’acció verbal a càrrec del llenguatge reflexiu. Duta a un extrem, l’espontaneïtat tendeix a l’expletiu.

Hi ha carreres periodístiques bastides sobre la provocació i la injúria. Són ben a la vista. Però si a la premsa catalana aquests casos són rars, en canvi és freqüent l’escarni conceptualment diluït. Sobre això plana un silenci concessiu, i aquest laissez faire és un indicador fiable del nivell de civilitat projectada sobre la res publica que construïm cada dia. La propensió a la invectiva no és sols ni principalment atribuïble a una errònia estimació de la desimboltura, ni demostra vivesa d’esperit. Ben al contrari, és un símptoma diàfan d’impaciència analítica. És el fracàs del respecte, del respicere o girar-se a mirar, del tenir consideració i preocupar-se, o si més no ocupar-se, de la cosa vista. És, en definitiva, una deficiència i, per tant, una simplificació.

En poso un exemple relativament anodí: l’ús que columnistes d’una certa predisposició fan del terme ‘èpica’ per a combatre l’independentisme resolut. En determinats espais ideològics aquest mot s’aplica no pas en el sentit literal, sinó per mobilitzar un grapat de connotacions com aquell qui fa volar coloms. Emprat d’aquesta manera, el terme evoca, en primer lloc, la imatge d’un Miles gloriosus, com si els independentistes coherents fossin personatges d’una comèdia de Plaute. En segon lloc, insinua un gust per la batussa en un context on la pugnacitat no pot esdevenir física, perquè la violència és en tot moment unidireccional. I en tercer lloc, suggereix una fantasmagoria d’herois cercada en els mites fundacionals dels estats nació de l’època romàntica.

Però aquí es compleix la dita del caçador caçat. No és pas l’independentisme congruent (amb congruència de fins i mitjans, de teoria i praxi) el que invoca l’èpica, sinó l’independentisme dels insegurs. Manegar l’èpica per definir una política de desobediència civil és tan inapropiat com admetre Homer a la República de Plató. És fer mitologia. O poesia. Parlar figuradament no és pas il·legítim; l’abús rau a elevar la metàfora al quadrat, a metaforitzar la metàfora. Quan un articulista parla amb sorna d’un independentisme afeccionat a l’èpica no sols trasllada el significat originari d’epos (‘discurs’, ‘cant’) a la idea de combat, associació justificada per la tradició poètica, sinó que força aquest sentit translatici per encabir-hi l’oposició pacífica, l’1 d’octubre, per entendre’ns. I així, de metàfora en metàfora, s’equipara la fermesa amb la gresca. És el mateix procediment del nacionalisme espanyol quan transmuta els xiulets en terrorisme i la crítica de la seva violència en delicte d’odi.

Abans de l’1 d’octubre vaig escriure que la independència sols arribaria si, un cop proclamada, cessava l’obediència a l’estat espanyol. Com que això no s’ha esdevingut, malgrat alguns casos de coratge personal, és ociós defensar una república que, com la de Plató, mai no es va implementar. És tot un espectacle veure que els qui no tingueren cap pressa a proclamar la independència, ara en tenen a formar govern malgrat els blocatges, coaccions i il·legalitats d’un tribunal espanyol. Segurament caldrà recuperar capacitat de gestió administrativa per fer tolerable la vida del ciutadà, però pretendre que un govern patrocinat pel 155 serà una eina per construir la república és moure’s en el terreny de la metàfora. Lligat curt pel Tribunal Constitucional i vigilat de prop per la fiscalia, el govern post-155 farà república de la mateixa manera que els governs de Convergència feien país. Es pagaran les nòmines i veurem un gavadal de declaracions simbòliques.

Cal tenir-ho clar: la República es guanyà l’1 d’octubre a les urnes i es perdé el 10 als despatxos. Aquell dia l’atenció mundial era posada en una declaració que no es produí. La vergonyant del dia 27 és un trist referent, però un referent tanmateix. D’ençà de la detenció de Puigdemont a Alemanya, l’atenció que ha tornat a recaure en la causa catalana ja no sobrevingué per iniciativa d’un poble alçat en peu de democràcia, sinó per l’acció maldestra de l’estat. És Espanya qui té ara la iniciativa, i això és molt perillós. En el moment que l’estat encerti el camí de la moderació, sigui per perspicàcia pròpia o per pressió exterior, la tardor catalana serà història. La lenta acumulació de voluntats i pacient teixir de complicitats que algú batejà com ‘el procés’ no tenia cap més finalitat que el trencament amb la legalitat espanyola. Fracassat el mateix 27 d’octubre i rematat el 30 de gener amb la suspensió de la sessió d’investidura, aquell objectiu s’allunya cada cop més dissolent-se en un projecte de restauració manegat per la classe política.

Comprometre’s en una revolució d’independència amb l’horitzó de pactar un referèndum fou el deliri de Junts pel Sí i la seva derrota, que també ho fou en pura lògica. Si ni tan sols l’havien pogut pactar amb els comuns, què els feia creure que desafiant un poder colonial aquest els confiaria l’instrument de la independència? Com tots els drets, el d’autodeterminació no es negocia; s’exerceix o es perd. I exercir-lo contra un estat que el nega implica infringir-ne la legalitat. Però el dret sempre és superior a la legalitat. La llei prescriu, però hi ha drets imprescriptibles. El d’autodeterminació n’és un. Així ho entengué el poble l’1 d’octubre i així ho entén l’advocat que la setmana passada va desobeir la jutgessa que el comminava a treure’s el llaç groc. Així també el mecànic de Reus, acusat de delicte d’odi per haver-se negat a reparar el cotxe d’una agent de la policia que havia reprimit la població, i les regidores de la CUP que es negaren a comparèixer davant un jutge espanyol. I els mestres que es resisteixen a ocultar la veritat als alumnes, i tots aquells que salvaguarden la dignitat de tots refusant les ordres d’un estat injust, car això és el que significa desobediència civil. I això és independència, encara que alguns la titllin d’èpica.