Leonardo Padura: ‘La immigració catalana a Cuba va ser clau per al creixement econòmic’

‘Nardito, tens una trucada d’Espanya.’ Situem-nos a començament del 1996 a l’Havana, en un dels barris més castissos. I imaginem un home de quaranta-un any que travessa corrent el carrer, alertat pel crit de la veïna, perquè sospita que la telefonada només poden ser bones notícies. I efectivament. L’home que corre és Leonardo Padura i la trucada és del jurat del premi Café Gijón, que li anuncia que la seva novel·la Máscaras acaba de guanyar aquell guardó literari madrileny. Aquí arrenca la història del darrer guanyador del premi Barcino de novel·la històrica, un home afable i de verb fàcil que ha sabut enamorar una gernació de lectors gràcies, sobretot, a les novel·les protagonitzades pel detectiu Mario Conde. Precisament el retrat social que fa sobre la societat canviant de Cuba és un dels motius del premi.

‘Una de les coses que més han canviat d’ençà que vaig guanyar el premi –diu Padura– és que ara he de dur faixa, perquè la meva esquena ja no és com abans. Tinc seixanta-tres anys i, com diria Mario Conde, em vaig tornant un vell de merda. Sóc més vell que Hemingway quan es va morir i tinc la mateixa edat que Trotski quan l’assassinaren. I bé, ara tinc telèfon. Bromes a banda, Cuba i l’Havana han canviat moltíssim en aquest temps. I és curiós perquè això ha passat en un país on sembla que no canviï mai res. No ha canviat la forma de l’estat ni l’economia, però sí que ha canviat la manera de pensar i d’actuar de la gent. I és sobre això que escric.’

No és gens estrany que esmenti Hemingway i Trotski. Una de les novel·les de la sèrie de Mario Conde es diu Adiós Hemingway, i hi apareix el record del personatge real de l’escriptor, que va comprar Finca Vigía i anava a beure còctels al Floridita i a la Bodeguita del Medio. I, és clar, també fa esment de Trotski perquè la novel·la de Padura més aclamada fins ara és El hombre que amaba los perros, que explica bona part de la vida de Ramon Mercader, l’assassí del dirigent revolucionari rus.

El Nardito que era cridat per les seves veïnes era un home que entre el 1990 i el 1995 va escriure com un boig per no tornar-se boig. ‘Era –diu– en el període especial, quin eufemisme: quan no teníem res, ni menjar, ni llum, ni res de res. Durant aquells cinc anys vaig escriure tres novel·les i guanyar el Café Gijón em va canviar la vida de cap a cap, igual com el fet de poder publicar amb Tusquets. Fins llavors la meva vida havia estat un desastre. El mercat editorial mexicà s’havia enfonsat, l’argentí sempre havia anat malament. I de sobte guanyo un premi i trobo una editorial. I en vint anys arriba el reconeixement, els viatges, el premi Princesa d’Astúries que em donen després de quinze anys sense reconèixer cap escriptor llatinoamericà… Però hi ha una cosa que no canvia mai: la incertesa a l’hora d’escriure. No hi ha res que resolgui el problema d’haver de posar-se a escriure una nova novel·la. Si quan n’acabo una no sé quina serà la següent em poso molt nerviós.’

I és en aquesta Cuba on no canvia res però on canvia tot que el seu personatge Mario Conde s’ha fet gran, ha deixat la policia, investiga ocasionalment com a detectiu privat, negocia amb llibres vells, veu passar la vida i en general presenta una actitud terriblement inconformista amb tot allò que veu i que viu. ‘És que només pots tenir relacions d’amor i odi a la vegada amb tot allò que estimes, i Conde va estimar molt l’Havana i Cuba, potser tant com jo, i d’aquí ve el desencís d’una banda i l’amor d’una altra’, explica.

Padura ha obtingut el premi Barcino, però hauria pogut obtenir perfectament algun any el Carvalho, el guardó que s’atorga en l’altre gran festival literari de la ciutat, el BCNegra. ‘Sé que és un premi que m’ha tocat de prop un parell de vegades. No vull que s’oblidi mai la meva gratitud envers la figura de Paco Camarassa, fonamental per a la cultura de la ciutat. Possiblement és l’absència que més notaré en el lliurament del premi. Era un gran llibreter, però sobretot una persona meravellosa que sempre m’amenaçava què em donarien aquest premi. Espero que els responsables actuals vulguin complir en algun moment aquesta amenaça i me’l donin.’

Padura és avui un dels màxims coneixedors del gènere. ‘La novel·la negra –explica– és una forma narrativa molt generosa, que permet d’escriure novel·les molt bones i novel·les molt dolentes i on tota la resta també és possible. Crec que aquests darrers vint-i-cinc anys se n’han alliberat els lligams formals i que ara allò que considerem una novel·la negra ho és per l’atmosfera que és capaç de crear l’escriptor. A partir d’aquí pot emprar la història, és clar, perquè la història és el vehicle per a entendre el present i la novel·la negra parla de la condició humana.’

I atenció, tots els qui troben a faltar assaigs sobre el gènere negre estan d’enhorabona. Tusquets pensa publica ben aviat un llibre que es dirà si fa no fa Rodeado de agua por todas partes, que aplegarà alguns dels assaigs sobre el gènere que l’escriptor té publicats de manera esparsa en publicacions cubanes, alguns reportatges i documentació vària vinculada al procés d’escriptura d’El hombre que amaba a los perros. Sens dubte, serà un d’aquests llibres dedicats als fans de Padura que cerquen peces singulars més enllà de les novel·les i que esdevindrà fonamental per a entendre conceptes de relació de l’autor amb el gènere i també els seus processos de documentació i creació.

Padura explica: ‘La relació que tinc amb Tusquets m’ha permès de fer la meva feina i la meva obra literària. He tingut sempre el seu suport i una relació de feina privilegiada. No m’han canviat mai ni una paraula per cap motiu polític ni comercial; tots els canvis han estat sempre per a millorar el llibre. He de reconèixer que vaig tenir molta por quan Tusquets va entrar a Planeta. Em semblava perillós, però ha estat un pas fonamental perquè els meus llibres arribessin i fossin coneguts a l’espai llatinoamericà, que per a mi és irrenunciable.’ Tot amb tot, els seus llibres no són a Cuba perquè Cuba no importa llibres. ‘I perquè si n’importés no els podria comprar ningú. Els vint-i-dos euros que costa un llibre meu és el sou d’un cubà d’un mes; per tant, és complicadíssim que em puguin llegir.’

Tot i que Cuba és l’escenari principal de les seves novel·les negres, el fet és que també ha parlat de Barcelona i de Catalunya en texts i assaigs. Per ell, el passeig del Prado de l’Eixample de l’Havana, allò que és anomenat Centro Habana, és el lloc més semblant del món a la Rambla de Barcelona. I diu també que no es pot entendre el món cubà sense les aportacions catalanes, amb cognoms com ara Bacardí. ‘La immigració catalana a Cuba va ser clau per al creixement econòmic. El sentit comercial l’hi aportaren els catalans’, assegura. Per escriure El hombre que amaba a los perros va haver de fer una incursió crucial en el món de la Barcelona de la Segona República i de la guerra de 1936-1939. I a la darrera novel·la publicada, La transparencia del tiempo, hi ha una marededeu negra provinent dels pobles de l’Alta Garrotxa que actua com a peça iniciadora del trencaclosques que Conde ha de resoldre. El novel·lista no ho explica, però al darrere d’aquesta localització hi ha alguna cosa més que la confessió pels colors del Barça: ‘Sóc culer, sí, no em demaneu per quina raó, perquè les passions no es poden explicar.’ Ho revelarem: el 2010 Padura va ser convidat d’honor del festival de novel·la negra d’Olot. I un dia la directora de la biblioteca d’Olot, Carme Simó, el va dur a dinar a Santa Pau. Allà va tastar els fesolets i, en una llarga sobretaula, es va dedicar a explicar una bona part de la vida cubana; com s’ho feien per aconseguir telèfons extra, per exemple. I fou allà on Simon va fer l’envit: ‘Aviam com t’ho fas perquè la Garrotxa surti en una novel·la cubana.’ I es veu que a Padura li agraden, els envits. I els fesolets de Santa Pau.