31.08.2021 - 21:50
Aquestes darreres setmanes, hem sabut que dos personatges públics han marxat de Catalunya: el futbolista Leo Messi i l’artista Sean Scully. El primer, oriünd de l’Argentina, el coneix tothom i se’n va anar de l’empresa on treballava, el Barça, entre plors. El segon, que coneix molta menys gent, nascut a Dublín i nacionalitzat nord-americà, va fugir de Catalunya fa dos anys, després de vendre’s si no tots alguns dels pisos que tenia a l’Eixample de Barcelona, però la notícia va saltar fa uns quants dies arran d’una entrevista al Financial Times en què la família Scully deia que havia abandonat Catalunya farta del nacionalisme i que tothom parlés català en les seves trobades, “com dient: feu-vos fotre”.
Semblaria que els dos casos no tenen cap relació, potser és així, però a mi em sembla que comparteixen una lectura de Catalunya que massa vegades s’oblida. D’entrada, una constatació: totes dues famílies, la de Messi i la de Scully, són riques, els primers més que els segons, és clar. Però no hi deu haver pas gaires artistes visuals que, com Scully, puguin mantenir residències a Nova York, Munic i Barcelona, ara substituïda per Aix-en-Provence. (En occità és Ais de Provença, però vist que les llengües minoritàries no afalaguen el temperament de l’artista, no crec que puguem esperar una sobtada inserció d’aquella família en la cultura occitana.) Després tornaré a l’economia, que he d’anar pam a pam per a bastir aquest article ple de funambulismes.
Anem primer al cas de l’artista, Sean Scully. Feia trenta anys que vivia o, almenys, tenia casa i taller a Barcelona. Mai no s’havia queixat que a Catalunya hi hagués dos idiomes oficials (en un reportatge publicat a La Vanguardia l’any 2009 es feia constar explícitament aquest detall). I, de cop, s’adona que els catalans parlem la nostra llengua per a destorbar-lo, per a fer-lo emprenyar; i que al seu fill li ensenyen català a l’escola: on s’és vist, tanta insolidaritat. “Al final, no vam poder suportar Barcelona per aquesta merda”, afirmava el tal senyor. Quin fart de riure!
Aquí hi ha dues possibilitats. Primera: que Scully s’hagi begut l’enteniment, que hagi caigut en aquella síndrome que el gran historiador de l’art Ernst Gombrich atribuïa al seu amic Oskar Kokoshka: “En els seus millors moments és meravellós. Però era com tants artistes contemporanis, molt poc crític amb ell mateix. Pensava: com que ho faig jo, deu estar ben fet.” La segona possibilitat, que no exclou la primera, ens acosta a la qüestió dinerària: fa uns anys, Scully va oferir a la ciutat dues-centes obres de la seva col·lecció amb la condició indispensable que estiguessin juntes. És a dir, l’espavilat volia tenir un museu a Barcelona, pagat amb diners públics. L’alcalde Trias, pensant-se que era un gran artista, li va proposar solucions, però cap no el va convèncer. Allà devia començar la seva desafecció per la “merda” de Barcelona i la seva rancúnia cap als catalans no monolingües. (I això que poc després va treballar per al monestir de Montserrat, decorant l’església de Santa Cecília, amb unes obres que, ves per on, ara serveixen per a celebrar-hi casaments.)
El cas de Messi és més enrevessat, perquè el món del futbol professional és una selva d’interessos econòmics infinitament més gran que el de la cultura. Però hi ha un cert paral·lelisme amb la fugida de Scully. Messi va plorar en el seu comiat, mai no s’ha queixat que els catalans parlin català (tot i que ell no l’ha fet servir en tots els anys que ha passat aquí, no l’ha necessitat mai), però al capdavall també ha marxat per una qüestió econòmica. El Barça és una empresa en fallida, tothom en culpa Bartomeu i sembla que sigui un anatema proclamar als quatre vents que Laporta no ha fet res d’allò que va prometre, que és un incompetent o s’ha vist arrossegat per la gran mentida del futbol (aquestes immorals quantitats de diners que es mouen), que és una altra forma d’incompetència.
En tot cas, Messi ha fet igual que Scully. I tots dos tenen el dret de fer-ho, és clar. Però quan el futbolista acabava al Camp Nou els seus discursos amb allò de “Visca el Barça i visca Catalunya!”, ho sentia de debò? O simplement la seva visió del país es fonamentava en el fet que, amb els diners que cobrava, podia viure aïllat de tot allò que vol dir ser ciutadà real d’una comunitat tan complexa com la catalana?
No m’insulteu, només em faig preguntes. Jo també he fruït veient jugar Messi. Però fa temps que vaig saber que el Barça ha deixat de ser –si és que mai ho ha estat–més que un club. El Barça fa molt temps que és una empresa radicada a Catalunya, presidida per gent de l’alta societat (Núñez, Gaspart, Rossell…) i amb una vinculació amb la societat catalana feta tota de mentides i pompositat falsa.
El corol·lari dels casos Messi i Scully deixa entreveure aquest imaginari de Catalunya que se sosté amb fils molt tènues. Els catalans ens deixem entabanar per les ganes de complaure els qui vénen de fora i fan veure que ens estimen. Devem ser una societat necessitada d’afecte. És per això que si mai veiem Messi cridar “Vive le PSG et vive la France!” ens caurà una llagrimeta.
