30.10.2018 - 21:50
Una sospita: hi ha molts catalans independentistes que enyoren els vint-i-tres anys de Pujol al capdavant de la Generalitat. Enyoren aquella Catalunya en què, aparentment, no passava res, miraves els noticiaris de TV3 i tot era luxe i calma, s’ocultaven els problemes, s’alertava sobre el vandalisme dels joves i més dissidents; i els Mossos passaven per ser un cos policíac modern. La televisió era ‘la nostra’ i la policia també. Enyoren aquells temps en què les seves vides de confort no s’alteraven, se sentien protegits per aquell vil ‘això no toca’ de Pujol, una manera antidemocràtica de governar que ara sabem que amagava tantes coses funestes. Coses funestes que van compartir els socialistes, és clar: el PSC també és ple de joc brut, il·legal en casos demostrats, il·legítim en tants altres casos, un partit que també enyora els temps de la ‘pau pujoliana’.
Ara, molts d’aquells conservadors s’han tornat independentistes, però en realitat no els afalaguen els canvis. Ells voldrien tenir un passaport nou, però que el país continués com sempre. No els agraden els danys col·laterals que tot el procés causa en les seves vides. A ells ja els va bé tenir els diners a l’espanyolíssima ‘la Caixa’ i no han mogut ni un cèntim cap a altres possibilitats financeres més sostenibles; els ha fet mandra canviar els rebuts de la llum a Som Energia; mantenen la seva fe en l’oracle de la Pilar Rahola (la que va escriure aquell llibre sobre ‘el rei Artur’ Mas) des de la plataforma Godó o des de la televisió pública; no es pregunten ni es volen preguntar sobre la corrupció a CiU ni sobre els Pujol Ferrusola, o Duran Lleida o Santi Vila o tants altres prohoms que hem hagut de sostenir tants d’anys.
El seu món vol ser el mateix que el de sempre. És per això que, quan surten veus que insisteixen a dir que la República Catalana ha de permetre capgirar-ho tot, s’esveren, brolla en ells el seu conservadorisme innat i mostren una fòbia digna de millor causa cap a allò que consideren dissidència injustificada. Com feia Pujol, continuen pensant que l’enemic és a l’exterior. Però, sortosament, Catalunya és molt més complexa. I si Arrimadas, Iceta, Carrizosa, Albiol i tota la catèrvola d’incendiaris (ells, pobrets, també enyoren Pujol!) estiguessin callats una setmana, comprovaríem que el pujolisme no s’ha mort i que continua criminalitzant tota possibilitat d’una societat més justa i igualitària.
Fugir dels problemes. I dels qui els airegen. En el camp de la cultura, això és una constant. Si critiques la inacció del Departament de Cultura de la Generalitat i no aplaudeixes enfervoridament les paraules de Laura Borràs al parlament ets un contestatari irreverent; si recordes, com feia jo l’altre dia (i perdoneu l’autoreferència) que el CoNCA és una institució que fa molts anys que no canvia els seus perfils, ets un desagraït; si discrepes del fet que la UAB nomeni doctor honoris causa Jaume Plensa perquè això vol dir premiar la comoditat en comptes de buscar els artistes que esquiven el confort, ets un envejós…
El cas Plensa ensenya molt bé això que intento explicar: diu un amic, sarcàsticament, que tota la burgesia catalana té, a les seves cases de l’Empordà, un Plensa; Mascarell exigia des de la conselleria que el Macba exposés l’obra de l’escultor (ja ho ha aconseguit); i ara ve l’Autònoma i fa aquest nomenament dictatorialment, sense comptar amb el departament que es dedica a això al campus, com és habitual. Catalunya és en una fase històrica convulsa, però els qui manen volen mantenir el suport als artistes del passat, res de conflicte. El rectorat no va consultar els professionals de l’art contemporani del campus perquè devia ser conscient que Plensa és un artista dels temps pujolians. I ells no volen premiar un creador que interrogui els conflictes de la societat, sinó algú que posa elements decoratius a les ciutats, per més interessants que puguin considerar-se.
La dramaturga Victoria Szpunberg deia fa un temps, en una conferència i un debat molt interessants, que el teatre d’avui dia a Catalunya contempla els espectadors com a éssers infantils. Jo hi afegiria que això passa en tots els àmbits de la cultura. Som en l’estadi de la banalització, de l’entreteniment, la dels grans noms, els grans fastos i la lleugeresa. És clar que hi ha gent que treballa a peu d’obra i és exigent, però el gruix de la societat difícilment se n’assabenta. A la televisió pública catalana continua prevalent el ha! ha! ha!, la buidor discursiva. I no és gens estrany: Pujol era un enemic aferrissat de l’art contemporani; ell només entenia la cultura com a fórmula de reafirmació passiva de les seves polítiques; la reflexió crítica li feia nosa.
Què hi farem? La fòbia a la dissidència s’estén proporcionalment a la necessitat imperiosa que la construcció d’una república vingui acompanyada d’una cultura i d’uns mitjans que contraposin l”això no toca’ amb tocar-ho absolutament tot. A la universitat això ja mirem de fer-ho, a pesar de rectors i degans, i no gràcies a ells. Però si no arribem a inocular aquesta necessitat a tota la societat catalana, amb república o amb aquesta excrescència monàrquica, serem allà on ho va deixar Pasqual Maragall al parlament quan va etzibar allò de ‘Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%.’
Una sospita? No, una convicció: n’hi ha que voldrien que tota l’ascensió del sobiranisme fos un malson. Que un dia es despertessin i, en engegar TV3, ‘la seva’, veiessin que Pujol acaba d’arribar de Madrid després de pactar un nou model de finançament, que Artur Mas és al seu costat tot cofoi i que, en una conferència de premsa, el president de tots els presidents, estossegant indolentment, sermoneja el poble català sobre quants fills s’han de tenir i, en veu baixa, recomana de fer més escapades cap a Andorra.
