18.03.2021 - 21:50
Estudiar és important. No tant pels coneixements que s’adquireixen com perquè ajuda a entendre el món. Dit d’una altra manera: independentment de si curses Història, Dret o Arqueologia, estudiar és probablement la millor manera de fer-se una idea de les dimensions enormes, colossals, de l’activitat humana i alhora de les minses possibilitats que tenim d’abastar-ne una part minúscula. De saber que no sabem res, en suma. D’aquí la tràgica paradoxa: qui no aprèn, no sap que no sap.
La principal virtut de cursar estudis superiors (entre quatre i sis anys de mitjana) no té tant a veure amb la inserció laboral com amb el desenvolupament mental i cognitiu. D’entrada, perquè proporciona una eina imprescindible per al coneixement del món: la metodologia; no hi ha una manera única d’afrontar l’anàlisi dels fets socials, però un consens de base sí: cal un mètode. Un cop assumit aquest punt de partida, ve l’entrenament: convertir-se en historiador, jurista o arqueòleg és el resultat d’aquesta pràctica. El visible. Perquè l’invisible és molt més important: la forma mentis. En aquest cas, el cisellament al cervell d’un manual d’instruccions per analitzar els processos i resultats de fenòmens de tota mena; encara que no tinguis ni idea de física nuclear, haver entrenat la ment amb algun mètode analític et posa en condicions de sentir interès i esforçar-te a comprendre un discurs sobre aquesta disciplina, i fins i tot probablement de discernir els discursos o textos que hi toquen (o que com a mínim saben de què parlen) dels que no. L’interessant de tot això, no cal dir-ho, és com ho trasllades després a la vida no professional, on l’aproximació al món que t’envolta és lliure i voluntària, no mediatitzada per les contingències.
Alerta que no vull dir que estudiar sigui millor que no estudiar. O que asseguri una vida superior. Ni de bon tros. Fer una carrera o un màster no és cap garantia de res. Només vull dir que és la via més segura per, combatent emocions personals i prejudicis, intentar comprendre el nostre entorn. Cosa que no vol dir, naturalment, que tothom que ha estudiat el comprengui, tot o en part, o que ho vulgui fer, perquè hi ha molts altres elements en joc; però sí que tindrà més possibilitats. Qui no ha estudiat no vol dir que sigui més ruc, sinó que no s’ha vist exigit a desenvolupar el seu potencial intel·lectual (pot ser que ho hagi fet pel seu compte, però estadísticament no és tan probable); no ha pogut fer seves les eines que ajuden a desembrollar actituds humanes i, cosa molt important, permeten tenir una visió de conjunt. Aquesta adquisició, naturalment, es pot fer de moltes maneres i en qualsevol moment de la vida; no ha de ser necessàriament a la universitat ni dels divuit als vint-i-cinc, també es pot ser autodidacte o posar-s’hi als cinquanta. Segurament per això hi ha tanta gent apuntant-se a cursets. Però és cert que també serà més difícil, perquè el cervell és menys elàstic, la forma mentis està fixada i els hàbits i prejudicis pesen més. Quan no hem tingut ocasió de formar-nos tenim més tendència a aplicar a tot allò que ens és aliè els patrons del terròs que coneixem. A descodificar els fenòmens desconeguts segons els codis que imperen en el nostre univers conegut. A comparar els barris de les ciutats que visitem amb el nostre, per fer servir la imatge diàfana d’aquella pel·lícula d’Alfredo Landa.
Entomar la realitat intentant espolsar-se els prejudicis, observar-ne l’evolució i establir lligams de sentit no és imprescindible per viure (també pots limitar-te a repetir els llocs comuns que has heretat a casa; en veu ben alta, això sí, perquè la manca de lògica es compensa amb decibels. És una llei atàvica: com menys se’n sap més es crida). Però per conviure sí. Per conviure en igualtat cal esforçar-se a comprendre els altres i a nosaltres mateixos. I això val per a la llengua, però també per a tota activitat humana, de la política al futbol o al disseny d’interiors.
La saviesa és un ideal mil·lenari, ens ve dels grecs i constitueix la recompensa del camí del progrés (entès a la manera antiga, és a dir, pre-capitalista). I es personifica en el mestre, el guia que ens agafa de la mà i mentre ens mostra el camí ens va donant els instruments que un dia ens permetran deixar-nos anar i caminar sols. En conseqüència, encarna l’autoritat.
El camí cap a la saviesa s’ha democratitzat. Ha guanyat en extensió tant com ha perdut en profunditat. Però ara l’enxandallament del món amenaça d’eclipsar el mite de l’autoritat. Substituint-lo per un altre mite, precisament el de la democràcia. L’eclosió de la teleporqueria, primer, i de les noves tecnologies de la comunicació, després, el fan trontollar: la visibilitat es disposa a substituir l’autoritat. El trànsit cap a un planeta convertit en plató de televisió. I no perdem de vista que tant la caixa tonta com les pantalles narcotitzants són invencions del capitalisme.
La paraula dita suplanta l’escrita. En el procés d’adquisició de coneixement, el text és bàsic, perquè només les condicions inherents a la lectura permeten una assimilació profitosa dels conceptes. No en va totes les societats evolucionades es van escarrassar a buscar sistemes alfabètics que permetessin fixar la tradició oral. Per més entrevistes o tertúlies que ens empassem a la tele o a la ràdio, mai pairem tan bé un raonament com llegint-lo al nostre ritme; una conferència o xerrada ja va millor, precisament perquè s’acosta més a la fórmula escrita. Exposició ordenada, font única i per tant coherent, intenció didàctica. El debat televisiu és la perversió que la societat de l’espectacle ha fet del fòrum romà. I el xat de WhatsApp, la versió totacent: tres, o trenta, persones xerrant d’un tema del qual la meitat, per no dir la majoria, no en tenen ni idea, no comporta cap aprenentatge, és un mer intercanvi de consignes sense benefici per a ningú. Fer servir el xat dels pares de l’escola per acordar l’horari de l’autocar és un pas endavant, usar-lo per debatre qüestions de contingut acadèmic és una pèrdua de temps i segurament de matèria grisa.
La meva amiga M. no ha estudiat, però té una curiositat infinita i una capacitat d’iniciativa envejable. Es mira la vida amb optimisme i n’encomana. Una persona estimulant. Però la seva energia creativa topa de cap, una i altra volta, amb la soca de l’enxandallament. S’alimenta cada dia més, com molts, del que pesca per les xarxes. De fet, la seva vida professional en depèn en gran mesura. No podent comptar, per falta de formació, amb una metodologia analítica que li permeti desxifrar l’entorn, es deixa guiar per l’algoritme, el gran paràmetre de l’èxit d’avui. No té eines per diferenciar mestres de xarlatans, i això li fa rodar el cap, i a la llarga, patir. Sobretot perquè dels segons n’hi ha molts més, i al final, per més avisada que estigui, les defenses s’abaixen. “Si n’hi ha tants que fan això, deu ser que això és així”, i cau en el parany de la quantitat. Com s’ho pot fer per discriminar, dels molts enllaços que li arriben, els discursos fiables dels que no ho són? Si no coneix els autors, ni té referents en qui confiar, i a més els articles li costen de llegir per falta de costum (ja no diguem els llibres d’assaig), què pot fer per no sucumbir a fake news o fake influencers? Ara com ara, ben poca cosa. S’hauria d’apropiar de les armes del saber, però és un procés llarg i, a certes edats, feixuc. I mentrestant contribueix, involuntàriament però efectiva, a difondre postveritat, i a encimbellar xerraires de fira, i a assentar la suplantació de l’autoritat. Fins i tot a favor d’éssers inexistents, com tants perfils anònims de les xarxes. Que a còpia de vociferar soscaven un dels punts cardinals de l’ensenyament tradicional (el crèdit que mereix una obra és directament proporcional al prestigi de l’autor entre la comunitat científica), i així la deixen, a ella, i a milions com ella, indefensa davant la mentida i la manipulació. No dic que calgui descartar automàticament tot nom desconegut, perquè això seria reaccionari; dic que cal mesurar l’obra (sigui un tractat o una piulada) en funció de la credibilitat que la comunitat d’especialistes atorguen l’autor, que, per descomptat, a més a més, se n’ha de responsabilitzar.
[L’arrissament del ris és que, com que un dels temes que interessen a la meva amiga és la llengua i sovint hi fica cullerada, algun dia ella mateixa, insegura i vacil·lant com està amb el seu idiolecte, es convertirà en “mestra” o fins i tot “eminència” per a algú altre encara més insegur i vacil·lant, que en farà un model. Tots rigorosament encaputxats. És a dir, enxandallats.]
