12.02.2024 - 21:40
Supose que molts de vosaltres vau llegir ahir la notícia, sorprenent. Aquest cap de setmana una àrbitra de futbol aleví va expulsar l’entrenador de la Unió Esportiva Petra, Miquel Santandreu, perquè se li havia adreçat en català i no havia canviat de llengua quan ella li ho havia exigit.
El perfil de l’àrbitra és molt clar. Els nostres col·legues del Diari de Balears n’han situat les coordenades quan han explicat que la dona, que nom Laura Santos Fernández, és una aspirant a guàrdia civil, d’origen andalús, amb una notable ignorància i un gran menysteniment envers el país on viu –fins al punt d’arribar a escriure en l’acta col·legial que l’entrenador se li havia adreçat en “dialecte”.
Evidentment, el fet ha causat un enorme enrenou i la Unió Esportiva Petra ha respost a aquesta agressió amb un comunicat modèlic en què afirma: “Resulta intolerable que una decisió d’una àrbitra de futbol en una competició esportiva es pugui veure influïda, a jutjar per la redacció de l’acta del partit, pel fet que un entrenador, en aquest cas, utilitzi la seva llengua materna allà on aquesta és oficial des de fa segles.” També la Federació Balear de Futbol hi ha respost exigint “sentit comú” i respecte per la llengua.
Però, immergits en l’ambient tens en què estem, molta gent s’ha centrat en l’àrbitra i aquesta absurda actuació seua. Criticant-la. Però, a parer meu, de qui hauríem de parlar és de l’entrenador i del club. Perquè, al capdavall, el problema real que tenim no és l’existència d’individus ignorants i supremacistes com aquesta dona, sinó l’escassetat d’entrenadors i de clubs tan decents com aquest, que simplement no es deixen aixafar per ningú ni per res.
I això ho dic per recordar –parafrasejant Albert Camus– que al final tot va a parar a la responsabilitat personal i íntima. A cadascú de nosaltres. Simplement, quan un país viu una ocupació com la que vivim nosaltres, on la normalitat no és possible perquè les agressions són constants, al final de tot el problema ja no és solament un problema social, cultural i polític, sinó que esdevé un problema clarament personal, del qual no pots fugir com a persona i que no pots reenviar a ningú altre. Passa a ser, curt i ras, una qüestió de coherència amb allò que penses i de dignitat personal.
I en això l’entrenador del Petra, a qui no conec de res però aprofite l’avinentesa per donar-li les gràcies, aquest cap de setmana ens ha donat una lliçó a tots.
PS1. Joan Ramon Resina feia en el seu article d’ahir un raonament molt precís –i tan ben explicat com sempre– que va si fa no fa en la mateixa línia. Si no l’heu llegit us el recomane: “De qui depèn?”
PS2. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts.
