L’entrada subterrània a una terra de tresors oblidats

Em vaig col·locar la llanterna al cap i vaig fer la primera passa cap a les entranyes de la roca. Era una porta d’entrada a l’interior de la muntanya. L’obertura feia poc més d’una passa d’amplada i no hi havia dubte que el seu origen era artificial. De fora, la claror del dia al Líban deixava entreveure un llarg passadís que s’allargava fins més enllà d’on la foscor devorava complet la llum del sol.

La temperatura baixava amb cada metre que avançava, lentament. Caminava encorbat, tant per la baixa altura del sostre com per deixar via lliure a possibles ratpenats espantats per la presència d’aquell intrús. De mica en mica, la llum i l’escalfor de l’esquena es van anar dissipant fins a gairebé desaparèixer. Havia arribat al mig de la penombra.

Finalment, davant meu vaig veure la fi d’aquella galeria. Però, per sorpresa meva, hi havia més cosa per veure. Quan vaig arribar a la paret final, vaig veure, a la dreta, una obertura molt més gran. Allà sí que no hi arribava ni un bri de llum. Hi vaig accedir i em vaig incorporar una mica quan vaig veure que el sostre, mig esfondrat, era força més amunt que en el passadís que m’havia portat fins allà. Vaig explorar aquell espai i vaig descobrir que dins aquella muntanya s’hi estenia un formiguer per a humans. Ara ja havia caigut on era.

Allò era un antic hospital subterrani emprat pels francesos durant la Segona Guerra Mundial. No n’hi ha registres a internet ni cap exercici de memòria històrica del govern, però així ho testifiquen els pocs veïns que en tenen constància. Jo ho sabia gràcies a la base de dades del Lebanon Mountain Trail, una associació que brega per promoure el turisme en zones aïllades del país.

El 1941, els britànics van dirigir una campanya al Líban per ocupar-lo. La França de Vichy, un estat titella de l’Alemanya nazi, en tenia control i el feia servir de base per atacar els aliats en països del món àrab on es lliuraven batalles, com ara Egipte i l’Irac. L’ofensiva, comandada pels britànics amb l’ajuda de tropes australianes, txecoslovaques i de francesos rebels, va durar poc més d’un mes i va acabar amb victòria aliada. Tot i això, hi va haver milers de morts en tots dos bàndols.

Per les parets d’aquell búnquer on em trobava, feia vuitanta anys, havien ressonat els gemecs dels soldats francesos ferits. Allà s’havien guarit ferides, hi havien reposat combatents i, també, s’havien sentit últims respirs. Semblava increïble que una construcció amb tanta història estigués completament desatesa, perduda en la muntanya. Del punt on em trobava, podia accedir a dues grans sales i un altre passadís. El túnel, que s’endinsava més encara cap a l’interior de la muntanya, era inundat per uns trenta centímetres d’aigua. Si m’hi acostava, podia arribar a veure com a banda i banda de la galeria hi havia arcs que amagaven més habitacions.

Vaig passar-me una bona estona xafardejant els diferents racons del refugi. Si més no, on podia accedir sense acabar amb els peus xops. A dins, tan sols se sentia el frec de la meva roba en moviment i les goteres que inundaven l’antic hospital. Tal com em pensava, em vaig trobar uns quants ratpenats penjats del sostre, tot i que no es van ni immutar. Quan vaig tornar a sortir a l’exterior, era en un estat d’èxtasi. Com podia ser que hagués trobat aquell lloc d’una manera tan espontània? Me’n feia creus que no hi hagués ni un sol cartell ni cap mena d’infrastructura. Allò era un autèntic tresor oblidat.

Amb la motxilla una altra vegada a l’esquena, vaig reprendre el camí. No vaig tardar a topar-me amb una altra gran sorpresa. D’un costat de la vall a l’altre s’estenia un clot que s’allargava formant una gran línia. Els marges eren delimitats per roques que s’havien col·locat sense gaire criteri les unes sobre les altres. Per més inversemblant que em semblés, eren unes trinxeres, també de la Segona Guerra Mundial. Vaig acostar-m’hi per observar-les. Fins i tot m’hi vaig ficar a dins, caminant amb compte pel seu interior i imaginant-me soldats disparant a l’enemic o descansant tot fumant-se una cigarreta mig humida. Al llarg del camí me’n vaig anar trobant més, que resseguien com bonament podien les corbes de les muntanyes.

L’endemà mateix, al poble cristià de Mtein, hi vaig veure uns edificis mig en ruïna. Eren unes antigues fàbriques de seda del segle passat. La vegetació s’havia fet seva gran part de la parcel·la, però encara restaven algunes parets i columnes de pedres i arcs de mig punt i apuntats. El desconeixement és tan gran que més d’una vegada s’hi han acostat visitants pensant-se que eren ruïnes romanes.

Aquella nit, per cert, després d’un dia increïblement dur i llarg, on havia arribat a patir per la meva vida en algun tram complicat, vaig acabar dormint en una capella en desús als afores de Baskinta. Aquella aparició angelical em va salvar d’una nit passada per aigua. En la comoditat del porxo del campanar, amb la pluja desfogant-se a la vall, vaig adormir-me eufòric.

Història mil·lenària

Si amb una cosa no s’equivocaven els turistes perduts de Mtein, era que al Líban hi ha moltes ruïnes romanes. L’imperi dels cèsars va controlar l’antiga Fenícia durant prop de sis segles i van anar-hi deixant un gran llegat arqueològic i cultural. Jo mateix ho comprovava en la meva ruta travessant el país a peu. Per les muntanyes m’havia trobat restes d’antigues colònies, ponts, carreteres i pedreres romanes. Tots plegats sense ni una trista indicació d’allò que hi havia.

L’únic jaciment que sí que vaig trobar amb una mínima infrastructura per a rebre visitants va ser el temple de Faqra, que, amb sis columnes d’uns vint metres i restes d’un frontó que immediatament evoca les ruïnes gregues és difícil de no veure. A part del sanctum sanctorum, també hi havia un corredor rodejat de columnes corínties més baixes i allò que devia ser una sala més petita. Una trista tanca i una mica de filferro militar delimitaven la zona on hi ha les restes arqueològiques. Teòricament, calia un tiquet per a entrar-hi, però les portes eren obertes de bat a bat. Tot i això, els esforços per entendre la utilitat d’aquell edifici han estat pràcticament nuls i, de fet, encara resten molts misteris per resoldre sobre el seu origen i ús, si bé les influències romanes i gregues són evidents.

Encara pitjor ho té la torre de Claudi, ubicada just al costat del temple. En aquest cas, les ruïnes tornen a ser al bell mig d’enlloc, com qui no vol la cosa. És una estructura de forma cúbica, d’uns quinze metres d’amplada i deu d’alçària. Ara, al voltant de les restes de l’edifici, s’hi troben centenars de grans pedres que demostren que allò, en realitat, havia estat una gran estructura molt més alta que no es pot veure ara com ara. Avui dia, es pot entrar al jaciment i pujar fins a dalt de tot sense inconvenients.

Novament, sorprèn que se’n sap ben poca cosa. N’hi diuen torre, però també podria ser un temple o una tomba. Tan sols s’han trobat uns altars i dues inscripcions en grec. Una explica que aquella estructura es va edificar l’any 43 dC, i una altra que en justifica la construcció en honor del cèsar Tiberi Claudi, pare de Neró i nebot de Calígula, successor i predecessor respectivament de Claudi.

Les pedres romanen impassibles sense que ningú els dediqui ni un bri d’atenció. Tan sols algun libanès que ho veu del cotxe estant i s’atura a fer-se alguna fotografia, sense saber ben bé de què es tracta. Un d’ells és en Fedi, un noi de Xuf que viu a Beirut i que, quan pot, surt de la capital per fer vídeos amb el seu dron. Avui ha vingut fins ací per gravar aquests jaciments, si bé no sap res de la seva història. “És una pena que al país hi hagi tantes coses que ni nosaltres mateixos sabem que existeixen”, va lamentar mentre xerràvem. “No hi ha voluntat per part dels polítics de preservar el patrimoni històric que tenim. Ho fan tot malament i la hiperinflació n’és solament un dels exemples.”

En Fedi, que és un treballador públic, ha passat de cobrar l’equivalent a uns dos mil euros el mes a ingressar-ne solament dos-cents. I el cost de la vida no ha baixat pas. La immensa majoria de productes són importats, de manera que tot continua costant igual. Com ell, gairebé tots els libanesos han vist com els seus salaris davallaven dràsticament en relació amb els preus del mercat i com acabaven sense estalvis. “Ara mateix és impossible fer cap pla de futur. No puc permetre’m de parlar amb cap noia. Per què hauria de fer-ho? Si tampoc podríem plantejar-nos d’anar a viure junts, casar-nos o formar una família”, m’explica, abatut. De moment, ha estalviat per comprar-se un dron i viatja pel país per cercar tresors perduts i posar el seu granet de sorra per evitar, així, que no caiguin en l’oblit.