25.08.2020 - 05:15
La primera vegada que vaig veure en Fernandinho va ser a la presentació del llibre de l’amiga Sara Miralpeix Becher. Després de molt de temps dedicada en cos i ànima a l’edició de llibres de text, la Miralpeix havia decidit fer un tomb a la seva vida: volia donar cap a la passió latent però invisible que sense saber-ho li havien insuflat els pares. Els dos eren psicoanalistes i tenien consulta oberta. Durant molt de temps havia viscut en conflicte amb la psicoanàlisi perquè els pares separats havien purgat amb ella les seves neurosis. Però hi va haver un moment, quan va faltar el pare, que la Miralpeix va fer el viratge inesperat. Primer, començant a llegir voraçment tot allò que havia bandejat; després, completant un doctorat i una tesi brillants. S’havia interessat pels replecs del temps en l’assumpció de les identitats individuals i com aquests replecs, escrutats des del punt de vista de la psicoanàlisi, podien afectar el discurs social contemporani. Dit així sembla estrambòtic, però ja se sap que els títols acadèmics procuren refistolar-se fins a l’infinit. Al final el que li interessava a la Miralpeix era fer anar la psicoanàlisi amunt i avall en el temps i de l’individu a la societat. El llibre que va presentar en una placeta del poble on s’havia instal·lat acabada de separar tenia un títol xamós: El forat de cuc que perseguia Jung. Que aquest llibre parlés de viatges en el temps i que per fer-ho triés de company de jocs justament Jung, tan proper a les sincronies i altres formes ocultes, m’hauria hagut de fer sospitar alguna cosa. Però què carai, jo m’agafo la psicoanàlisi com una equació que no deixa de respondre a la lògica, encara que tingui més d’un signe amagat.
El forat de cuc de la Miralpeix havia despertat un interès per sobre del que aconsegueixen desvetllar llibres com el seu, a mig camí entre l’assaig i la faula literària. Per alguna cosa d’ençà que la vam conèixer, tots la vam tractar amb la confiança de la diva immortal: amb l’article avançant el cognom, que tenia el seu què de contundència, tan contundent com havia estat el seu cop de volant per abocar-se a la psicoanàlisi.
En un tres i no res s’havia fet amb la flor i nata –si es pot dir així– d’aquest camp d’estudi, perquè s’hi havia llançat amb desfici i una clara voluntat d’investigació, d’anar més enllà del llindar dels pares i del món conegut. Encara que a alguns estudiosos els coneixia per via dels pares, no li va costar gens establir nous contactes, obrir altres camins. Quan la vaig conèixer, en un seminari sobre Lacan, vaig tenir la impressió de tenir al davant un camaleó capaç de tot, de dominar totes les possibilitats del transformisme per treure el millor i el pitjor de cadascú, com si portés un fibló amagat que resultés infal·lible. Sabia escapar a la simple raó científica, o millor dit, completava la força lògica amb una intuïció alimentada per una curiositat amplíssima, per un furgar els racons del coneixement que d’altres donaven per angles morts. És evident que l’havia admirat, me n’havia enamorat i l’havia envejat. Tot en un ordre descompassat, mal està que ho digui un psicoanalista.
A qui també vaig envejar va ser al reconegut teòric Ferran Raventós. Sé que van travar molta relació i que és dels que més la va animar en els seus estudis de forats de cuc. Jo només n’havia sentit a parlar d’oïdes i de llegir-lo. Tots aquests camps més especialitzats no els dominava gaire. I quan vaig arribar a la presentació tampoc vaig saber clissar cap grinyol en les fesomies. La memòria fotogràfica no és el meu fort i per reconèixer les variacions d’arrugues, el front més ample i el ble de cabells desendreçats als costats, a imitació d’un Thomas Bernhard, jo hauria hagut d’agafar una d’aquestes dreceres impossibles en el temps que aleshores ignorava.
Al Twitter en Raventós feia de divulgador comunicador, però en lloc de la cara hi exhibia la imatge d’una deïtat oriental o similar. En el nom del compte es permetia una llicència irònica: es feia dir @FernandinhoR10. Pel que m’havia explicat la Miralpeix, era un boig del futbol. Quan vaig escampar per les xarxes la targeta de la presentació, el vaig citar sense adonar-me que em deixava la erra i que per tant, apel·lava a un altre Fernandinho. Quan me’n vaig adonar em va fer mandra esborrar el tuit i recomençar de nou. Després vaig mirar a qui havia citat i vaig topar-me amb un austríac, segurament també aficionat al futbol, que tenia el compte inactiu de feia temps. Vaig pensar que així no li molestaria el descuit.
En Fernandinho va arribar sense deixar enrere aquest aire entre descuidat i moderadament tantsemenfotista, com dient «m’heu cridat i aquí em teniu però això no vol dir que hagi vingut a complaure a ningú». A ningú menys a la Miralpeix, que estava feta una verdadera saurina per a les tensions subterrànies, per al joc de l’estímul i l’estira-i-arronsa que li proposava l’altre, inescrutables per a la resta. En un primer moment, quan es van saludar, vaig copsar una lleu ganyota d’ella. Ara sé que era una contrarietat passada pel sedàs de la coqueteria. Per molt esperit camaleònic que tingués, encara em sobta que aquest fos l’única reacció exterior que li arribés a certificar. I que ningú s’adonés de res més. Encara em sobta que m’hagin arrossegat en aquest triangle que no sé com anomenar, per culpa dels forats de cuc i de Jung.
Acabada la presentació i després del sopar que vam fer nosaltres tres al pati de casa la Miralpeix, quan vaig arribar a casa em vaig posar a buscar com un boig les definicions de forat de cuc. És possible que no hagués entès res?
«En física, un forat de cuc és un tret topològic hipotètic de l’espai-temps que consisteix essencialment en un camí més curt dins l’espai i el temps. Té com a mínim dues boques que estan connectades per un salt mínim. Si el forat de cuc es travessa, la matèria pot viatjar des d’una de les boques fins a l’altra pel forat. Si bé no n’hi ha proves, un espai-temps que conté forats de cuc és una solució vàlida de la relativitat general.»
M’ho llegia com qui s’endinsa al fons del bosc i oblida el camí de sortida i sent cada vegada més diàfans els sons fins fa una estona inaudibles. No sé per què ho explico amb aquesta metàfora de natura vaga, quan jo sempre he estat un urbanita de pro. Però fa dies que alguna cosa no rutlla. O rutlla diferent, a un ritme que no em sé. I per acabar-ho d’adobar, la visita d’avui a la consulta.
«En el pla teòric, un forat de cuc podria permetre el viatge en el temps, que es podria produir accelerant l’extrem final d’un forat de cuc a una velocitat relativament alta comparada amb l’original. D’això se’n derivaria una dilatació de temps que faria envellir més lentament una boca de cuc que l’altra, com ocorre en la paradoxa dels bessons. El temps passa diferent a través del forat de cuc que a l’exterior…»
Quan l’endemà em vaig despertar, tenia un Whatsapp d’un número desconegut. «Em voldria visitar a la teva consulta. La Miralpeix m’ha parlat molt bé de tu. Tens hora demà a la una del migdia?» En cap moment vaig pensar que fos en Fernandinho. Si no, esmentaria el sopar, la conversa… Però l’era. Quan li vaig demanar la identitat es va presentar com a Fernandinho, no com a Ferran Raventós. «El temps passa diferent a través del forat de cuc que a l’exterior…» La Miralpeix em diu sovint que he d’agusar la intuïció, que me’n refio massa poc. Potser ara ja faig tard.
En Fernandinho ha vingut tres vegades a la consulta. Avui, l’última. La nit que vam sopar a casa la Miralpeix érem estranyament nosaltres tres. Altres amics que havien vingut –fins i tot la nova parella de la Miralpeix– van posar excuses més o menys fantasioses per adduir una escapatòria. Jo no en tenia cap i, malgrat el bunyol monumental que m’havia semblat tota la presentació, la cara d’arengada que poses davant d’un quadre abstracte, sentia com si em tibessin d’un esquer. La conversa va continuar vagarejant per les possibilitats del forat de cuc a l’hora d’il·luminar determinades obsessions i per les obsessions mateixes d’en Fernandinho, algunes de les quals havia descabdellat, com qui explica un conte, a la presentació. Potser era un d’aquests teòrics heterodoxos que així s’aproximen al públic. En acabat, tothom va semblar encantat i impressionat amb el seu discurs. Sopant, es palpava que aquella nit acabarien plegats amb la Miralpeix. Però jo tampoc hi feia nosa i no m’hi trobava malament. L’un i l’altre em van tocar ara la cama, ara la galta com una magarrufa, una picada d’ull, una rialla allargassada, un petó desaforat fruit de l’eufòria… Era narcotitzant, però continuava sense entendre gran cosa del que parlaven.
Hem quedat altres vegades els tres i en el pla físic tot ha continuat el guió que s’insinuava aquella nit. Inesperat i plaent. Però si alguna cosa m’ha contrariat, han estat les visites d’en Fernandinho. Fins que l’he tingut a la consulta no m’he adonat del deix alemany del seu accent, que només parla de la família austríaca i de la seva obsessió per la mort i els obituaris que el porta a viatjar arreu del món, allà on el criden. Però no ha estat fins avui que he entès el que havia passat. I el que em podia passar. I aquest mal de cap com un escarabat bum bum que em rondés el terrat.
—Hi va haver un moment que la consulta, els pacients i els estudis que seguien el corrent més habitual em van avorrir. Vaig perdre l’interès. Necessitava caminar per camins inexplorats, sentir que tires per una via que molts altres han descartat. I si ha estat per desídia? Per cansament? Per un excés d’egolatria o de complaença? Potser algú ha vist de veritat la llum però en veure-la l’excés l’ha encegat? Sempre parlem de la vida, de com recobrar-la, de com viure-la… Per això em vaig començar a interessar per la mort, pels discursos un cop morts, per la vida que resta quan ja no hi som. Jo era la típica persona que llegia tots els obituaris, per aquella fruïció de comprovar que tots els que s’han mort passen a un estadi heroic, a tenir les bondats que no s’havien dit en vida. Amb les xarxes socials tot aquest fenomen s’ha exagerat. Els que encara hi toquen tenen raó: estem a l’època de l’èmfasi de la consternació. Però passa que jo hi he trobat un delit, en aquest èmfasi, un motor de vida. Vaig començar a acumular retalls d’obituaris; després, retalls de vides que biològicament es trobaven properes a la mort. Cada vegada que es moria algú mig conegut o mig desconegut tenia alguna cosa a dir. I li feia els honors a les xarxes. Era el primer a dir alguna cosa de bo. Em van començar a demanar articles de diaris que pagaven quatre rals, però m’ho podia permetre perquè jo ja tenia la carrera feta. El meu despatx s’ha convertit en un gabinet de Frankenstein dedicat a aplegar d’aquí i d’allà trossos de vida de personalitats que després em serviran per confegir un retrat viu –no cal que sigui fidedigne– del mort. Com fer de taxidermista però amb les dades vitals, una ànsia documentalista. Com fer de creador d’un Frankenstein però a l’inrevés: en lloc de generar vida, vaig a fer quedar bé la mort. Cada finat rebrà de mi els tuits corresponents amb fotografies, detalls i anècdotes inèdites i unes lloances d’hipèrbole sentimental. Soc el primer, el més ràpid a dir-les. És una espiral, una competició que no puc deixar de jugar. Necessito recollir-ho tot, xuclar la vida per després alimentar els meus morts: saber-me el delit de conservar l’inaudit. Ser l’únic que els amortalla com cal. Per això quan la Miralpeix em va cridar vaig venir. Ella serà algú. Ho ha entès i no s’hi ha resistit. El trànsit pels forats de cuc ho ha facilitat tot. Són els raïls per on circula el meu pla.
—I la palanca vaig ser jo pel Twitter?
—Sí, a través teu. Els cucs han cavat galeries al Twitter perquè la suplantació personal es faci com un tall net.
—Per això tu no ets en Ferran Raventós, l’has substituït i ningú ha sospitat res. Tothom està adormit.
—Per això. Somnàmbuls enmig del brogit.
—Per això vas venir a sopar, t’has embolicat amb la Miralpeix i has vingut a la consulta.
—Per això. I perquè em cal varietat: busco la celebritat i la resplendor però també l’exotisme dels segona divisió, els que ningú recordarà.
—La Miralpeix ja ha marxat a Formentera, oi?
—Sí, per això.
Aquest relat forma part de la sèrie «Escriptors cienciaferits», iniciada l’agost del 2015.
