“L’entenc, però no el parlo”

El titular no és del 1980, sinó d’aquest gener passat, any 39 després de la primera llei de normalització lingüística: “Els conductors de bus de Barcelona hauran de saber parlar català.” Gràcies a l’acció de la Plataforma per la Llengua, l’empresa pública TMB ha hagut de rectificar el requisit que eximia als autobusers de saber enraonar la llengua amb què s’escriu Transports Metropolitans de Barcelona, que entenent-la ja feien prou.

No sé què m’arbora més, que parlar català no fos requisit per a cobrar un sou públic a Catalunya, o que hàgim de recórrer a les ONG perquè es faci complir la llei de política lingüística des de l’administració. Quatre dècades ençà de la restitució de la Generalitat, la mera existència d’una plataforma de defensa bla, bla hauria de fer amagar els nostres representants sota la taula. Perquè la Plataforma, només servint-se de la llei pelada, s’apunta una victòria darrere l’altra, sigui això bo o no. Deu ser perquè no ha d’estar pendent de guanyar eleccions.

No cal insistir en l’arronsament institucional d’anys –dècades– a l’hora de fer complir les lleis de normalització. Però al món de cara al públic, omnipresent com l’aire que no pots deixar de respirar, la política lingüística que més ha prosperat és la de l’exemple dels autobusers, la que formalitza el tracte diferenciat segons dues categories de contribuents: el parlant de ple dret, premium, i el del pla bàsic, amb els drets retallats. És una llei no escrita que, a la pràctica, passa per damunt del paper del DOGC, oficialitzant aquesta discriminació. I tan oficial és, que tot el que sigui recuperar drets per als discriminats, els qui han viscut còmodament del privilegi s’ho senten com un atac. Però bé, els drets usurpats no es recuperen amb paraules d’amor. És el preu que hem de pagar per no haver fet la feina quan tocava, per no haver normalitzat al seu moment la normalització.

Entre els grans hits de l’autoengany com el de “la transició exemplar”, “la immersió és un model d’èxit” i “els catalans som bilingües” (com qui és ros o de grup sanguini zero negatiu), hi ha un altre clàssic retòric que ha fet molt de mal, i és el que apel·la a una suposada “convivència lingüística”. A cada embat contra la llengua catalana, surt el catalanisme espanyolista, i part de l’independentisme, a dir que aquest país no té cap problema amb la llengua, i que és la politització, que pretén trencar aquesta pau. Doncs tornem-hi: perquè passa que aquesta aclamada “convivència lingüística” s’ha sostingut en la normalització del privilegi, en una situació del català que els monolingües han concentrat tradicionalment i magistral en una frase: “L’entenc, però no el parlo.”

De “l’entenc, però no el parlo”, dit en castellà, ningú no n’espera cap segona part: no el parlo perquè encara no en sé prou, perquè fa poc que he arribat, o perquè només fa quaranta anys que visc a Catalunya; o bé, essent més realistes, perquè no m’ha calgut mai, perquè tu ja parles castellà, o perquè no em dóna la gana. Hem normalitzat tant l’anomalia –que un català pugui entendre indefinidament la llengua del país i no arribar a parlar-la mai–, que ara, quan un contribuent, un consumidor, un pacient, de cop i volta es desperta i reclama els seus drets, és racista, classista, xenòfob, identitari. Nota al marge: És com el cas de la presència creixent de castellà a TV3: si la tele nacional s’hagués mantingut coherentment i íntegra en català, avui ningú no trobaria estrany que fos fidel als seus principis fundacionals, com no ens estranyava fa trenta anys. Ara bé: un cop comences a recular, i això ho hem vist amb tot –l’escola, les institucions, el país sencer– costa moltíssim més recuperar terreny.

Tornem a allò que dèiem: en castellà, “l’entenc, però no el parlo” sí que ha estat un “model d’èxit”, a fe, i potser ja és hora que els catalanoparlants comencem a inspirar-nos en models que han funcionat. Ho he de dir: com a escoltadora que sempre vaig per Barcelona amb l’antena parada, recentment he notat un canvi en els parlants, potser propiciat per les xarxes i les denúncies de discriminació que avui comparteixen amb la comunitat i ja no se les enduen resignadament a casa. Davant de la munió de fills de la immersió que t’atenen en castellà d’entrada, cada vegada veig més catalans que mantenen la llengua pròpia del país a l’altra banda de taulells, finestretes, consultoris, caixes de súper, bars metropolitans. No els ho cal expressar, però és evident la pràctica: el castellà, l’entenen però no el parlen. Amb el cap dret, la mirada directa i l’actitud alliberadora de qui sap que ara va de debò, i que el seu bitllet és només d’anada.

Això sí: a diferència de “l’entenc, però no el parlo” còmode del monolingüe, el del catalanoparlant és profundament incòmode, cansat, no ve mai de gust. Però si la conversa s’allarga prou, el pes de la incomoditat queda repartit amb l’interlocutor, i la sensació d’estranyesa hi fa la resta –ho he vist darrere de tants ulls: aquesta tensió intel·lectual, aquest xerric dels engranatges del cervell, aquestes preguntes internes que d’una altra manera no s’haurien fet mai. Tothom hi guanya, i només hi perd qui té tanta tírria al català que no el parlarà mai. Si la fórmula original feia convergir el diàleg al castellà tantes vegades, la normalitzada Déu n’hi do, de les vegades que la fa convergir al català. Aprenguem-ne dels qui en saben, doncs. Directament, sense donar explicacions, actuant normal i fent normal la situació. I aviam qui és el pocavergonya que, calcant fil per randa la mateixa fórmula, ara la trobarà racista, classista o xenòfoba.