01.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.08.2023 - 08:06
En reacció a l’editorial d’ahir, algunes veus de l'”esquerra Barbie” han apel·lat a l’internacionalisme per dir que, siga com siga, Junts ha de salvar Pedro Sánchez i impedir noves eleccions. Demanen que els de Puigdemont ho facen “ni que siga per solidaritat internacionalista”.
En la cursa per aconseguir el que volen i fer efectiu el seu xantatge, és evident que aquesta gent diran qualsevol cosa, això ja ho sabem. I que manipularan els conceptes tant com calga. Supose que és inevitable, però això no significa que s’haja d’acceptar sense més ni més. Perquè l’internacionalisme, si només va en una direcció, si només fa profit a una de les parts, no és internacionalisme sinó imperialisme.
I no és que això ho diga jo, eh? No sé si la referència que vull fer servir serà massa rocallosa per a l’actual esquerreta de disseny, però vist el nivell intel·lectual que gasten, em veig obligat a treure ací a col·lació un pes pesant de la història: Vladímir Ílitx Lenin.
Tothom que tinga una certa cultura política sap que Lenin, com a bon internacionalista, va ser un defensor actiu del dret d’autodeterminació i no pas de paraula i prou, sinó amb els fets. La seua intervenció va ser fonamental per a la independència de Polònia, Finlàndia, els països bàltics i Ucraïna, i mai, ni una sola vegada, no se li va acudir de supeditar el dret d’autodeterminació de les nacions sotmeses a l’imperi rus a la forma política futura que pogueren adoptar els nous estats o, encara menys, al fet que la seua independència fora oportuna per a Rússia o no. Que no ho era gens. La seua posició, curt i ras, era una cosa de principis. De principis, aquests sí, realment internacionalistes. I d’aquesta actitud, d’aquests principis, en va deixar rastre per escrit en multitud de texts, sobre un dels quals, molt bàsic però molt impactant, m’agradaria cridar l’atenció avui. Parle d’una transcripció taquigràfica del desembre de 1922, que es coneix dins el cànon com a “Contribució al problema de les nacions o sobre ‘l’autonomització’“.
Lenin hi explica una cosa tan bàsica –que hauria de ser tan bàsica– com és que qualsevol plantejament abstracte sobre el nacionalisme “no val per a res”. Perquè “cal distingir entre el nacionalisme d’una nació opressora i el d’una nació oprimida, entre el d’una nació gran i una petita”. I en aquest context, d’una manera ben honrada, ell assumeix personalment que cada dia: “Els integrants d’una nació gran […] cometem, pràcticament sense ni adonar-nos-en, infinits actes de violència i ofenses” contra les nacions petites.
Lenin defineix aleshores, i com a resposta, com s’ha de comportar un membre d’una nació gran cap a un d’una nació petita. I la recomanació, francament, és tota la contrària d’això que l'”esquerra Barbie” predica i fa avui. Perquè diu el dirigent de la Revolució Russa que cal “no tan sols observar la igualtat formal entre les nacions” sinó activar una “desigualtat” a favor de la nació petita “que compense la desigualtat real que es dóna a la vida”. S’entén això, o no? És l’esquerra de la nació gran la que sempre té l’obligació moral de donar suport a la nació petita i no a l’inrevés.
De fet, en el mateix text, enfrontant-se a alguns companys seus que acusaven els socialistes georgians de ser “massa nacionalistes”, Lenin explica que aquells socialistes georgians que menystenen la qüestió nacional com si fos un tema de segona que no cal resoldre perquè sempre ha d’estar sotmès a altres qüestions “fan malbé els interessos de la solidaritat proletària de classe, ja que no hi ha res que frene tant el desenvolupament i la consolidació d’aquesta solidaritat com la injustícia en l’esfera nacional” i perquè res no fa reaccionar amb tanta sensibilitat “els nacionals ofesos” com el “sentiment de vulneració de la igualtat per part dels seus camarades proletaris, encara que siga per negligència, ni que siga per fer una broma”. Per aquesta raó, Lenin afirma de manera taxativa que és millor “pecar per excés” en el suport a les nacionalitats i els seus drets i tenir sempre clara la deferència “obligatòria” que l’esquerra de les nacions grans hauria de tenir cap a les nacions petites i la seua lluita per l’alliberament nacional.
És, en fi, en aquest text tan carregat de psicologia on Lenin fa aquella famosa definició segons la qual un socialista que s’oposa a la llibertat de les nacions petites o ajorna el reconeixement dels seus drets segons l’interès puntual de la nació gran no és un socialista sinó un “groller sicari rus“. I dic jo que qui diu rus, diu espanyol.
PS. En la versió que arriba la nit abans als subscriptors, vaig cometre l’error de picar “1992” on havia de dir “1922”. Demane disculpes per l’error. Per aquells que demanen on poden trobar el text, en el meu cas, l’he tret del tercer volum de les Obres Escollides de Lenin, publicat en castellà per Progreso l’any 1979. El text és a la pàgina 777.
