Lenin, l’ANC i l’energia desfermada de les masses

No acabo d’estar d’acord amb el paral·lelisme que suggereix l’editorial. Les tesis poden ser el fonament, però l’edifici ha de ser una estratègia i uns objectius clars i intel·ligibles pels 2.000.000 de votants del referèndum de l’1 d’octubre.
A mi em sembla que, per recuperar el vot perdut, cal aclarir bé quin camí triem i amb quin objectiu. Si optem per un referèndum que ratifiqui el resultat del 2017, si optem per la via unilateral, com ho pensem fer. A més, hem de comptar amb el màxim nombre de partits i entitats independentistes per fer un Moviment Independentista que es presenti unit en tantes eleccions com es convoquin.
I posats a fer, aclarir què volem fer amb l’autonomia: una bona gestió del govern autonòmic no ens portarà a la independència, però pot servir per evidenciar-ne les limitacions i per sumar gent no massa convençuda a l’onada independentista; seguint l’exemple del que va fer en la primera època l’SNP a Escòcia.

EL NOM, NO ÉS PAS CASUAL
.
También m’he apuntat a fer aquesta lectura. Cal dir, que les tesis d’abril, pràcticament eren un full de ruta d’aplicació immediata, a diferència de les tesis d’agost que expressen superar l’actual impasse, per un cantó, deixar enrere el victimisme, el anar repetint que la classe política no va estar a l’alçada, i que nosaltres els vam donar l’iniciativa de la revolta, per l’altre, obrir noves perspectives aprenent dels errors passats…
.
Les tesis de Lenin va representar, que els boltxevics que eren minoritaris en el moviment obrer, passessin a ser l’avantguarda de la revolució.
.
Els boltxevics, van saber escollir l’oportunitat històrica perquè lluitaven per preparar el momentum de pujar a l’onada revolucionària amb l’audàcia que nosaltres no vam tenir el 3-O.
.
És l’aportació més important des del punt de vista de l’autoorganització, al marge dels partits, post 1-O…

LA NOSTRA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE DE 2017, POSA LA MIRADA EN LA REVOLUCIÓ RUSSA DE 1917 AMB AQUELLA CRIDA A NO COL·LABORAR DE CAP MANERA I PER A RES AMB EL GOVERN PROVISIONAL, COM UNA IDEA.

El moviment independentista -diu Julià de Jòdar-, ha de tornar a ficar-se al bell mig de la vida política per fer allò que els partits no saben, no poden, o no gosen fer.
A ell no li sembla, i a molts tampoc no ens ho sembla, que unes eleccions autonòmiques -les que siguin-, puguin ser la pedra de toc del moment actual de l’independentisme.
Ara més que mai hem comprovat que les eleccions autonòmique són el registre puntual del fracàs de les institucions.
Transcric literalment les paraules de Julià de Jòdar després de les darreres eleccions del mes de maig, perquè no es pot dir millor:
– “Durant el procés, el moviment ha estat propositiu amb les institucions, en oferir-los la força del carrer per a assolir la independència de Catalunya; ara allò que cal és que el moviment esdevingui executiu, que agafi les regnes de la lluita i sigui conscient del poder propi”.

Ara que s’adonen -o no- del fracàs, els partits anuncien congressos urgents per refundar-se; ara que els líders (sic) dels partits es volen reinventar per seguir sent líders, és quan vull recordar l’essència de les Tesis d’agost de Julià de Jòdar per a l’ANC:
– “L’ANC ha d’ordenar i vertebrar aquesta nova fase del moviment superant els límits dels partits fins a capgirar la situació i obligar-los que es transformin o desapareguin per deixar pas a noves formacions plenament inserides en el procés històric de la independència”.

Vicent Partal em fa pensar que la nostra Revolució d’Octubre de 2017 posa la mirada en la Revolució Russa d’Octubre de 1917, amb aquella crida a no col·laborar de cap manera i per a res amb el Govern Provisional, com una idea.

La nostra situació és molt diferent de la de Rússia en aquells moments, i a més Lenin va prescindir d’altres forces i es va atorgar abusivament tota la legitimitat i repeesentació en la lluita cotra el tzarisme, per a arribar a instaurar una veritable dictadura, no del proletariat sinó d’una nova classe burocràtica d’apparàtxiks. Faríem bé de no repetir aquestes conductes, que van dur a l’establiment d’un règim autoritari i no democràtic durant dècades. L’ANC no pot pretendre ella sola erigir-se com a única opció legitima i concentrar tot l’esperit de l’independentisme, la nostra lluita serà una lluita transversal, on tots i totes hi estiguem cridats o no serà.

Després de suportar una autèntica guerra absurda i ferotge, en Lluís Llach va ser el guanyador de la partida que el proclamà president de l’ANC.
.
I els irreductibles gals que es resistien a perdre el poder i feien un joc molt brut i de baixa estofa, els va perjudicar a ells mateixos com si haguessin llançat un bumerang.

La manera de fer d’en Lluís Llach la darda de l’11 de setembre a l’Arc de Triomf va ser fantàstica.
.
No vull criticar a les persones que l’han precedit en aquesta tasca i que feien uns discursos llarguíssims.
.
Posem d’exemple a na Dolors Feliu, professora de la universitat, que en el seu primer 11 de setembre, l’any que quatre columnes van finalitzar el recorregut a la plaça Espanya, no puc dir quant de temps durà, però sí que recordo molt bé que uns tres quarts d’hora, després de començar, a la plaça només hi quedava la meitat de la gent.
.
Aquest any vaig anar a l’Arc de Triomf molt aviat per estacar-me en un lloc on pogués sentir i veure el discurs.
.
Quan va arribar la comitiva amb el nou president al capdavant Tots els presents estàvem cridant: IN-DE-INDEPENDENCIA. Ell amb un somriure d’orella a orella, es va afegir a la cantarella i amb els braços dirigia el ritme.
.
Un cop dalt de l’escenari donà la veu a tots els presidents o representants de les entitats que participaven en la manifestació. Ell va fer un discurs curtet perquè tot ja estava dit, i va començar la festa musical.
.
A l’inici d’aquest rotllo he dit que no volia criticar a ningú perquè cada un té el seu mètode. Però sí que vull mostrar la gran diferència de mètode que es veu entre l’actual president i tots els anteriors.
.
Ara cal veure si el nou mètode dona millor resultat que els altres, o és el contrari.

Em sembla que a falta de res millor en el trist panorama de l’independentisme institucional, li esteu donant una importància a aquest document que caldria situar adequadament. Plantejo algunes qüestions:
1) Com es diu en una notícia referent a aquest document, https://www.vilaweb.cat/noticies/tesis-agost-julia-de-jodar-anc-independencia/ això no és un document votat i aprovat per l’Assemblea: és una proposta de debat.
2) Segons sembla, és la primera vegada que un document publicat per l’Assemblea va signat per una sola persona. Algú l’esta “privatitzant”? No us patina una mica?
3) És curiosa la volguda referència a les tesis de Lenin. Força més distància que d’abril a agost: Un segle pel mig.
4) Com a exercici històrico-literari és interessant. Però les circumstàncies socials, econòmiques, tecnològiques i altres són a anys llum.
5) Per aquesta raó, parlar de “l’energia desfermada de les masses” sembla el somni d’una nit d’estiu, sigui d’agost o juliol. Parleu amb els esforçats voluntaris de l’Assemblea, els autèntics picapedrers de la causa.
6) Fer la revolució des de baix és magnífic. Però què en queda del maig del 68? I dels que, fa pocs anys, des de les places pensaven arribar al cel?
7) És evident que la independència l’aconseguirem des de baix, com des del carrer vàrem pressionar, però no prou, als nostres líders. Però no renunciant a les nostres institucions, sinó fent-les nostres i que serveixin de primer graó de la República.
8) Per mobilitzar, cal una bona dosi d’il·lusió, de veure que el projecte és creïble. A la meva manera de veure això no ho sé trobar en aquesta proposta. I no és fàcil trobar-ne la resposta.
9) És evident que amb l’abstenció en les convocatòries electorals no aconseguirem altra cosa que afeblir els partits i el moviment. Però no culpem als que no voten: oferim-los una estratègia, una eina millor, perquè els responsables són més amunt: és allò del dit i la Lluna.
10) Ho sento: només m’han sortit 9 tesis de setembre!

Només un líder? Potser. Un que vol ser reelegit diu que estava en una organització on anava a jugar la butifarra i que resulta era un niu d’escorpins, que no es va adonar, coses de l’Alzheimer. L’altre que vol una amnistia que no sap redactar.
Els de l’assemblea que només vol ser la base dels partits, dels que diu que no van enlloc, però no vol impulsar cap.
Les masses? Uns quants grups rebuts amb gas nazi de la unió de partits. La gent vota nazi . El primer és deixar de votar-los, que mentre ho facin estem venuts.

Això de que ens parla Vicent Partal en aquest editorial d’avui ho estava preparant i fent l’anterior presidenta de l’ANC, però les velles glòries fundadores d’aquella institució es van tirar a la iogular de Dolors Feliu i de tots els socis partidaris d’impulsar l’anomenada Llista Cívica, que es basava en el més fonamental d’aquestes Tesis per a l’alliberament de Catalunya, un sol objectiu, la nostra independència, i un sol capdavanter i equip per impulsar-la, sense donar cap suport ni tenir cap relació ni pacte amb cap institució del Regne d’Espanya, les institucions autonòmiques, ni els falsos partits que s’autanomenen independentistes i no actuen com a tals. Aquest camí, ara mateix, està barrat dins l’ANC.
Segons el meu parer l’ANC pot fer coses útils però no aquesta que és prioritària i necessària, precisament per aquella votació en la que hi va guanyar el no a promoure aquesta “Llista”.
Caldrà una Llista Cívica, com a cos electoral directe del Moviment per a la Independència, unilateral i rupturista, com cal. No és possible avançar vers la implementació de la Independència de Catalunya sense trencar políticament amb els col·laboradors, de fet, dels carcellers, invasors i colonitzadors que patim des de fa centúries, no podem esperar res més d’ells que no sigui la claudicació, d’aquells que sempre posen els interessos del partit per sobre dels valors i drets de Catalunya i dels catalans, com són la llengua, la sobirania, l’ensenyament en català de forma i esperit, la dignitat, ni tan sols són capaços de destinar les partides pressupostàries per afavorir i potenciar aquests valors, ni per això tenen esma, ni per fer complir la immersió lingüística en totes les escoles de Catalunya, …
Que quedi clara la meva opinió i aposta, és necessari i imprescindible donar cos al MxI (Moviment per la Independència) en el qual es puguin coordinar totes les institucions, associacions i persones independentistes, àdhuc l’ANC, amb voluntat unilateral i rupturista. I també segueix sent necessària una llista cívica unitària per lluitar i vèncer en unes properes eleccions plebiscitàries, no és cap secret, no seria cap primera vegada i, fa pocs dies, en una entrevista a Vilaweb, ens ho recordava Àlex Salmond.

Ahir vaig baixar el PDF i em vaig llegir la Tesi d’Agost. Crec que l’autor fa una “provocació” amb el nom del document tot esperant que estigui produeixi els mateixos efectes que el seu homònim, cap més intenció. Pel que fa al document en si, estic d’acord, però segueixo pensant que anem amb el lliri a la mà. Quines propostes d’acció “revolucionària” proposa? Estic d’acord amb Jordi Pages 03:02, per quan “Urquinaones” a tots els pobles, a cada cantonada,? Quan concentracions davant d’edificis de la monarquia corrupta que ocupa la nostra nacio? Quines accions “radicals” proposa? Que les assemblees locals d’ANC proposin accions, velles estratègies segueixen sent vàlides s’aquestes visualitzen la nostra lluita (llaços grocs, banderes als balcons, banderes a les entrades dels pobles, fotografies de TOTS els represaliats als pobles i ciutats) No donem RES per amortitzat!!! La lluita d’alliberament nacional és una lluita sense caserna, dia a dia, minut a minut. Visca Catalunya.

Tres coses hauran de sumar-se per produir el canvi que ens porti a ser l’Estat que dessitjo
Una és que la flama no s’apagui o ens l’apaguin
Dos esbrinar, entendre’l i afegir-nos com a Nació aportant allò que hi és, sense entendre subint el que compte la flama, dins el nou Món que s’està creant si voleu millor la nova Europa.
Tres, quant de innecessari hem de desprendre’s per a surar dins el nou marc que ja nascut va creixent dins el nou escenari social.
L’ANC ens ha de aportar el combustible de la Flama.
Dos esbrinar des d’on bufa el vent dels nous temps, de segur aquest és el punt més amagat, amb ell em d’enfilar la proa de la nostra nau cap Ítaca com diu el cant un cop emproats ens fusionar em amb d’altres doncs no naveguem sols això hem de tenir ho clar,
Tres serà a les hores quan les portes s’obriran donant pas al que fen un símil prendrem el Palau d’hivern.
Repeteixo el punt segon és el més complicat, que volem cadascú que ens demana el nou temps, serem capaços de deixar-nos cosas per no voler ausumir el canvi.
Gràcies

Les tesis d’abril i la conseqüència pràctica que s’en derivà responia als anhels més profunds i a voluntad més ferma de les grans masses obreres i pageses a l’any 1917 a Russia. El govern provisional predicava la guerra a ultrança en nom de la defensa de la “Llibertat
la Democràcia i el Dret” defensant els interessos de l’imperialisme, l’enemic de cada obrer, de cada pagès rus. El govern provisional era presoner dels grans capitalistes i dels terratinents i per això no podia resoldre de cap manera el problema de la terra, adoptant mesures de repressió contra els pagesos, que per iniciativa pròpia procedien a l’expropiació revolucionària. El govern provisional s’alçava com un obstante viu i actiu contra les masses que havien fet la revolució contra el tsarisme i que trobaven l’expressió llur en els soviets.
.
Els bolxevics en prendre el poder, el 25 d’octubre compleixen i porten a la pràctica allò promès: les terres dels grans propietaris són confiscados i nacionalitzades, es formulen tot seguit proposicions de pau i s’atorga, tot el poder als soviets.
.
La societat actual a Catalunya no és la mateixa, per descomptat que la russa de l’any 1917, qui ho nega, però les tesis d’agost formulen unes bases per a l’acció independentista que trenquen realment contra el col.laboracionisme amb Espanya, i les seves classes dirigents, les quals, el que el que volen i sommien a més a més de la derrota total i permanent de l’independentisme, és l’esquarterament definitiu i la destrucció i com a poble dels Països Catalans.

Crec que obviem dos aspectes cabdals:
– Donant veu i sobrevalorant un document redactat per un sol SN afeblim l’Assemblea, que es basa en la feina coral dels seus membres, si de cas representats pels SN. S’ha debatut però no pas votat, el document, o sigui que en cap cas el seu contingut pot marcar el camí de l’entitat. Estem referendant el gran personalisme que practica la nova cúpula i amb això ens estem petant l’assemblearisme. Mai des de l’Assemblea s’han publicat com a propis els plantejaments d’un sol SN.
– Parole, parole, parole… Les 10 tesis no aporten res nou i es redueixen a una disquisició pseudointel·lectual que com sovint en aquests casos, alliçona i ordena, però no diu com. Seguim estancats sense estratègia i tàctica per la independència. Podem anar fent que els erudits pensin i escriguin, per què no redactar 100 o 1000 tesis? O 8.000.000, una tesi per conciutadà 🤷🏻‍♀️
El panorama actual fa feredat. Personalismes, egolatria i sobèrbia. Mentrestant, els españols trinxant el país. Poc ens passa!

Els paral·lelismes són difícils. Els soviets eren força jerarquitzats i disciplinats, amb forta connexió amb el que Lenin en deia “les masses”. El partit bolxevic era l’avantguarda de tot. La ANC és parcialment jerarquitzada, molt poc disciplinada i vertebra limitadament el territori amb les assemblees locals. No hi ha un partit que lideri clarament la lluita. Estic d’acord que la ruptura unilateral democràtica no es farà sense un lideratge fort i això la “legalitat” espanyola ho fa molt difícil.

Estem molt lluny de tots els referents, no sols de Lenin. En tenim un de bastant aprop, amb l’espai i el temps, com són les repúbliques bàltiques, un magnífic exemple de com amb decisió ferma, David guanya a Goliat. Però crec que no aprenem, encara que amb qualsevol moment puguem fer el salt. Dic que no aprenem perquè fins i tot amb una diada com l’11S, on ens apleguem a milers, encara no som ni tan sols capaços de plantar-nos davant la delegació del gobierno o la seu d’ER a dir-los quatre coses ben dites. Ni surt de les masses ni surt de la nova ANC. Estem tardant ja massa a fer aquest salt qualitatiu, que també cal que sigui quantitatiu.

No crec pas que de qüestionar-se’n, mirant el melic, si els milions de persones que van sortir al carrer són independentistes o no. Podeu passar pantalla superada, el cal és alliberar-se’n. Vull dir que a mi em sembla que a la gent no cal ja convèncer, o fer-li pensar. Crec que el que volen són instruccions, directrius, treballs, il·lusions de la possibilitat realitzable per l’alliberament nacional de Catalunya. Per a prou d’embolics!
.
«A mi em va impressionar molt el president Torra quan en la darrera entrevista del seu mandat, amb VilaWeb, va dir que ‘He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia’.»
.
A mi també, i a més crec que el president Torra té raó! I què és un home intel·ligent, i valent. On per les seves pancartes, per la qual cosa els castellans, per extensió espanyols, el van fer perdre la seva feina, de president dels catalans. Són missatges que la gent catalana, per extensió dels Països Catalans, i per extensió normalment incorporats al xip mediterrani, i catalanista: com podrian la societat catalana no està d’acord amb:
.
«Llibertat per als presos polítics i exiliats» i «Llibertat d’opinió i d’expressió; article 9 de la Declaració Universal dels Drets Humans».
.
Però per què no va defensar la gent aquelles pancartes amb el cos. Com és que no eren tant les pancartes de la gent com les seves? I com s’ho van fer: Lenin, Zapata o Mao Se Tung?
.
D’alta manera, on poden errar, doncs, manifestos que poden dir: «Durant el procés, el moviment ha estat propositiu amb les institucions, en oferir-los la força del carrer per a assolir la independència de Catalunya; ara allò que cal és que el moviment esdevingui executiu, que agafi les regnes de la lluita i sigui conscient del poder propi. Ho diré més clar: el moviment ha de fer política no portant més aigua al pantà autonomista, sinó posant les bases per a ressecar-lo i fertilitzar la terra.»
.
El que diu Julià de Jordar, és un home intel·ligent. D’acord, però això no fa pega amb la gent, em penso.
.
La gent vol, i segueix, a un Jordi Cuixart perquè li diu a un jutge suprem a la cara: «ho tornarem a fer!» quan realment volia dir: “No pararem voluntàriament en allò que hem encetat”. On tothom es demana que li deuen haver fet. Com de sols s’ha degut sentir.
.
I ens ho va dir aquell advocat escocès, de qui no recordo ara el nom: «A la gent no la podeu fer pujar i baixar de la muntanya cada dia, amb missatges que no entenen del tot, perquè es cansaran!». Fer bugades per a perdre llençols, com s’hi diria per aquí.
.
No sols cal el missatge referencial, importantíssim! Però cal tot allò que envolta qualsevol missatge que li doni coherència, si més no. I passiò. I compromís clar. S’ha de pensar, a més d’un mateix en el receptor del missatge. I que ha de poder respondre a un munt de preguntes periodístiques. I per descomptat, «P» de mercadotècnia.
.
Perquè la gent ja vol tenir un futur millor, no cal convèncer-la! És tan fàcil mirant a la cara de fills i nets. Per tal que no hagin de pagar impostos destinats directament a la corrupció, a descapçar el catalanisme democràtic, la seva cultura pròpia o referent; per a no malaguanyar esforços que tant costen de guanyar a cada dia. Per a protegir una llengua mil·lenària. Per tenir una feina digna. Pares ben alegres, una casa, una escola, i un company per fer tabola, pau i germandat. Com demanen les nostres cançons, si de cas!
..
Per què ser castellans, per extensió espanyols, no costi tant. Com diu en Lluís Llach.
.
Perquè tot és molt més simple, començant per triar l’eficiència del lideratge, referents per a mi el més important d’aquest article. Per a sobre de la grandiloqüència dels manifestos, què estan bé, però que ja se saben, i que ja no connecten amb la gent, per a la fita que s’hi vol aconseguir!
.
La gent vol un quefer. Per fer el mateix que tantíssims ja ho han fet naturalment, que s’han alliberat. En especial, dins dels països del món, de la mateixa Castella, per extensió Espanya, on abans no s’amagava, allà, el sol.

La veritat ens farà lliures, diuen. Doncs bé, si és cert això, la mentida ens farà menys lliures, potser esclaus.
Ens hauríem d’acostumar a acceptar la realitat, i no crear-nos artificis que siguin mentides. Per comportar-se així ja tenim l’estat espanyol.
Els espanyols asseguren que són una gran nació ( no tenen el seu territorio estructurat, -País Basc i Catalunya, centrifugues- i han perdut totes les guerres i tota la riqueza que van arrasar a Sudamèrica, a més de Gibraltar que ni de conya vol esdevenir Espanya).
Asseguren que són una democracia plena (rei pseudocolpista, emèrits pseudocolpista i corrupte, judicatura blasmada per la UE, historia incessant de colps d’estat i pronunciamientos, partits encara guerracivilistes, enemics acèrrims enlloc de rivals tolerants).
Es creuen que són una economía potent i una societat guanyadora (deute nacional impagable, atur galopant, atur juvenil insostenible, manca de multinacionals productives, així com resultats mediocres, molt mediocres, quan hi ha la comparació amb
A: premis nobel : Espanya 6 literatura, 2 científics, clarament superats pels països de la seva mida, i per altres països molt més petits com Suïssa (20 científics, 3 socials), Dinamarca(5 científics), Països Baixos(17 científics, 1 social) , Bèlgica (9 científics, 1 social) , Austràlia (12 científics) fins i tot Irlanda (2 científics, 1 social, 1 literatura) i Finlàndia (2 científics, 1 social, 1 literatura) mengen a la mateixa taula que Espanya, malgrat la seva inferior població etc.. ; amb
B: medalles olímpiques : altra vegada països com Nova Zelanda, Austràlia, Països Baixos, Hongria, Suècia, Corea del Sud, Kènia, Noruega, Bèlgica, Uzbekistan, que superen o igualen la collita espanyola. No cal ni esmentar els països com Itàlia, França, Alemanya, Gran Bretanya, inabastables.
Però si vius en la mentida, com pots solucionar els teus problemas? Si acceptessin que no hi ha “17 comunidades autónomas” sinó tres nacions Castella-Espanya, País Basc, Catalunya, i es procedís en conseqüència, es viuria més tranquil, sense tanta tensió, sense pèrdua d’energies en imposar el relat artificial que no es sustenta. (Cal recordar la U.Soviètica aparentment fèrria, i la diáspora de republiques que esdevenien independents just en la implosió ¿)

Molt bé, doncs a mi m’agradaria viure en una República Catalana que no se sustentés en la mentida. I probablement no canviarem de tarannà després de ser independents, sinó que cal canviar de tarannà abans de ser una república. Ara. I podríem començar tots per no sustentar el nostre projecte amb il•lusions que la realitat ens demostra que són mentida.
Si els espanyols s’enganyen pensant que tenen dret sobre Gibraltar, per la geografía, o sobre Ceuta i Melilla, per la historia, crec que nosaltres ens enganyem si pensem que tenim dret sobre Catalunya Nord, País Valencià, Illes Balears, per historia i geografía. La realitat ens diu que només “nosaltres”, pensem efusivament en uns Països Catalans, que foren, però ja no som. ¿Val la pena gastar energies, temps, crear-nos enemics, dispersar el treball ingent que tenim per convertir-nos en República, per il•lusionar-nos amb una quimera? (Jo també he cantat “no volem ser una regió d’Espanya, volem, volem Països Catalans) Però, si volem ser una societat com les millors del continent, no hem d’acceptar que els líders deixin de enganyar-nos amb promeses que volem sentir, amb relats que ni ells mateixos es creuen, i que només serveixen per dir el que volem sentir –populisme, demagògia- sense que ens apropi a l’objectiu?
Parlant amb un economista centreeuropeu, sobre com Àustria i Suïssa han esdevingut potències econòmiques i socials en poc menys d’un segle, em va comentar que hi ha diversos factors (protestantisme crític sobre catolicisme submís, aposta per l’educació, neutralitat política, i sobretot, exigencia perquè qui té responsabilitat rendeixi comptes, enlloc de fer discursos populistes i demagògics. Per cert, la causa d’aquesta exigencia segurament rau en el federalisme, la proximitat de que els impostos tinguin una inversión propera al contribuent. No hi ha excusa sobre si la capital ens roba. Cada regió, cantó, estat federal, ha de retre comptes dels diners. Aleshores la veritat i la transparencia han de imposar-se sobre la mentida i la xerrameca. No pot bastir-se una societat sana sobre la mentida.
Estem segurs que els nostres líders, els dirigents, els altaveus, viuen en la veritat, o ja els va bé surfejar per relats que ens regalen les orelles però no van a solucionar problemas?
Particularment, m’abonaré a l’abstenció, si no comprovo que els partits que reclamen el meu vot, em tracten com un adult, com un ciutadà responsable, i no em tracten com un súbdit captiu, com un adolescent influenciable.
El document del sr. Julià de Jòdar està bé, però és massa inconcret. Algú ha dit que insubstancial. Crec que abans que fulls de ruta no concrets, de reclamar energies desfermades basades en la quantitat, en la il·lusió, cal començar a exigir de retre comptes, de comportar-se amb qualitat, èticament, de sustentar el projecte en la VERITAT.

M’incomoda que anem a petar a Lenin i al marxisme romàntic cada cop que necessitem un referent de lluita per l’alliberament d’un poble oprimit. La història ens ensenya com va acabar la utopia marxista: Pobresa, fam i milions de morts. El marxisme romàntic, però, s’atura convenientment en les fases prèvies, en la lluita per uns ideals nobles i justos, ignorant les nefastes conseqüències d’acumular tot el poder en un estat omnipotent. Hi ha alguna forma de comunisme que s’hagi dut a la pràctica sense que hagi acabat esclafant les llibertats del poble que pretenia alliberar?
.
Entenc que l’ideal marxista estigui imbricat en les lluites de joventut de molts dels independentistes experimentats que ara aporten el seu coneixement vital -molt valuós- a la lluita per l’alliberament de Catalunya. També entenc que llavors va ser un marc de referència vàlid per l’antifranquisme i que, per aquest motiu, el rescaten, però crec que és un error utilitzar-lo com a marc mental per l’independentisme català. Arzalluz i el PNB queden lluny? Molt més lluny queda Lenin!!
.
Hem d’escriure la nostra pròpia història, crear un independentisme modern, no dogmàtic, que lluiti per l’alliberament dels catalans sense utilitzar eixos divisoris com els de: dreta-esquerra. Això ens permetria engrescar el màxim nombre d’independentistes. No es tracta d’ampliar la base amb no-independentistes -aquesta fórmula del desastre que va propugnar Esquerra- sinó d’activar TOTS els independentistes que ja ho som: de dretes, d’esquerres, lliberals, ecologistes i comunistes!
.
Encara que no m’agrada l’homenatge implícit que les “Tesis d’Agost” del Sr. Julià de Jodar fa al marxisme, crec que és un diagnòstic precís i que proposa unes receptes interessants (inevitablement poc concretes) del que ens cal fer. Estic especialment d’acord quan diu:
.
“… l’independentisme civil no es pot abstenir de menar una batalla permanent en tots els terrenys possibles, i amb tots els recursos al seu abast, per capgirar la subordinació de les institucions pròpies a Espanya.”
.
És a dir no hem de renunciar a la lluita política per la independència. D’acord, vam dipositar la confiança en uns partits que l’han traïda i que han malaguanyat l’esforç del primer embat de l’independentisme civil, però això no vol dir que no sigui possible fer pujar nous partits polítics independentistes que utilitzin les- minses- eines autonòmiques per fer forat.
.
I per començar a concretar… per a mi un partit polític independentista ha de complir els següents requisits:
.
– No defugir el conflicte. No és possible una independència negociada amb espanya des de la feblesa actual.
– Llistes obertes. Comencem a trencar el sistema de partits-empresa i exigim responsabilitats individuals.
– Lideratges forts i compromesos però reemplaçables. Hem de donar per fet que un partit independentista “autèntic” patirà el lawfare espanyol.
– Fiscalització contínua. Necessitem partits que siguin eines útils per a aconseguir la independència, no lligams emocionals amb sigles que utilitzen el màrqueting polític per explotar el nostre sentimentalisme.
.
I no ens abstinguem, si us plau!

Condició ‘sine qua non’:
.
Suprimir, denunciar i deslliurar la vida dels catalans (independentistes o no) de la constitució il·lícita espanyola.
.
La proposta de Júlia de Jodar ANC és només el primer pas. I serà inútil voler reeixir si acatem les lleis constitucionals fetes a mida de l’espanyolisme recalcitrant que ens aixafa des del 1714.
.
Estic convençut que per moltes propostes positives (com aquesta d’agost/abril) no ens en podrem sortir mentre l’Estat espanyol es pugui recolzar, amb les seves raons, en aquesta constitució colonialista.
.
Benvinguda la proposta de l’ANC però NO SIGUEM INGENUS ALTRA VEGADA pensant en victòries impossibles DINS LA CONSTITUCIÓ “Que nos hemos dado entre todos democraticamente”
.
No hi haurà victòria mentre no depenguem del Tractat de Lisboa i no pas de la constitució imperial espanyola… com ara. És la nostra gàbia d’hamster.
.
NO SON ELS JUTGES. ÉS LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLISTA.

Vicent Partal:
Fantàstic, exacte i molt realista. !!!

Molts voldriem ser com tú però ja saben que és impossible.

Llegint els comentaris dels companys, vull recordar que Trotski, en la seva monumental “Historia de la Revolució ” russa”, traduda per cert per Andreu Nin i publicada per Ruedo Iberico, ¨s’explica molt bé el que Vicent assenyala.

Prego, per favor, acceptant la pluralitat ideològica i democràtica, que llegim bé el que Vicent diu, i ens llegim amb ànim de debat no d’insult i frasse fàcil.

Aquest editorial és un dels monuments de VW.
gràcies infinites, Partal

Oriol Martí

No voldria tirar aigua al vi, però aquests plans, més o menys dictats per uns esdeveniments que es van produir, en unes circumstàncies molt específiques, em sembla fer volar coloms.
Tenim algun canvi substancial al llarg de la història que no hagi estat produït bàsicament per la fam i amb violència?
Tenim algun canvi substancial en la història que hagi estat promogut per cap idealista acomodat i posteriorment secundat per un poble, amb les seves necessitats primàries cobertes?
Els canvis vénen per la gent de baix que en un moment donat no pot alimentar la seva descendència.
Caldria demanar a totes aquelles mares que van envair la Bastilla, si és que tenien cap intenció de canviar aquell podrit règim monàrquic, ho es que es jugaven la vida per amantar uns fills, gairebé moribunds, per les necessitat mes bàsiques.
L’ànsia de llibertat dels catalans i catalanes, s’ha posat tant a prova, que només amb la repressió exercida espesialment de cara als polítics que encapçalaven el moviment, ja n’hi ha hagut gairebé prou (ara tots a l’abstenció).
Després hem caigut a les mans d’un salvador excepcionalment demagog (un tal Junqueras) que ha sabut aprofitar les nostres debilitats per fer-se propietari del país i així lliurar-lo sense contemplacions i nul·la resistència, a mans del nostre amo i senyor de sempre, que es el gran monarca dels castellans.
Potser ara, a mans directes dels directius que darrerament hem posat a la nostra Generalitat i en els nostres medis audiovisuals i de premsa. Ara que la nostra llengua perilla pels quatre cantons potser racionarem una mica i ens adonarem de que en aquest estat actual , fins el nostre benestar tampoc es segur i perilla com no ha perillat mai.
Veurem el que farem.

A l’ANC, adoptant i proposant les tesis de Julia de Jodar, li mancarà un programa amb mesures detallades si vol conduir l’activisme civil independentista a fer el “salt de qualitat i de quantitat per esdevenir força de xoc permanent contra l’estat” què preconitza el punt X final de les tesis.
El propi Julià de Jodar diu en resposta a un comentari en un altre editorial sobre les tesis: “… dispensi, vostè no demana tesis, sinó programa polític. I aquest no era el meu propòsit.”
Haig de tornar a dir que a la FCPC sí que tenim des de 2022 una Proposta de Programa de 25 pàgines en 7 etapes, fora del sistema autonòmic, per arribar a la citació en què l’estat espanyol (incloent els seus forts poders no elegits pel poble) es vegi prou forçat (també internacionalment) a reconèixer la recuperació de l’estat català independent al Principat.
Fa temps que el proposem a l’ANC i a qui vulgui participar a promoure’l o a conduir-lo. També el podeu trobar a http://www.comites-poble-catala.org

Sobre les “tesis”: potser podria guanyar els jocs florals, aquest escrit, però no hi veig idees, almenys amb un mínim de concreció i practicitat. En un moment en què es va a encarar una batalla o tasca concreta, pot servir com a arenga, però amb aquesta inconcreció, quina seria la reacció del públic ? “Visca !! Anem a …a què ?
.
Tampoc no ajuda aquesta grandiloqüència en el títol, que com ens il•lustra el sr Partal, imita Lenin i les seves “tesis d’abril” prèvies a la revolució bolxevic. En recorda quan la candidata del PP Alicia Sanchez Camacho va editar uns cartells electorals que emulaven els d’Obama…tot plegat més aviat ridícul.
.
Per altra banda, per molt que poguem aprendre de Lenin, com feia Kissinger, millor no usar-lo de bandera, provocarà el rebuig de gran part de la població (i de les cancelleries occidentals, que si no se n’assabenten per mitjans propis, ja els informarà Espanya).
.
L’octubre del 2017 sí que havíem arribat a tenir les masses. Ara no. Llàstima d’oportunitat històrica perduda. La gent havia empès molt endavant. Arribat aquest punt, per amor propi i per indignació amb el que havien vist, centenars de milers hi haurien posat el pit si se’ls hagués demanat. Una gran fallada de lideratge. Col·lectiva dels dirigents, però si Puigdemont hagués dit “resistiu”, ningú, ni la traïdoria de Junqueras ni la prudència covarda dels altres, l’haurien pogut contradir. Ara som molt lluny d’aquella casella. Calen estrategues que pensin i planifiquin tenint en compte la psicologia col·lectiva.
.
Per mi la seqüència és informació –> indignació –> imaginar un futur millor –> determinació. Pot semblar un camí impossible. Però si la primera fase, informació (i comporta gairebé aparellada la indignació), està feta, en algun moment que es doni una oportunitat, les següents s’aconseguiran de forma molt ràpida i natural.
.
L’ANC encara conserva una gran força, els seus voluntaris que poden fer accions de carrer persistentment, cada setmana de l’any (perquè, a més, molts estan jubilats). Però no sembla que es plantegi usar-la. L’ANC la veig seca d’idees. Ja vaig comentar que a Llach l’11-S el vaig veure senil i amb les idees poc clares. “Unitat, Unitat” va cridar Llach en un determinat moment. Coherent amb quan deia que no entenia res. És absurda la unitat amb qui s’ha rendit. Acció, acció és el que cal. I aquesta acció no és fer manifestacions, sinó fer propaganda, difondre idees. Els mitjans de comunicació ens han massacrat sense que nosaltres féssim res. Quan va imitar part del públic i ell també va corejar el lema derrotista “U d’octubre, ni oblit ni perdó” vaig marxar, no ho suportava més. Com el líder que hauria de marcar l’estratègia de la reconquesta té aquesta poca claredat d’idees ?

El passat que es tracta tant lleugerament de Lenín és, quelcom per agafar-ho amb pinces. La Rússia d’aquella època era la d’un poble amb moltes i grans necessitats. L’adveniment del personatge que, com en Lenín, hagués fet promeses de progrés, haurien de ser escoltades per una raó de creure en ena supervivència.
L’exposició que en fa aquí algú, en el sentit que en Lenín i l’Stalin no eren partidaris d’una revolució, no quadra gens en revelar una situació fortuïta en el fet de produir-se. Home, si l’Stalin no era altra cosa que revolució !!