Quan  jo estudiava a la UB, entre final dels setanta i començament dels vuitanta, moltes classes es feien en castellà. (Quin malastre, la cosa no ha canviat gaire… o gens!) Hi ha una anècdota que em persegueix: en una classe d’antropologia que feia María Jesús Buxó tot es feia en espanyol; un dia, jo vaig intervenir en català i ella, no solament em va respondre en llengua castellana, sinó que, per humiliar-me, va dir que a Grècia encara diuen “que vénen els catalans” per a referir-se als invasors. Aquí la llengua no és l’eix del que vull explicar, però les anècdotes de vegades ens situen en uns contextos interessants: Buxó, uns anys després apareixia a TV3 parlant en català, tot i que suposo que les classes les continuava fent en espanyol.

Aquella professora, aquell dia estava indignada i ho va pagar amb mi. Per què? Havia preguntat als alumnes quin era l’esdeveniment més important del segle XX i algun company va dir que la Revolució Russa. No us podeu imaginar el guirigall que es va originar, entre els qui defensaven l’opció i els qui la blasmaven, com ara la mateixa Buxó. Jo no recordo què vaig dir, però segur que a favor dels bolxevics –el meu germà tenia, via Moscou, les obres completes de Lenin en castellà i jo les havia començades a llegir, entenent el que a aquella edat pogués entendre– i en llengua catalana, i aleshores aquella docent me la va fotre, com si la revolució soviètica i els catalans a Atenes tinguessin cap relació.

Perdoneu la llarga introducció. Quan vaig arribar a la universitat com a professor, vaig tenir sempre aquesta anècdota al cap: als alumnes cal tenir-los sempre un respecte per més que et puguin fastiguejar. I si per ella la Revolució Russa era poca cosa o, fins i tot, maliciosa, la seva obligació era donar arguments, no fer esgarips. Perquè d’arguments en contra de posar fi a l’autoritarisme dels tsars russos no n’hi pot haver cap, allò era una dictadura infernal per a la població. Si de cas, els arguments en contra de l’URSS provenen del desenvolupament posterior. En cas contrari, allà encara estarien enmig del feudalisme medieval. I no és pas que la fi del model soviètic hagi donat pas a un règim gaire igualitari, amb l’aplicació d’un capitalisme salvatge, i Putin com a cap visible de la catàstrofe.

Sí, ho heu endevinat, aquest article tracta sobre la revolució soviètica; els bolxevics i els menxevics; la ruptura o el revisionisme; sobre Lenin i, sobretot, sobre la necessitat d’una utopia en aquests temps nostres. El títol d’aquest article no és meu d’origen; el manllevo de l’amic Agustín Comotto, que acaba de publicar un llibre-còmic sobre la figura del líder revolucionari bolxevic (Nordica Libros) amb un to mesurat, no com el meu. Comotto és un dibuixant prolífic que fa temps que viu i treballa a Catalunya. De la seva feina anterior vull destacar el seu llibre sobre el revolucionari argentí Simón Radowitzky, un personatge fascinant a qui un altre argentino-català, Gonzalo Elvira, ha dedicat un projecte molt interessant que es va poder veure a les sales de la Virreina. L’Agustín en prepara un altre, de llibre-còmic, que espero amb deler: es dirà Joan Salvat-Papasseit. L’esplendor davant l’abisme.

Manllevo a Comotto el títol del seu llibre (“L’home que va canviar el món”) perquè parteix d’una realitat: la revolució liderada per Lenin va significar un sotrac, una esperança per a tots aquells que, el primer terç del segle XX, vivien en la misèria i la desigualtat, que vol dir –sempre– la injustícia. Només cal comprovar la influència que aquella revolució va significar en el moviment obrer de tot el món, incloent-hi els Països Catalans. Però allò que més m’interessa del llibre (que us recomano) és la necessitat, parlant de Lenin i de la Revolució Russa, de reflexionar sobre el buit ideològic que presideix la nostra societat. Perquè per a canviar les coses calen diagnòstics, és imprescindible un coixí teòric per a no passar a l’acció sense estratègies pautades. Penso, per exemple, que el gran problema de l’independentisme ha estat, precisament, que ningú no l’havia pensat, ningú no havia planejat un horitzó teòric que no fos, només, tenir un passaport nou.

Deixem les impostures: no perdem el temps recordant el fracàs final de la Revolució del 1917. Jo no ho faig: m’amoïna molt més el fracàs del sistema en què vivim ara mateix. Quan parles d’anarquisme o de comunisme s’aixeca una pols de retrets i d’insults, com si aquesta posició fos moralment superior. Però molts obliden que els idearis anarco-comunistes tenien uns objectius igualitaris i, en canvi, el capitalisme només vol l’enriquiment d’una minoria a costa del treball d’una majoria. I així estem, encara, recordant amb to de perdonavides l’existència dels assassinats, exilis i empresonaments indiscriminats que hi va haver a la Unió Soviètica, mentre assistim impàvids a la matança de Palestina, la guerra d’Ucraïna, l’ascens de la ultradreta que ningú no ha volgut aturar, la pobresa de tanta gent, els empresonaments presumptament legals de tantes persones (no em sé estar de recordar ara i aquí el cas de Pablo Hasel com a símptoma nauseabund), la ignomínia de governants, la violència contra les dones…

El llibre de l’Agustín m’ha recordat les lectures de les obres teòriques de Lenin. I m’ha portat a una pregunta fonamental: on és el pensament utòpic avui? Abans de criticar Lenin, val més llegir-lo per comprovar la vigència de bona part dels seus arguments. I proposar-nos de fracassar mil i una vegades abans de permetre que l’estat actual de les coses continuï aquest procés descarnat de deshumanització.

Un exemple: fa pocs dies vaig llegir l’entrevista a Joan Manuel Tresserras aquí mateix. La meva decepció és de dimensions estratosfèriques: conec Tresserras de fa anys, un tipus intel·ligent, i no m’esperava que, en un moment de crisi com el que vivim, en comptes de pensar en el futur igualitari de tota la gent, només es preocupés de la salvació del seu partit. Que vol dir la salvació de les coses tal com estan. Lenin ho va escriure a Què fer?: “Sense teoria revolucionària tampoc no pot haver-hi moviment revolucionari.” (Si la paraula “revolució” no us agrada, poseu-hi ruptura, però cal fer alguna cosa que no impliqui quedar-nos com estem.) Ara, si a la intel·liguèntsia  de l’entorn ja li està bé aquesta broma dels partits polítics només preocupats per la pròpia existència, val més que pleguem veles. No cal pensar-hi, ni fer propostes teòriques, revolucionàries o rupturistes per als que som vius i ens preocupa el futur dels que vindran. I, mentrestant, anem insultant Lenin, que això per a alguns fa progre encara que faci cent anys que és mort.

Nota al marge. La casa Planeta ho ha tornat a fer: ha atorgat el premi Prudenci Bertrana, molt ben dotat econòmicament, a un mediàtic, en aquest cas, Pilar Rahola. Els membres del jurat del guardó –compost per Gerard Quintana, Gemma Lienas, Care Santos, Glòria Gasch i Montserrat Barderi, els habituals de la casa; de la causa planetària– han dit que els paguen molt bé la seva feina i que no els ha calgut ni llegir-se els originals presentats. És broma… és broma? I, després, n’hi ha que s’emprenyen amb el realisme socialista i els dictats culturals de la Unió Soviètica mentre al seu voltant la cultura capitalista ens fa pensar que som lliures de triar.