13.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 14.05.2017 - 21:31
Hi ha un estel a la nostra galàxia que experimenta un fenomen extraordinari, de dimensions colossals. I els astrònoms encara no saben explicar què és.
Tot va començar el 2009, amb el llançament de la missió Kepler de la NASA, que tenia l’objectiu de detectar planetes fora del nostre sistema solar. El telescopi de la missió va començar examinant una part reduïda i molt concreta del nostre univers observable, on hi ha uns 150.000 estels. Durant quatre anys, el telescopi va anar observant la brillantor d’aquestes estrelles distants, per detectar si en algunes hi havia disminucions de la intensitat de la llum pel trànsit de planetes que poguessin tenir. I, efectivament, el telescopi Kepler ha permès de detectar moltíssims trànsits i confirmar que hi ha molts exoplanetes. Però en una d’aquestes estrelles, la KIC 8462852, situada a uns 1.500 anys llum de nosaltres, a la constel·lació del Cigne, les disminucions de llum que s’hi van detectar eren totalment anòmales, i no s’hi trobava cap explicació. Va néixer així el gran enigma de l’estel més misteriós de la galàxia, coneguda popularment com l’estel de Tabby, en honor de la seva principal investigadora, l’astrònoma nord-americana Tabetha Boyajian.
Les baixades de llum de l’estel s’hi observaven en períodes aproximats d’uns set-cents dies, uns dos anys. Aquest mes n’hi ha d’haver una altra, i els astrònoms hi tenen la mirada fita. Les baixades que es van detectar entre el 2009 i el 2013 tenien unes característiques absolutament sorprenents. Per entendre-ho, paga la pena de recuperar les paraules de Boyajian, la descobridora, en la conferència que va fer en un Ted Talk l’any passat:
«Quan un planeta fa un trànsit per un estel bloca una mica de la llum, i la profunditat d’aquest trànsit reflecteix la mida de l’objecte que passa entre l’estel i nosaltres, que l’observem. Agafem, per exemple, Júpiter: els planetes no arriben a ser gaire més grans que Júpiter. [El trànsit de] Júpiter faria baixar l’1% de la brillantor d’una estrella com aquesta [una vegada i mitja el nostre Sol]. La Terra, d’una altra banda, és onze vegades més petita que Júpiter, i el senyal de baixada de llum amb prou feines seria visible en les dades.
De manera que tornem al nostre misteri. Fa uns anys els caçadors de planetes, depurant dades a la recerca de trànsits, van veure un senyal misteriós procedent de l’estel KIC 8462852. Deien que només un objecte tan gran com Júpiter podia fer una baixada com aquella en la llum de l’estel, però també es deia que havia de ser gegant; els trànsits normalment només duren unes poques hores, i aquest es va allargar durant gairebé una setmana.»
Boyajian explica que, a més, la gràfica de la baixada de llum era (anormalment) asimètrica: en comptes de marcar una U en la caiguda de llum, s’hi veia una davallada estranya de la llum, i això volia dir que allò que obstruïa la llum no podia ser cap objecte esfèric com un planeta. L’astrònoma continua així:
«Després, el març del 2011, vam veure això: caigudes d’un 15% de la llum de l’estel. Això és enorme en comparació amb un planeta, que només faria un descens de l’1% a tot estirar […]. I, novament, després d’això, no succeeix gran cosa fins el febrer del 2013. Llavors comença realment una bogeria. Hi ha un enorme conjunt de caigudes en la corba de llum en què apareixen. I duren uns cent dies, fins al final de la missió Kepler. Aquestes caigudes tenen formes diverses. Algunes són molt esmolades i algunes altres són amples. També tenen durades variables. Algunes duren només un dia o dos, algunes altres més d’una setmana. I també hi ha tendències cap amunt i avall en algunes d’aquestes caigudes, com si se superposessin diversos esdeveniments independents. I, en aquell moment, l’estel va tenir una baixada de lluentor de més del 20%. Això vol dir que tot allò que en blocava la llum tenia una superfície de més de 1.000 vegades la del planeta Terra.»
L’equip de científics voluntaris que estudiava les dades obtingudes amb el telescopi Kepler es van preguntar si hi havia errors. Però les dades eren bones. I doncs, què passava?
De núvols de cometes a estructures alienígenes
Continua Boyajian: «En primer lloc, algú va dir: i si aquesta estrella fos molt jove i tingués al voltant el núvol de material del qual va néixer? I llavors un altre va dir: què passaria si l’estel tingués planetes ja formats, i dos d’aquests planetes haguessin topat, de manera similar a la formació de la Terra i la Lluna?»
«Doncs bé, aquestes dues teories podrien explicar una part de les dades, però hi havia algun inconvenient: l’estel no semblava pas jove i no hi havia cap resplendor de cap dels materials que s’haurien escalfat per la llum de l’estel en cas que l’estel fos jove o hi hagués hagut una col·lisió.
Algú altre va dir: I si hi hagués un enorme eixam de cometes passant per aquest estel en una òrbita molt el·líptica?
Això realment s’adiu amb les nostres observacions. Però, hi estic d’acord, sembla una mica artificial. Caldrien centenars de cometes per reproduir allò que observem. I aquests són només els cometes que passen entre nosaltres i l’estel. En realitat, doncs, parlem de milers o de desenes de milers de cometes. Però de totes les males idees que teníem, aquesta va ser la millor.»
Però la història no s’acaba pas aquí. L’astrònoma va escriure un article explicant totes aquestes observacions, dades i teories, i al mateix temps un col·lega seu, Jason Wright, va suggerir la possibilitat que hi hagués megastructures alienígenes al voltant de l’estel.
«Com que les explicacions naturals eren febles, se’ns despertà la curiositat. De manera que havíem de descartar que fossin alienígenes. Vam convèncer un col·lega nostre que treballa al programa SETI, de recerca d’intel·ligència extraterrestre, que aquest seria un objectiu extraordinari a atènyer. Un parell de mesos més tard, la notícia d’aquesta proposta es va filtrar a la premsa i ara hi ha milers d’articles sobre aquest estel… I si es fa una cerca a Google, es trobarà això.»
«Ara, podríeu demanar: ‘Bé, Tabby, així com s’expliquen els alienígenes aquesta corba de la llum?’ Bé, imagineu una civilització molt més avançada que la nostra. En aquest cas hipotètic, aquesta civilització hauria exhaurit l’energia del seu planeta d’origen. Llavors, on podrien obtenir més energia? Ells tenen una estrella mare de la mateixa manera que nosaltres tenim el Sol, i si fossin capaços de capturar més energia d’aquesta estrella, això els resoldria les necessitats energètiques. Per tant, hi anirien i construirien estructures enormes. Aquests megastructures com plafons solars descomunals s’anomenen ‘esferes de Dyson’.
És molt difícil d’oferir una perspectiva sobre la immensitat d’aquestes coses, però es pot mirar així: la distància entre la Terra i la Lluna és d’uns 400.000 km. L’element més simple en una d’aquestes estructures és 100 vegades aquesta mida. Són enormes. Ara imagineu-vos aquestes estructures en moviment al voltant d’un estel. Es pot veure que es produirien anomalies en les dades, com ara caigudes poc naturals irregulars. Però la veritat és que fins i tot les megastructures exòtiques no poden desafiar les lleis de la física. Qualsevol cosa que fa servir una gran quantitat d’energia produeix calor, i aquí no n’hi observem. També simplement podria ser que irradiés aquesta calor en una altra direcció, i no cap a la Terra…»
El misteri no s’ha resolt. Aquests últims mesos s’han publicat uns quants articles científics que lleven força a la hipòtesi de l’estructura alienígena (les observacions del SETI no en van obtenir cap dada concloent) i que reforcen la de l’eixam immens de cometes com a causa dels misteriosos ‘trànsit’ en l’estel KIC 8462852. ‘Com a científica, m’inclino per l’explicació natural. Però no em malinterpreteu, crec que seria increïble de trobar extraterrestres. De qualsevol manera, sempre hi ha alguna cosa nova i interessant per descobrir’, deia Boyajian.
La missió Kepler va aturar l’activitat plena el 2013 i no va poder fer l’observació de la possible caiguda de llum de l’estel prevista per al 2015. Se’n preveia una altra aquest mes de maig. Ara això és a les mans de científics i astrònoms que s’hi dediquin pel seu compte. Tabetha Boyajian va acabar la conferència amb aquesta reflexió: ‘Què significarà quan ens trobem un altre estel d’aquesta mena? I què voldrà dir si no en trobem cap més?’
Podeu veure ací el vídeo íntegre de la conferència de Boyajian:
