28.02.2021 - 21:50
“Feminisme és que una dona digui la veritat sobre la seva vida”
Virginia Woolf
M’aturo a la frase “l’alliberament és la reinvenció d’una mateixa” i la subratllo. És de Minna Salami, autora de L’altra banda de la muntanya (Sembra Llibres), traduït per Octavi Gil Pujol i amb el subtítol “Com veuries el món si no te l’expliqués un home blanc europeu”. Reflexions fetes des del feminisme negre farcides de referències i d’idees estimulants que s’han de llegir a poc a poc, per assimilar-les i gaudir-les, per aprendre a cada pàgina. Sobre l’alliberament, la descolonització, la feminitat, l’apoderament, l’art, la mitologia…
La lectura coincideix en el temps amb els abusos destapats pel diari Ara a l’Institut del Teatre, gràcies a la valentia de les qui han decidit de no callar més. Surten a la llum comportaments punibles, reprotxables, que durant massa anys s’havien tolerat, que encara avui es toleren. S’aixeca la tapa i comença a brollar-ne merda. Més enllà dels casos en el sector concret, s’evidencia que és tot el cistell, que és podrit, perquè el mal és estructural. Gràcies a les primeres que trenquen el silenci, n’hi ha més que s’hi afegeixen, que perden la por, en una nova onada de me-too, alçant-se de mica en mica, que és igual si hi ha res a perdre, no hi ha res a amagar, al contrari, que siguin ells els qui hagin d’acotar el cap, els qui comencin a pagar.
Han passat els anys i hem deixat de tolerar actituds que fins fa quatre dies ens semblaven normals, inherents a la nostra condició, que acceptàvem sense qüestionar-les, sense saber-ne, per molt que ens incomodessin, sense eines per a enfrontar-nos-hi, amb por justificada. Abusos de poder, en l’àmbit professional i en la intimitat, que en això rau, sobretot, la impunitat dels abusadors, assetjadors, maltractadors.
El professor de gimnàstica que aprofita quan ensenya com es fa el pi pont per refregar-te la mà dels malucs fins al coll, el d’història que comenta com mous la llengua quan et concentres i com et queden els pantalons, el cap que se t’arramba amb qualsevol excusa, el company de feina que et pregunta quina posició t’agrada més per a cardar, les mirades que fan que evitis una faldilla o una samarreta per no haver de veure-les de reüll… Hi ha tots els casos d’assetjament sexual narrats en primera persona per més i més dones. El noi que es nega a fer servir el preservatiu per molt que hi insisteixis i a qui acabes sucumbint. L’home que coneixes en un concert i que després no accepta un no. L’home que forja una dependència, que t’amenaça, sense mi no aniries enlloc, que et castiga amb el silenci i el menyspreu quan parles amb un altre home, no saps com t’estimo, però calla, ja parlo jo per tu, jo sé què et convé i com has d’enfocar la carrera, com pots ser tan desagraïda, no veus tot el que faig per tu.
Totes, cadascuna de nosaltres, té una història per explicar. Pel cap baix, d’abusos de poder i sexisme quotidià. D’assetjament, d’agressions, de maltractament. De supervivència. Mires enrere i te n’adones. Vols desfer el nus. Ja no ho acceptes. Un dia una fa el pas, i després una altra, i una altra. Et rellegeixes i ara entens d’on venia aquella nosa al pit.
Mentrestant, hi ha un grapat d’homes que s’han vist impunes durant tota la vida. I mireu, sí, somric de pensar en els qui, arran dels casos destapats aquesta setmana, s’arrauleixen a la cadira, encreuant els dits de no ser els següents. Si penses que pots ser el pròxim, és perquè ho hauries de ser, perquè segurament vas ferir i ets culpable, i ja ha passat prou temps deixant passar el temps. Però encara n’hi ha molts, moltíssims, que s’hi estan ben escarxofats, a la cadira, que tot i haver estat (ser) abusadors, no tenen cap consciència d’haver fet (de fer) res mal fet. Per això cal continuar trencant silencis.
M’aturo en el fragment de Minna Salami que narra la nit que la van violar. Perquè és això, sigui on sigui: “Tenim tal terror col·lectiu, tal ràbia i tal ira, així com tristesa i moltes altres emocions, a causa de les destruccions dels homes. Ja sigui violació, violència domèstica, abús sexual, assetjament sexual o només el sexisme desenfadat i l’abús de poder quotidià que ens envolta o que afecta les persones que estimem, totes hem estat testimonis del vessant més despietadament cru, fred i violent de la masculinitat.” I d’aquesta ira i tristesa se’n va cap al missatge de la sororitat (“un dels conceptes més importants perquè les dones puguin eliminar el patriarcat al segle XXI”).
Salami parla de la solidaritat política entre les dones, diu que la “veritable sororitat”, com l’anomena bell hooks (sí, amb minúscules), “s’enfronta al racisme, al classisme i a l’homofòbia perquè les dones puguin unir-se en solidaritat política contra el patriarcat”. Parla de la sororitat com a mostra d’amor cap a les dones, i assenteixo mentre subratllo. No cal que ens agradin totes les feministes, diu, però “si volem posar fi a l’opressió que pateixen, hem d’estimar les dones, i també la seva història, el seu coneixement i les seves tradicions”. Per a Salami, “el feminisme és una lluita contra el patriarcat, però també és en la mateixa mesura una lluita per la sororitat”.
Podria anar reproduint fragments del llibre, tot és subratllable, però en destaco aquests capítols que em fan anar i venir dels seus Londres, Suècia i Nigèria a les nostres contrades, que al capdavall, moltes històries són repetides, perquè “aquesta tela multicapa feta d’amor, ira, traïció, reconciliació i tendresa” que és la sororitat està “emmarcada per la consciència d’un enemic comú: independentment de la raça, la classe o la sexualitat, el patriarcat”.
I d’aquesta consciència, el pas endavant de tantes dones que ja no permeten que les coses continuïn inamovibles. Que obren camí. Que van trencant silencis, tot i el dolor i la por.
Que suri la veritat.
