L’endemà, encara

Ja som a l’altra banda. Hem resistit, resistim, ho vivim, ho veiem en directe. I, malgrat tot, avui és l’endemà, encara. Perquè l’endemà de l’1-O està durant més de vint-i-quatre hores, de la mateixa manera que la vigília de l’1-O va durar setmanes. Mirant enrere, als fets que hem viscut sota el setge i fins a l’explosió de diumenge, n’hi ha que encara no ens n’hem fet a la idea. En aquest moment del temps, de la història, volem ser tan conscients de què se sent, què sentim ara, que els cinc sentits són pocs.

Mentre escric això, ara mateix, als carrers i les carreteres del país, l’endemà de l’1-O corre i no espera. Des d’aquestes línies, i abans d’unir-m’hi físicament, he de dir que encara no em sé avenir de la magnitud de la gesta de diumenge. Perquè va ser tot tan gros que no voldria que em passés l’article sense entretenir-m’hi com a introducció. Tan gros que vam fer el referèndum d’autodeterminació davant del nas dels que s’han passat mesos dient que no el faríem i els que encara diuen que no l’hem fet. Vam votar amb un estat en contra, contra un estat en contra, entre la indolència dels seus còmplices i aliats. Vam votar contra un exèrcit policial i militar enviat expressament per impedir-ho al preu que fos, que serà molt més alt que els trenta-un milions d’euros de cabal públic que diuen els diaris. Si això no és tenir força com a poble, no sé de quina altra manera es pot qualificar.

Perquè l’1-O també vam descobrir, a la força, com de potent pot ser la nostra força. Parlo de la mena de força amb què es guanyen les batalles del segle vint-i-u respecte dels mètodes violents d’èpoques passades. Parlo de la lluita democràtica per uns drets que, dins de la UE, alguns ens havíem cregut que eren inalienables; parlo de l’organització de tantíssima gent a través de les xarxes per defensar-los; parlo de l’inefable enginy col·lectiu que va ser capaç d’esquivar els mecanismes de tot un estat, amb els seus serveis d’intel·ligència i les seues forces d’ocupació, perquè l’1-O hi hagués urnes, paperetes i un cens inatrapable volant pel ciberespai. No van valdre prohibicions, ni multes, ni requisacions, ni detencions preventives. L’estat i els seus esbirros, sabent-se derrotats i humiliats, es van llançar a fer l’única cosa que han sabut fer fins ara: reprimir els dissidents, acarnissar-s’hi criminalment i assaltar els col·legis per acabar esgarrapant quatre urnes –figuradament, a l’espera de les xifres oficials– com el gran trofeu per al públic de les seues televisions.

I, amb tot, l’estat repressor va perdre. Davant de la dignitat d’un poble, davant dels ulls esbatanats del món. La fera, doblement humiliada i ferida, ara serà capaç de tot. L’objectiu pretès, que els experts en tarannà hispànic expressen eufemísticament com ‘guanyar per cinc a zero’, el voldran aconseguir en temps de descompte. En aquest punt, doncs, és oportú de recordar la frase que els catalans només ens tenim a nosaltres mateixos, i els independentistes per extensió. Estem sols, ja ho sabem, i la bona notícia és que tots sols hem estat capaços de deixar un Primer d’Octubre, amb totes les seues vigílies i sota un setge brutal, per a l’orgull de les pròximes generacions. Tots sols, amb un mòbil a la mà, com aquell qui diu, estem fent i retransmetent la nostra història, amb la diferència que els ‘equidistants’ per fi han parat de dir-nos, a mode d’acudit, que ‘el món ens mira’, perquè ni la propaganda de l’estat no ho pot amagar.

Continuem caminant sols, doncs, amb el món mirant-nos i amb tota aquesta força col·lectiva que ens hem descobert per aprofitar. I ens n’adonem tant, de la seua potència, si més no fins al moment que acabo l’article, que mentre baixem al carrer no parem de cridar-nos els uns als altres per Twitter, per Telegram, per WhatsApp, que estiguem alerta, que vigilem les trampes, que no caiguem en provocacions, que ja sabem com ho hem de fer, que és com ho hem fet fins ara. Perquè som conscients que mai no havíem tingut tanta força a les nostres mans.