L’endemà

Ahir vaig llegir que, a l’independentisme, li caldrà “un octubre insurreccional que necessitarà molta legitimitat, molta planificació i logística, i molta mentalitat i compromís per a fer-lo durar el temps que calgui. Amb renúncia a la violència, però assumint que l’altra part sí que ho és, violenta, i que això no pot ser l’excusa per a enviar la gent cap a casa. Si l’amenaça de violència estatal és un motiu per a enviar la gent a casa, aleshores és millor que no la facis sortir al carrer.” Paraules d’un independentista unilateral? No. Paraules d’un independentisme pragmàtic. Paraules d’un hiperventilat? No, paraules d’un home més aviat calmat. Paraules d’Andreu Barnils? No, paraules d’Eduard Voltas, en el seu més que recomanable article d’ahir, El que vaig aprendre. Article que m’agradaria celebrar, agrair, recomanar i enllaçar, en lloc d’insultar, menysprear i arraconar. Article que m’agradaria comentar.

De totes les coses que es diuen, la idea d’insurrecció, és la que m’agradaria subratllar. I recordar que no és nova, entre els pragmàtics, passa que, a nosaltres, els unilaterals sempre ens agrada fer veure que som els únics partidaris de la desobediència. I no és pas cert. Ells també ho són. Mireu, per exemple, què diu Joan Tardà de ja fa temps: “Potser caldrà tornar a desobeir. I potser caldrà que una nova onada de dirigents entri a la presó. Efectivament. Per això a ERC parlem de la desobediència, passa que ni Déu es llegeixi els papers que tenim a la web.”

Els unilaterals mentim i estrafem el rival. Ho fem. Passa que també ho fan ells. De totes les mentides que ens aboquen, als unilaterals, per exemple, la de la pressa, és la que em molesta més. Es veu que per nosaltres, els unilaterals, tot són presses. I els hiperventilats, encara més. Ui els hiperventilats: “Hi ha moltes coses a aprendre de les nostres pròpies forces i de les febleses de l’adversari, que potser no coneixem prou (…) Perquè puguem arribar al dia que superem la paret amb èxit, haurem hagut de treballar molts anys i mesos abans, i ho haurem preparat adequadament.” Qui parla de treballar molts anys? Oriol Junqueras, l’home de mirada llarga? No, Carles Puigdemont, l’hiperventilat ple de presses, aquí.

Anys per a preparar la insurrecció. Aquesta frase la comparteixen unilaterals i pragmàtics. Ens pinten (i ens pintem!) molt més allunyats i confrontats que no és, realment, el cas. Perquè, d’entrada, a banda i banda molts estem d’acord en els anys. I en la insurrecció. I de mica en mica, diria, anirem trobant també els punts en comú de les diferències que tenim entre nosaltres. Que n’hi tenim. I no tan solament entre nosaltres, que Voltas pot ser tan lluny d’uns altres pragmàtics com jo de tants altres unilaterals.

Les diferències, doncs, les apuntaré, perquè no sigui dit i perquè sóc català: busquem-nos diferències!

Eduard Voltas, per exemple, vol fer un referèndum acordat. Jo, no. El trobo un engany i una quimera. En canvi, jo sí que faria eleccions. I si els partits independentistes guanyen per més del 50%, l’endemà, insurrecció. I únicament si la insurrecció la tenim preparada. Altrament, ja ens alçarem a les següents. Recordeu els anys. Per Eduard Voltas, la insurrecció ha de servir per a aconseguir el referèndum pactat. Per mi, ha de servir per a aplicar el resultat de les eleccions. Per Joan Tardà, els comuns són aliats per a aconseguir el referèndum. Per mi, els comuns són rivals a les eleccions i no són companys de viatge: faran mans i mànigues per evitar la independència (i negar el referèndum). Per Voltas, és millor de tenir-hi el PSOE, a Madrid. Per mi, és millor de tenir-hi el PP. Voltas creu que podem seduir els no-independentistes, sobretot quan el PSOE falli, que potser aleshores pujaran al nostre vaixell si destaquem les afinitats que tenim. Jo no aspiro que pugin al meu vaixell. Aspiro que baixin del seu. Vull que abandonin Espanya. No aspiro a guanyar un independentista més. Aspiro a veure un unionista menys. Per això m’estimo més el PP.

Què, contents amb les diferències? Jo encara més amb les coincidències: temps per a preparar la insurrecció. La insurrecció del dia de la pròxima votació? No. La insurrecció de l’endemà, amb els resultats a la mà. I una insurrecció que descarta la violència i que, alhora, vol guanyar uns violents, vol anys de preparació i de feina clandestina. Jo dedicaria molts esforços en això: en un endemà reeixit. I em fa feliç de constatar, una vegada més, que hi ha molts pragmàtics que també creuen que no tot és votar. Hi ha més feines a fer.