24.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 25.01.2016 - 13:12
Viure del vi és esdevenir endeví i diví. Ho deia mestre Rabelais i avui m’ha vingut al cap en una lectura accidental i reveladora.
Vull esdevenir el que m’escolta. Pens que la gent (aquesta massa indistinta que anomenam la gent) és sorda, cega i xerradora, és a dir, muda i agitada, paralitzada. Empaquetats dins el plàstic del consum, tancat i embalat com dins un bagul de plom.
Llegesc el filòsof Günther Anders: ‘No existeix ésser humà capaç de representar-se una cosa d’una tan espantosa grandària com l’eliminació de milions de persones.’ I afegesc: tampoc no ens podem representar els horrors de l’assassinat de dues-centes o de cent o de quaranta-tres com l’altre dia a l’Irac. La banalitat del Mal em fa mal.
Veig com la llengua esdevé vella, enquistada, anquilosada, podrida. I patesc de mala manera. Què cal fer: forjar i polsar un ritme en forma de moviment perpetu, emprar la llengua més depurada o infectada possible ancorant-la sòlidament en el cos i en la veu, sobretot en la veu.
Escriure des del fons de les cèl·lules per caçar el més humà.
Vull fer sentir totes les longituds d’ona històriques al mateix temps que la vibració biogràfica per difondre-les l’una en l’altra per tal d’obtenir un muntatge i una supervisió incessant de plans. On aniré a parar amb aquest doble moviment?
Esborraré la lectura?
Em pos a escriure línia rere línia. Té alguna cosa d’engatador i de foll aquest treball d’escriure alguna cosa que potser no llegirà ningú mai… O algú tan foll com aquesta mà que no s’atura de reemprendre la tasca…
(Podeu sentir tot seguit el text recitat per Biel Mesquida mateix.)
