L’empremta eterna de les nuclears

Gairebé la meitat de bombetes que engeguem funcionen a partir d’energia nuclear. En concret, un 54% de l’energia elèctrica produïda a Catalunya i un 40% al País Valencià s’ha fet en centrals nuclears (vegeu el gràfic). No hi ha dubte, doncs, que l’energia nuclear forma part de les nostres vides malgrat tots els interrogants que pugui generar. Entre moltes altres coses, la crisi econòmica ha ajornat alguns debats de futur essencials, que han quedat en segon pla per la urgència dels problemes de vida quotidians. El debat sobre model energètic és un d’aquests, i les nuclears en són el principal focus de discussió.

Arran de catàstrofes com la de Txernòbil o la de Fukushima, la producció d’energia nuclear s’ha posat en qüestió cada vegada més. A casa nostra, la primera central a entrar en funcionament va ser la de Vandellòs (Baix Camp), però un greu accident l’any 1989 va obligar a tancar-la perquè els costos de reparació eren massa elevats. Posteriorment, es va construir la central d’Ascó (Ribera d’Ebre), amb dos reactors, la de Cofrents (Vall de Cofrents) i es inaugurar un nou reactor a Vandellòs. Això és fruit d’una aposta decidida de les empreses elèctriques catalanes per aquest tipus d’energia durant els anys 70 i 80. Actualment, aquests quatre reactors es mantenen actius, i representen la meitat dels que hi ha a tot l’estat espanyol. La cobertura que donen es concentra a Catalunya, el País Valencià i Aragó. Tots ells són de propietat estatal, però la seva explotació està cedida a les empreses privades com Iberdrola i Endesa.

Tot i la dependència energètica que tenim respecte a les nuclears, cal subratllar un factor important. Si parlem de potència elèctrica -entesa com la capacitat màxima per generar energia- , veiem que en les nuclears només representen un 24% i un 13% del total a Catalunya i al País Valencià, respectivament (vegeu gràfic). Com s’explica això? La clau rau en el fet que l’energia nuclear es genera de manera regular i contínua, és dir, quan una central engega no para de funcionar. En canvi, altres fonts d’energia, com la hidràulica o la tèrmica, tenen una capacitat molt superior, però aquesta no es pot explotar al màxim perquè depèn de factors variables, com el cabal dels rius. Això fa, doncs, que l’energia nuclear no sigui la més abundant, però sí la que dóna més estabilitat.

Però realment, com funciona una nuclear? L’element principal de les centrals, la matriu on es “crea la vida”, és el reactor. Tan essencial com delicat, el reactor sempre ha d’estar entre coixins i envoltat de minucioses i estrictes mesures de seguretat que evitin possibles catàstrofes. El combustible emprat per les centrals nuclears és l’urani, un mineral que és ideal pel procés que es dóna dins el reactor. Aquest procés consisteix bàsicament a trencar els àtoms d’urani, i és quan es produeixen aquestes fractures que es genera energia en forma de calor. Com que l’energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, les centrals nuclears aprofiten aquesta calor alliberada de les diferents fissions per convertir aigua en vapor. És aquest vapor el que s’utilitza finalment per fer girar unes turbines que són les que acabaran produint l’energia elèctrica que nosaltres aprofitem.

Una de les línies de recerca per trobar una font d’energia inesgotable, neta i segura és la de l’energia nuclear de fusió. Encara en fase experimental, aquest tipus de reactors unirien àtoms d’un combustible diferent a l’urani que no contamina com aquest. La complexitat d’aquest projecte radica en el fet que, per arribar a aquesta fusió, cal que els reactors siguin capaços d’emular les reaccions nuclears que es produeixen al Sol, i fer-ho de forma controlada.

A favor i en contra

“Els pros i els contres de les nuclears són diferents en cada context”, assenyala Albert Presas, professor del Grup de Recerca d’Estudis d’Història de la Ciència de la UPF. Un dels aspectes més sensibles és l’impacte mediambiental. D’una banda, la complexitat de tot el procés fa que augmenti el marge d’error i el risc d’avaries que provoquin fuites radioactives. El cas més greu va ser el cas de Vandellòs I l’any 1989, en què arran d’un incendi, el circuit de refrigeració es va quedar a tres graus de produir un vessament de partícules a l’atmosfera que hauria estat catastròfic. Aquest incident, al qual sovint no s’ha donat prou rellevància, va comportar un augment de les mesures de seguretat. Altres casos de menor magnitud no són tan excepcionals, com demostra el cas d’Ascó el 2008 o l’exemple més recent a Vandellòs II. Al Principat hi ha el 37,5% dels reactors de tot l’Estat i el 2015 s’hi van produir el 62,5% d’incidents del total, encara que gairebé tots sense problemes reals per la seguretat.

D’altra banda, però, els experts apunten que la nuclear es tracta d’una de les energies que genera menys gasos contaminants. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, des de 1971 s’ha estalviat l’emissió d’unes 56 gigatones de CO2, que equivaldrien a gairebé dos anys de les actuals emissions globals. Tot i això, Sergi Saladié, activista anti-nuclears, matisa que aquestes xifres no tenen en compte el cicle de producció sencer, que inclou altres processos com el transport de l’urani.

El taló d’Aquil·les

Malgrat la diversitat de posicions, tots els implicats coincideixen en reconèixer la gestió dels residus com un dels principals problemes. L’elevada radioactivitat dels combustibles que generen les centrals i la seva llarga vida fa que siguin un maldecap a l’hora de desfer-se’n. El combustible està compost en un 96% per urani 238, el qual no es pot reaprofitar i té un vida gairebé eterna de 4500 milions d’anys.

Hi ha diferents tipus de residus i estan classificats segons el seu grau de radioactivitat en residus de baixa, mitjana i alta activitat. Enresa, l’empresa pública que s’encarrega de la seva gestió, realitza un tractament diferent d’aquests en funció de la seva classe. Els residus de baixa i mitjana activitat de cada central nuclear, entre els quals trobem roba, eines o químics emprats en el procés de fissió, són tancats en bidons i transportats a un magatzem a El Cabril (Còrdova), en una zona habilitada per acollir aquests materials contaminats i contaminants. A mesura que van arribant, són aïllats en contenidors de formigó que s’aniran acumulant fins a omplir la capacitat màxima del magatzem. Què passarà quan s’arribi a aquest punt? Igual que un gos quan vol amagar algun objecte, tot el que s’ha cavat es tornarà a tapar de tal manera que sembli que allà no ha passat res, literalment.

Després de comprovar que llençar bidons plens d’aquests residus al fons del mar durant dècades no va ser la millor de les idees, l’alternativa general adoptada pels estats ha estat enterrar, enterrar i enterrar. Ara bé, aquest remei només és aplicable en residus de baixa o mitjana activitat. Amb els més perillosos, els d’alta activitat, la solució no és tan fàcil com tapar-los amb matalassos de terra o llençar-los al mig de l’Atlàntic. De fet, continua sense existir cap punt a tot el planeta on dipositar de forma permanent aquest tipus d’excedents. Mentre que els residus de baixa i mitjana activitat tenen una vida màxima de 300 anys i un lloc on anar per sempre -com El Cabril-, els d’alta activitat poden continuar sent nocius fins a milers o milions d’anys.

A falta de cementiris on descansar per gairebé tota l’eternitat, aquests residus estan sent temporalment emmagatzemats en “morgues” nuclears fins al dia que sapiguem què fer-ne. La primera parada que fan en sortir del reactor és en unes piscines ubicades dins de les instal·lacions de cada central. Es tracta sobretot de combustibles gastats que surten del reactor a unes temperatures molt elevades i són submergits en aigua per refredar-los. Per la gran majoria del que hi ha dins del territori espanyol, les piscines són, de moment, la seva primera i última parada. Avui en dia, moltes d’aquestes estan a punt de superar -com Vandellòs I i Cofrents- o ja han superat -com Ascó- la seva capacitat màxima. Per això, en el cas d’Ascó el 2013 es va construir una instal·lació d’emmagatzematge complementària. 

El cementiri pendent

Arran d’aquest problema de capacitat, des del 2004 que està sobre la taula la idea de construir un Magatzem Temporal Centralitzat (ATC, en les sigles en castellà) on concentrar les deixalles radioactives més perilloses. Dotze anys després, però, encara no hi ha data per la seva inauguració. L’elecció del lloc per acollir-lo va portar molta cua, i finalment està previst que sigui el municipi de Villar de Cañas (Castella-la-Manxa). Tot i això, segons l’informe tècnic, els pobles de Zarra -veí de Cofrents- i Ascó reunien millors condicions. A Ascó, la decisió de l’alcalde de presentar-hi candidatura va generar una forta oposició política i social després d’una votació en el ple carregada de tensions.

En la resolució final hi va tenir molt a veure el canvi de govern estatal, ja que el PP va prendre la decisió només arribar al poder. Com apunta el professor Albert Presas, “en el tema de les nuclears hi ha una racionalitat més política que tècnica”. En tot cas, el que s’imposa és la realitat: avui encara no s’ha col·locat ni la primera pedra del projecte i només s’ha invertit un 10% dels diners pressupostats, mentre que el govern socialista de la comunitat s’hi oposa.

Tot això només són pedaços per tapar la ferida, però no per posar-li remei. Aquesta futura instal·lació té una durada prevista de 60 anys, moment en el qual el combustible pot ser reutilitzat o emmagatzemat definitivament. Tanmateix, arribats en aquest punt, no hi ha un consens entre països sobre quina és la millor opció.

La recerca de magatzems definitius d’aquest tipus s’està desenvolupant en nombrosos països, com Finlàndia o EUA, que han fet passos molt importants en la seva construcció i posada en servei. Una de les solucions que més acceptades entre els experts és l’Emmagatzematge Geològic Profund (AGP), que se situaria en mines excavades en formacions geològiques estables. Tot i això, les conseqüències que tindria una fuita d’aquesta classe de residus, per molt soterrats que estiguessin, serien dramàtiques. Per tant, la construcció d’una estructura com aquesta, amb un material tan delicat i tan perdurable en el temps, suposa tot un repte per a l’enginyeria.

Incerteses

El temps corre i la vida de les nuclears es va escurçant, mentre que encara no s’ha trobat cap antídot definitiu per poder tractar-ne tots els residus. D’aquí menys de 10 anys, les piscines d’emmagatzematge de tot l’Estat estaran plenes, però el nou cementiri que ha d’acollir els residus d’alta intensitat segueix a l’espera. I si uns hi perden, altres hi guanyen: des del 2011 el govern francès rep 60.000 € diaris per conservar els residus de l’antiga central de Vandellòs II. Quan es construeixi la seva nova llar, França retornarà bona part dels diners. Aquesta quantitat la paga el govern espanyol a través d’un fons d’Enresa amb els diners procedents dels rebuts de la llum. I la xifra va pujant.

El meló es va xutant endavant i ningú s’atreveix a obrir-lo. Així, des de l’Estat es planteja ampliar la vida útil de les centrals i superar els 40 anys establerts –no en la llei– de vida de disseny, que és el període previst inicialment perquè totes les estructures funcionin sense problemes. Aquesta és una pràctica comuna als Estats Units, on la majoria de centrals han renovat les llicències a 60 anys després de revisar-ne la seguretat.

Fins quan poden seguir actives les nuclears? Com es pot afrontar el problema dels residus? Dues preguntes que interpel·len directament a l’Estat espanyol, però també a tot el món, i, en definitiva, a tots nosaltres.