27.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 27.11.2023 - 21:54
La nova crisi desencadenada entre Espanya i Israel ha rebotat a Catalunya, com ja fa temps que acostuma a passar. Ahir l’inefable ministre Margallo va reconèixer en públic, en una entrevista radiofònica, que el govern de Mariano Rajoy, temps enrere, va amenaçar Israel amb el reconeixement diplomàtic de Palestina si els israelians no deixaven de fer gestos de simpatia cap a Catalunya. És una declaració que cal emmarcar-la, evidentment, en el debat sobre els reconeixements diplomàtics originat per Pedro Sánchez quan va afirmar que Espanya fins i tot podria desmarcar-se de la Unió Europea i reconèixer –va dir unilateralment– l’estat de Palestina.
La proposta de Sánchez és correcta. L’estat de Palestina no tan sols existeix, sinó que és reconegut per la majoria dels estats del món –concretament per 139 estats membres de l’ONU dels 195 que hi ha. El fet que els Estats Units i la Unió Europea en siguen l’excepció, en tot cas, ens hauria de preocupar a nosaltres, els occidentals, però negar la realitat planetària és absurd.
I no tan solament això. Tothom és conscient que l’única solució factible a la crisi és la constitució de dos estats independents sobre les fronteres de la partició del 1947 i amb Jerusalem com a capital compartida. I si tothom és conscient d’això i els dos estats ja existeixen, quin sentit té reconèixer-ne un i l’altre no?
Siga com siga, la qüestió palestino-israeliana s’embolica en relació amb Catalunya. Perquè és un fet incontestable que Israel, de fa molts anys, ha tingut gests de simpatia i comprensió –gests que no han tingut mai, ben al contrari, els palestins. (També és cert, però, que es fan córrer moltes fantasies que exageren aquest suport i confonen el debat públic. No hi ha ni la més mínima prova i no és creïble, per exemple, que Israel tingués res a veure amb la solució dels atemptats del 17-A.)
Allò que m’importa remarcar avui, en qualsevol cas, és que aquest retorn del debat sobre Israel, Palestina, Espanya i Catalunya torna a fer evident que Catalunya, d’ençà que va començar el procés d’independència, el 2010, és un subjecte propi –no de dret, però propi– en la política internacional. Que juga en l’escena internacional. I de les moltes coses positives que han passat aquests darrers anys és de les més transcendentals, però també de les menys valorades per la gent –sorprenentment per a mi.
I és aquest paper de subjecte propi, que en qualsevol moment et pot convertir en moneda de canvi o negociació, un paper que no es veu únicament quan Catalunya esdevé una peça del joc diplomàtic entre Israel i Palestina. Els esforços dels governs espanyols per neutralitzar governs comprensius amb el procés d’independència han estat constants. I, com va dir Margallo mateix, els ha costat una picossada i molts maldecaps. El millor exemple és el dels avions militars desplegats a la mar Bàltica, però no és pas l’únic. L’interès innegable, i no correspost, del Kremlin per usar Catalunya, les maniobres de la Xina, la mirada especial del Regne Unit en el seu projecte post-Brexit, o les maquinacions del Marroc s’expliquen solament en la perspectiva que Catalunya ja no és percebuda a fora com una regió autònoma d’Espanya i prou. Per això ningú no ha fet servir de manera semblant Extremadura o la Rioja, ni tan sols –de fa dècades, ja– el País Basc. I, en canvi, Catalunya sí.
Quan es va proclamar la independència l’octubre del 2017 no es va demanar a ningú el reconeixement diplomàtic –en una de les reaccions més lamentables que es van viure en aquelles hores tan convulses. I evidentment cap estat no va reconèixer algú que no demanava el reconeixement. Fer-ho hauria estat propi d’idiotes. Però, malgrat això, i el desprestigi enorme que va significar davant alguns dels possibles aliats; i malgrat la lamentable política internacional de la Generalitat d’ençà del 155 fins avui, Catalunya resulta que continua apareixent en l’escena internacional ara i adés i continua essent vista com un subjecte polític autònom, amb potencialitats pròpies, que en un moment o altre interessa posar en joc per tal o tal estat.
I, en relació amb això, vull cridar l’atenció especialment sobre el pas enorme que s’ha fet amb la creació d’aquest (necessàriament enigmàtic) mecanisme internacional de verificació que fa de mitjancer entre els presidents Puigdemont i Sánchez. Per a mi, vistes les reaccions dels uns i dels altres, aquest mecanisme és molt més important que no la llei d’amnistia o qualsevol altra cosa de les que s’hagen acordat en la investidura. Perquè pot obrir una via patrocinada internacionalment de resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya. Una via que, evidentment, del punt de vista internacional, tan sols pot passar per l’autodeterminació.
PS1. Avui acabe les cròniques que he fet des d’Ucraïna, amb aquest article dedicat al renaixement dels tàtars de Crimea i el paper clau que aquest poble indígena, brutalment perseguit en el passat, té en la Ucraïna d’avui.
PS2. Esperança Camps entrevista avui Ciprià Ciscar, arran de la commemoració dels quaranta anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Ciscar era el conseller de Cultura de la Generalitat i, per tant, responsable de l’elaboració del text que va permetre, per exemple, l’ensenyament en català a les escoles, però que avui és lluny de les necessitats de la gent.
PS3. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no en sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.
