21.02.2021 - 21:50
|
Actualització: 22.02.2021 - 00:12
L’escena demà farà quaranta anys justs. A les 6.23 del 23 de febrer de 1981 un tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, irromp sobtadament a l’hemicicle del congrés dels diputats espanyol. A Madrid. Els dos estels de vuit puntes que porta a les mànigues de la jaqueta acrediten davant els diputats més habituats a la uniformitat militar que tenen davant una autoritat militar. El tricorni, aquest barret fora d’època que encara identifica la Guàrdia Civil, el reconeixia tothom. Quan Tejero alça el braç amb una pistola no hi ha cap dubte que ha començat un colp d’estat, un més a la història d’Espanya. Ràpidament sonaran alguns trets, dins el parlament, disparats pels militars que acompanyaven Tejero. Començava així el 23-F, un dels episodis més foscs i estranys, si no el més fosc i estrany, de l’anomenada “transició espanyola”. I també un dels més útils, finalment, per al règim.
Quan la situació és serena dins l’hemicicle, després dels trets i d’alguna picabaralla, un capità puja a la trona. Es diu Jesús Muñecas i les frases que pronuncia, apressadament, són aquestes: “Bona tarda. No passarà res, però esperarem un moment que vinga l’autoritat militar competent per disposar… allò que haja de dir i que ell mateix… diga a tots nosaltres. O siga, que estiguen tranquils. No sé si serà qüestió d’un quart, vint minuts, mitja hora… M’imagine que no serà més.”
L’autoritat competent, aquest concepte tan arreladament militar que Pedro Sánchez recuperarà sense gens de vergonya anys després per justificar la seua actuació durant la pandèmia del coronavirus, no s’hi va presentar mai, però el colp d’estat acabà triomfant de la manera més imprevista possible. El seu objectiu polític, principalment frenar l’estat de les autonomies i enaltir i fortificar acríticament la monarquia, va reeixir completament. Juan Carlos, aquell hereu de Franco a qui el PCE havia rebatejat amb el malnom Juanito, el Breu, va ser directament santificat. Havien de passar dècades abans que totes, o gairebé totes, les accions reprovables del personatge que havia furtat la corona al seu pare arribassen a la gran majoria de la població i el portassen a la situació de vergonya i oprobi que viu ara. Tanmateix, mentrestant, el règim va gaudir de tres dècades en què es va afermar, en bona part gràcies a la falsa teoria segons la qual Juan Carlos havia salvat la democràcia.
Avui tots els relats seriosos sobre el 23-F coincideixen en els detalls bàsics. Juan Carlos era al darrere de l’operació i movia els fils d’un grapat de colps diversos que es van encreuar i que es van destorbar, fins i tot, els uns amb els altres. L’espectacle de Tejero amb la pistola a la mà no el volien la major part dels implicats, perquè era poc presentable davant el món. Però va passar i va alterar completament els plans. Uns plans que no sabrem mai on acabaven, però que tenien la complicitat evident del PSOE i fins i tot del PSUC –amb Jordi Solé Tura convertit oficiosament en ministre de Treball del govern que els militars volien imposar.
Obrir-se pas en la confusió volguda del 23-F ha estat una feina lenta. La censura periodística, i l’autocensura més encara, hi ha tingut un gran paper, amb els mitjans callats o silenciant les veus que intentaven investigar com havia anat tot. El judici tampoc no hi va ajudar gaire, perquè més que investigar semblava que volien protegir. Tot i això, de tant en tant s’ha anat escapant alguna dada important per ací i per allà que ajuda a entendre la dimensió dels fets i el paper que tothom hi va fer. Una informació molt sorprenent ha saltat fa molt poc al llibre del general Antonio J. Candil 23-F. El golpe del Rey.
De totes les claus enigmàtiques que es van fer servir aquell 23-F una destaca molt i ha estat objecte de tota mena d’especulacions: l’Elefant Blanc. Tothom n’ha sentit parlar, però ningú no havia pogut identificar-ne el significat. Hi havia una “autoritat militar competent”, que la majoria s’inclina a creure que era el general Armada, però per damunt seu era sabut que hi havia un Elefant Blanc que ho controlava tot.
L’especulació, lògica, sempre ha estat que l’expressió “Elefant Blanc”, ben curiosa, identificava precisament Juan Carlos, com la cúpula, el vèrtex, del colp d’estat. Però fins ara ningú no sabia explicar el perquè d’aquella curiosa expressió. Hi havia qui opinava que s’havia triat per singularitzar el personatge, perquè d’elefants blancs n’hi ha molt pocs. Unes altres versions afirmaven que quan una bandada d’elefants ataca si n’hi ha un de blanc, aquest és qui encapçala l’escomesa. Alguns van provar fins i tot de cercar una pista mitològica. Però al final tot sembla ser més pedestre, improvisat, ridícul i tot.
L’Elefante Blanco era un bar de cites eròtiques, freqüentat per Juan Carlos
Candil afirma al seu llibre: “L’Elefante Blanco no feia al·lusió a cap divinitat ni a cap ésser superior, ni es referia a cap força o poder especial per part d’un ésser mitològic, res d’això. […] L’Elefante Blanco tan sols era el nom d’un bar de copes, d’un bar de cites eròtiques –situat als baixos d’allò que aleshores era el cinema Coliseum i que ara ja ha desaparegut– a la Gran Via madrilenya, on [el capità] Cortina havia dut d’incògnit el monarca, essent príncep, abans de començar el seu regnat, en alguna de les escapades nocturnes que solien fer.”
L’explicació encaixa com un guant en tot. Efectivament, José Luis Cortina, aleshores comandant, home clau de la trama dels serveis d’espionatge del CESID i company de festes nocturnes de Juan Carlos, va ser precisament qui es va inventar el nom en clau i el va fer servir en una conversa amb Tejero dies abans del colp, el 21 de gener.
Després del judici i de saber-se l’existència d’aquesta clau van circular tot d’especulacions sobre què volia dir aquest nom i d’on provenia. I evidentment sobre qui s’amagava al darrere. Juan Carlos mateix va dir en una entrevista a Jose Luís de Villalonga que ell sabia perfectament qui era l’Elefant Blanc. I Adolfo Suárez, a la seua biografia, diu que tan sols hi ha dues persones que ho saben i ell n’és un. La frase va ser censurada a l’edició espanyola, però apareix a les versions anglesa i francesa. La van censurar perquè era massa clara: Suárez diu que tan sols hi ha dues persones que saben a qui es referia Cortina amb aquell pseudònim i ell, que no és l’Elefant Blanc, n’és un. Si l’altre és Juan Carlos, com el mateix monarca havia confessat… En fi, Pilar Urbano, a La gran desmemoria, afirmarà més tard que Suárez li havia dit abans de morir-se que l’Elefant Blanc que guiava el colp era Juan Carlos.
Amb la nova dada aportada ara per Candil, el debat pren una altra volada. Del club eròtic que Juan Carlos visitava amb Cortina, n’hi ha poques dades avui. Però estableix un enllaç directe i fàcil d’entendre entre el monarca avui fugit a Dubai i el pseudònim del dirigent d’aquest colp d’estat del qual demà es commemoren quaranta anys.
