Leila Khaled, la mítica revolucionària palestina

Després de Kafer Enas. A l’oest del Jordà, de Musa Abdel-Muti Issa, una immersió en la Palestina rural de la primera intifada, es publica l’autobiografia d’una de les icones de la lluita revolucionària palestina dels anys setanta, Leila Khaled, amb el títol El meu poble viurà. Autobiografia d’una revolucionària palestina, en traducció d’Ares Dalmau.

Khaled és una de les figures internacionals més conegudes de la lluita per l’alliberament nacional de Palestina. Revolucionària palestina, socialista, laica i feminista, Khaled admirava de ben joveneta el Che Guevara i Ho Chi Minh. Eren els seus referents revolucionaris als camps de refugiats del Líban. A vint-i-cinc anys es convertiria en la primera dona de la història que comandaria dos segrests aeris.

Va néixer a Haifa (Palestina) i tan sols tenia quatre anys el 1948, any de la creació de l’estat d’Israel, quan la seva família sencera es va veure obligada a abandonar la seva terra. El seu pare hi va romandre per provar de mantenir la casa i el negoci, però els israelians li van prendre, es van instal·lar a casa seva, i el van deportar a Egipte. Un temps més tard, va poder viatjar al Líban i reunir-se amb la família. No han pogut tornar-hi mai.

En el llibre, Leila Khaled narra la seva experiència vital de nena i jove refugiada i el naixement dels sentiments d’injustícia i opressió que anaven arrelant al seu cor i dirigien la seva vida. A poc a poc, va anar adquirint consciència política, gràcies a l’entorn familiar i els amics, fins que va decidir de comprometre’s amb la revolució i es decidí a lluitar amb les armes, disposada a lliurar la vida si arribés el cas. Va ser activista i soldada destacada del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP), organització política laica i d’esquerres. Els anys 1969 i 1970 es va fer famosa per tot el món quan va segrestar dos avions per cridar l’atenció sobre l’ocupació militar que patia Palestina.

El primer segrest va ser un èxit i el segon va fracassar per la intervenció de les autoritats israelianes; el seu company va morir i ella va ser detinguda a Londres, d’on més tard seria alliberada en un intercanvi de presoners. El relat viu, intens i valent que escriu de totes dues accions armades és dels millors moments de l’autobiografia. Normalment, no són els activistes els qui expliquen en detall accions revolucionàries com un segrest aeri, sinó les víctimes. D’aleshores ençà, viu a l’exili, actualment a Amman (Jordània), on continua participant en la lluita del seu poble amb el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, el Consell Nacional Palestí i la Unió General de Dones Palestines.

Opressió nacional, social, de classe i sexual

Khaled és una més dels milers i milers de dones palestines que han crescut entre l’ocupació militar israeliana, l’expulsió de la seva terra, la repressió, l’exili i la resistència clandestina. Un camí tràgic que les ha forjades en la lluita com a única opció de vida per a assolir la llibertat i la justícia per a elles i les seves famílies.

Llegir el seu llibre és entendre de dins el sentiment i el compromís dels palestins de la seva generació. No és un llibre d’història, tot i que vivim a través seu tots els tràngols, mentides i traïcions que van viure els refugiats palestins en el complex i laberíntic escenari de la geopolítica internacional i del Llevant de la segona meitat del segle passat.

Khaled ens descriu la vida a l’exili i als camps de refugiats, les dificultats de la militància, el masclisme dels seus camarades, que va haver de vèncer, i també el racisme i el menyspreu, fins i tot entre més àrabs. “Les meves germanes occidentals parlaven de dues menes d’opressió: la de classe i la sexual. Jo havia d’enfrontar-me a quatre menes: nacional, social (el pes de les tradicions i els costums), de classe i sexual.”

A través dels seus ulls ens fem una idea de com eren els primers màrtirs de la lluita armada. Un dels quals va caure mort al seu costat en una manifestació. I de com actuaven personatges importants, com ara els germans Arafat i el doctor Wadi Haddad. És memorable l’episodi en què Khaled és a l’apartament de Haddad quan un míssil esclata contra el pis i fereix els dos fills petits del doctor.

S’estén prou en les esperances que va ressuscitar l’actitud del president egipci Nasser. En el cinisme de polítics i diplomàtics americans i europeus o les mitges veritats sempre incompletes de l’ONU. O de com el rei Hussein de Jordània va trair els refugiats palestins. Ella ens recorda una cita magnífica de Houari Boumédiène, president d’Algèria: “Contra mi, ell és un lleó, contra l’enemic, és un estruç. Els soldats jordans es comporten com lleons quan és una qüestió dels refugiats palestins desarmats, però quan va arribar el moment no van saber com morir per defensar Jerusalem.”

És evident amb quina passió i entrega de ben petita va sentir la flama de la revolució. Hi ha episodis molt significatius. La impressió que va tenir a quatre anys quan va conèixer els camps de refugiats del desert. Els seus primers mítings. L’empenta per a organitzar vagues, començant tota sola. Com s’enfrontava amb el masclisme dels seus companys. Com va exercir d’implacable portaveu dels estudiants davant el cònsol jordà a Beirut. I, sobretot, la seva valentia i intel·ligència descarada en relacionar-se, com a detinguda en diferents països, amb policies, carcellers i diplomàtics.

També hi ha paral·lelismes amb unes altres actituds polítiques dels joves de la seva època. Un dia va coincidir en un camp d’entrenament amb un grup d’europeus del Maig del 68 que, més aviat, li van semblar ridículs. Amb la seva contundència habitual explica: “Mentre marxaven em vaig quedar colpida per un estudiant anarquista francès que va proclamar: ‘Que regni el caos!’, i per un alemany que va cridar el mateix. Vaig exclamar que el poble palestí era un exemple de societat en caos sense autoritat ni lideratge, que, com a resultat, era a mercè de l’opressor sionista. Vaig demanar-los què podien aconsellar-nos per superar el nostre tipus d’alienació: barbes, cabells llargs i armes de joguina? Ells simplement van parar, van somriure, van reflexionar, van aspirar i van passar-se els porros en una reflexió universal.”

Després d’un intens camí de militància i aprenentatge clandestins, Leila Khaled de ben jove va acabar optant per la lluita armada revolucionària i arriscar la seva vida. Tenia clara, sempre, una frase del seu estimat Che Guevara: “Hem d’endurir-nos, però sense perdre mai la tendresa.” En les seves accions, tal com explica en el llibre, sempre es va preocupar de no causar víctimes ni ferits entre els civils innocents. I així va ser. Solament va haver-hi un mort: el seu camarada nicaragüenc Patrick Argüello, el comunista revolucionari que va morir pels cops i els trets dels agents israelians en el segon segrest aeri l’any 1970.

Quan avui li demanen si es considera una terrorista, Leila Khaled respon: “Qui planteja el terrorisme a la nostra zona? Alguns vénen i prenen la nostra terra, ens obliguen a marxar, ens obliguen a viure en camps de refugiats, crec que aquest és el terrorisme. Usar els mitjans per combatre aquest terrorisme i parar-ne els efectes, jo això ho anomenaria una lluita.”

Crònica d’un segrest aeri

La seva primera missió va ser el segrest d’un avió Boeing 707 de la Trans World Airlines a Roma, el 29 d’agost de 1969 per desviar-lo i fer-lo aterrar a Damasc. Tenia vint-i-cinc anys. I era a punt de convertir-se en la primera dona segrestadora d’avions de la història. Provaré de sintetitzar el seu vibrant relat dels fets.

Aquell matí, tal com era previst, es va trobar amb el seu camarada, que no coneixia, a l’aeroport de Fiumicino. Era un palestí de Haifa, com ella, que havia crescut a Síria. Ella, al Líban. Van seure a prop l’un de l’altre. D’entrada, la va assaltar la responsabilitat de no causar danys entre els passatgers. L’element humà, que en diu. L’acció s’havia d’executar. No hi havia retorn. Va demanar un cafè a les hostesses. El seu camarada, una cervesa. Va fer veure que tenia mal de panxa i va demanar una manta que es va posar a la falda. A sota, hi va amagar la granada i la pistola que duia a la bossa de mà.

Quan l’hostessa que servia els dinars va sortir de la cabina del capità, tots dos van entrar de cop. El seu company va dir que l’avió quedava pres per l’escamot Che Guevara del FPAP i que ella era la nova capitana. Els tripulants estaven perplexos. L’hostessa tremolava. Ella va amenaçar el capità amb la granada i li va oferir l’anella de seguretat com a souvenir. El capità la va refusar respectuosament. Ella li ordenà d’anar cap a Lydda. “A Lod?”, va dir ell, usant el nom israelià. “Escolta les meves ordres i no facis preguntes estúpides”, va respondre ella.

Khaled sabia que tenia combustible per a volar més de tres hores. Quan l’enginyer de vol li va dir que tenien dues hores, l’acusà de mentider i, enfurismada, el va amenaçar de trencar-li el coll. Per l’intercomunicador amb els passatgers va llegir un comunicat: “Senyores i senyors, atenció, si us plau. Per favor, lliguin-se els cinturons de seguretat. Parla la seva nova capitana. L’escamot Che Guevara del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que ha pres la direcció d’aquest vol TWA, exigeix que tots els passatgers s’adhereixin a les instruccions següents…”

Quan l’avió va fer el tomb cap a Lydda, va demanar disculpes als passatgers, els va dir que ja podien abaixar les mans i prendre xampany, si volien. Va aplicar la tàctica del terror selectiu i van declarar que solament tenien interès en un passatger. Així la resta es va relaxar i hi col·laborà. Més endavant, els va dir que odiava les accions nord-americanes al Llevant i que, quan arribessin a Damasc, farien esclatar l’avió. La por tornà als rostres de tots.

Va enviar per ràdio missatges de solidaritat als revolucionaris grecs i als pobles del sud d’Europa. No va tenir pèls a la llengua, quan va exigir que els coronels grecs alliberessin els revolucionaris empresonats i va anunciar que el poble grec enderrocaria els conspiradors de la CIA. De sobte, va veure del cel la terra palestina per primera vegada d’ençà que en fou expulsada, l’any 1948. Va aconseguir que els controladors els reconeguessin com a FPAP i els parlessin en àrab.

Dos caces Mirage israelians s’hi van acostar. El copilot li va demanar permís per parlar amb els controladors israelians. Ella hi va accedir. “El Front Popular, la Palestina àrab lliure, el poble armat ha amenaçat de fer esclatar l’avió amb granades de mà si els vostres Mirage no s’aparten.” Quan van sobrevolar Haifa, va pensar en el seu pare dient-li: “Quan tornarem a casa?” Quan van arribar al Líban, els Mirage van desaparèixer. Ella continuava enviant missatges revolucionaris per ràdio.

Quan arribaven a Damasc, el pilot va dir-li que allà no hi podia aterrar un Boeing 707. “Escolta, et penses que som tan ingenus que no sabem pilotar el teu estúpid avió? Tinguem un aterratge suau, perquè, si caic, la granada de mà podria explotar i seria una decepció terrible després d’aquest vol tan maco.” I així va ser. Van desitjar una bona estada a Damasc als passatgers que sortien esperitats de l’aparell, tots sans i estalvis. Quan el Boeing va ser buit, van volar la cabina i es van rendir.

L’emblema de Gaza és el fènix, l’au que reneix de les cendres

En aquests moments que el poble palestí pateix una gran matança a mans de l’exèrcit israelià, davant els ulls còmplices de la comunitat internacional, espero que aquest article pugui ser una petita mostra més de solidaritat i d’aportació d’informació i coneixement sobre la tragèdia palestina. Tal ja he anat fent en aquesta secció d’ençà de fa anys, escrivint de qüestions diverses i candents sobre el conflicte.

Per si algú els vol llegir, són ací. Ho vaig fer amb motiu del setantè aniversari de la Nakba. Sobre la lluita de les dones palestines contra la repressió israeliana. Sobre la repressió a la Gran Marxa del Retorn del 2018. Sobre la lluita i la cadena perpètua a l’estat francès de Georges Ibrahim Abdallah, del FPAP, com Khaled, el pres polític més antic d’Europa. O sobre l’art i la resistència palestina contra l’apartheid.

Després de dos mesos de guerra, a Gaza ja hi ha més de 22.000 morts, el 75% dels quals són civils desarmats, vells, dones i nens, segons el Ministeri de Sanitat de Gaza. 56.000 ferits i un milió de desplaçats. Un 70% del territori ha estat arrasat, inclosos hospitals, escoles i llocs de culte. 7 cases de cada 10 han estat destruïdes. També, un centenar de monuments del patrimoni cultural de la franja. Valuoses mesquites, però també esglésies ortodoxes, cementiris romans i jaciments de fa quatre mil anys.

Sud-àfrica ha acusat Israel davant la Cort Internacional de Justícia (CIJ) de participar en “actes de genocidi”. A més, el ministre d’Afers Estrangers d’Israel, Eli Cohen, ha declarat al diari israelià Maariv que el govern tenia responsabilitat en els atacs comesos per Hamàs el 7 d’octubre, que van provocar 1.200 morts, 200 ostatges i uns 240 quaranta ferits. Aquell dia va començar la guerra actual. Quan el conflicte s’acabi, Eli Cohen és partidari de crear una comissió independent per investigar què va passar.

Per acabar, vull recordar el clam desesperat de Yahya R. Sarraj, batlle de la ciutat de Gaza i ex-rector del University College of Applied Sciences, que ha perdut un fill en la guerra i encapçala el comitè d’emergència per a reparacions, escombraries i aigües residuals.

En un article publicat aquests dies a The New York Times titulat “Sóc el batlle de la ciutat de Gaza i tan sols veig devastació”, al final demanava: “Faig una crida a tots els ajuntaments del món, faig una crida a tothom a pressionar els mandataris mundials perquè aturin aquesta destrucció sense sentit. Per què no es tracta equitativament els palestins, així com sí que es fa amb els israelians i la resta de pobles del món? Per què no podem viure en pau, tenir fronteres obertes i lliure comerç? Els palestins es mereixen la llibertat i l’autodeterminació. L’emblema de Gaza és el fènix, l’au que reneix de les cendres. I insisteix a viure.” Tal com diu Leila Khaled: “El meu poble viurà.”