15.09.2018 - 22:00
Fa deu anys una pime de Terrassa podia triar entre quinze o vint entitats financeres per a treballar-hi sense haver-se de moure de la ciutat. Avui aquesta xifra s’ha reduït dràsticament a quatre o cinc. Això significa, entre més coses, que en la seva activitat diària no podrà exercir amb tanta cura la regla d’or per al finançament de tota pime: no posar tots els ous al mateix cistell, perquè algun pot fallar i sempre cal tenir-ne uns quants més on acudir-hi. Abans era relativament fàcil, ara molt menys. Durant la crisi hem passat situacions dramàtiques: es van perdre milers de pimes i desenes de milers de llocs de treball durant aquests anys, simplement perquè les entitats amb què treballaven habitualment els van retallar el finançament del circulant. Quina manera de desaparèixer més estúpida i injusta! Certament, algunes van poder aprofitar el salvavides que els va oferir alguna altra entitat. Aquesta possibilitat és la que ara s’ha minimitzat.
Des del meu punt de vista, un dels llasts més grans que ens ha deixat la crisi a Catalunya és la desaparició de les caixes d’estalvis, ‘la columna vertebral del sistema financer català’, com les definia Francesc Cabana. Recordem que el 2008 tenien una quota de mercat en dipòsits del 67% a Catalunya i que avui es limita a la que pugui tenir Caixabank, ja transformada en banc. En realitat, la crisi que va esclatar després de la caiguda de Lehman Brothers, ahir en va fer deu anys, i la subsegüent retallada de flux de diners entre entitats financeres, va ser el catalitzador que va fer aflorar una situació larvada durant molts anys pel risc exagerat en la construcció i en la promoció immobiliària que les caixes van assumir. Vist en perspectiva, sembla que tots vam embogir. S’hi van ajuntar la cobdícia desmesurada, l’especulació, la corrupció urbanística, uns directius que saquejaven les entitats, la concessió de crèdits en volum exagerat i sense prou garanties, el fet de recórrer excessivament a diners de l’exterior… Què va passar realment? Això em continuo preguntant al cap dels anys, com va poder anar tot tan ràpid i amb tants estímuls negatius plegats.
Certament, no totes les caixes d’estalvis eren mal gestionades, com afirma el catedràtic de la Universitat de València, Joan Ramon Sanchis Palacio. Tot i això, no dubta a assegurar que ‘amb la reforma legal es va aconseguir de liquidar-les totes, mal gestionades o ben gestionades, perquè això volien els grans banquers. És més, l’administració pública i la patronal bancària van intentar demonitzar-les, al·legant que el seu un model era inadequat i desfasat i, per tant, condemnat a desaparèixer.’ És curiós que en molts països de la Unió Europea ‘continuï subsistint el model de banca de proximitat i que no sigui qüestionat per les autoritats’, afegeix. Recordem que avui, en tot l’estat espanyol, només hi resten dues caixes, la d’Ontinyent i la de Pollença.
Cada dia estic més convençut que enmig d’aquesta conjunció d’elements negatius la figura del Banc d’Espanya ha d’emergir com un dels responsables màxims de la desaparició de les caixes perquè estava en la seva mà haver pogut impedir alguns dels excessos que es van cometre. En un article periodístic, el qui fins fa poc era governador de l’entitat, Luis Linde, explicava com van veure l’evolució del sector financer. ‘El crèdit a llars i empreses havia passat de representar el 81% del PIB a final del 1999 a suposar el 166% al tancament del 2008. Algunes partides creditícies, com la hipotecària o la destinada a la promoció immobiliària, van augmentar el pes durant aquest període, del 35% del PIB fins al 95% en el primer cas i del 4% fins al 28% en el cas del crèdit a promotor.’
Bé, llegint això, sembla lògic de demanar-se que, si el Banc d’Espanya era conscient de la catàstrofe que planava, per què no hi va intervenir? Per què no va posar un sostre als crèdits en funció dels dipòsits, per exemple? En les caixes d’estalvis podia fer-ho de la nit al dia perquè n’era el supervisor i l’autoritat màxima. Simplement havia d’implantar-hi un coeficient que evités l’endeutament que anys després les va portar a la misèria. Podia haver-ho fet i no ho va fer.
Per descomptat, no és qüestió de treure responsabilitats als directius, consells, polítics, promotors… però sí que cal fer èmfasi que el Banc d’Espanya va tenir al seu abast d’evitar el disbarat i no va voler-ho fer. I això és molta responsabilitat. Què hauria passat si Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador de l’entitat entre el 2006 i 2012, hagués actuat amb més cautela? Quin paper va tenir el lobby de la banca en aquesta suposada negligència? Linde va deixar entreveure en un dels seus últims discursos que en alguna cosa hi va tenir a veure el govern espanyol, en assegurar que ‘el Banc no podia actuar amb independència de l’evolució de les nostres finances públiques i de les decisions de les altres autoritats’.
Tinc molt clar que, sense l’enfonsament de les caixes, la crisi no hauria estat tan dura com va ser. Catalunya, amb la seva xarxa ben espessa de pimes industrials, va ser més castigada que les comunitats autònomes amb una altra estructura econòmica. La veritat és que al cap de deu anys, a Catalunya encara tenim gairebé 300.000 llocs de treball menys que el 2008, hi tenim 150.000 aturats més i 40.000 empreses desaparegudes (amb els treballadors). Si això no fos poca cosa, el nostre PIB s’ha recuperat en termes corrents però en termes reals encara és gairebé un 5% inferior que el del 2008, i la nostra massa salarial global, en termes reals, és un 14% menor que la de 2008. Quines serien aquestes xifres si no haguessin desaparegut les caixes? No ho sabem, però menys dolentes, segur.
