‘Recorde que a la Rambla es va fer un gran silenci’

Dijous, 17 d’agost, la meua parella, A. C. B., la seua filla de deu anys, D. M. C., i jo vam arribar a Barcelona del País Valencià per a gaudir d’unes vacances de tres dies. Encara amb les maletes a les mans, vam baixar a la parada de metro Catalunya, amb la intenció de baixar per la Rambla fins al nostre hotel, al carrer de Sant Pau. Quan vam eixir a la superfície vaig mirar el rellotge. Eren les 16.45 i vaig dir a les meues acompanyants que a les 17.00 ja hauríem arribat a la nostra destinació.

En arribant al punt exacte on comença la Rambla, vaig preguntar a la meua parella si aniríem pel mig, o per les voreres laterals. Ella, com a bona barcelonina que és, va voler evitar el passeig central. Jo vaig veure que en aquell punt la vorera de la dreta (si mirem cap a la mar) era ampla i ombrada, de manera que vaig acceptar la seua preferència. És molt possible que aquesta decisió tan banal ens salvés la vida a tots tres. Vam començar a caminar i a cada carrer que deixàvem a la dreta, jo anava llegint les plaques: Tallers, Bonsuccés… Abans d’arribar a Fortuny vaig sentir crits, vaig veure gent que corria espantada i vaig sentir un soroll estrany que anava augmentant i acostant-se (després, pel que em va explicar un matrimoni argentí que va salvar la vida per centímetres –l’home va resultar lleument ferit a la cama dreta–, he sabut que el soroll estrany el produïa el para-xocs de la furgoneta, que es va desprendre i el vehicle el va arrossegar uns quants metres fins que se’n va desenganxar del tot, va eixir disparat i va colpejar una persona, a qui trencà un peu).

Em vaig posar alerta i vaig barrar el pas amb el braç a les meues acompanyants. No vaig girar-me per veure què passava a la meua esquena. Simplement, vaig girar la vista a la meua esquerra, per a veure el passeig central de la Rambla. Però no vaig poder veure res, perquè un autobús aturat m’impedia la visió. No vaig saber que el soroll era d’una furgoneta blanca fins que aquesta no va arribar a l’altura de l’autobús i el va ultrapassar, de manera que ja el tenia en el meu angle de visió. Durant un moment que calcule que va durar entre 5 segons i 10, em vaig quedar plantat a la vorera, subjectant la maleta amb la mà dreta i observant com la furgoneta s’allunyava Rambla avall a gran velocitat. Curiosament, no vaig veure ningú en cap moment, cosa que és impossible, perquè hi havia centenars de persones. Ho atribuïsc al fet que el cervell humà no pot retenir tots els detalls. Jo el tenia totalment focalitzat en el vehicle. Sí que recorde el soroll particular que fan els pneumàtics d’un vehicle quan circulen per un paviment que no és asfalt o quitrà. En tot moment vaig contemplar allò com si no fos real, tot i que ho era, evidentment, i molt. Hi ha fets que de tan increïbles et semblen una pel·lícula.

Al cap de pocs segons vaig tindre clar que allò era un atemptat. Encara que puga semblar difícil de creure, vaig conservar la calma en tot moment (potser allò que he comentat abans de la sensació d’irrealitat hi va ajudar). Al cap i a la fi, em deia, la furgoneta va allunyant-se, i no acostant-se. Al final, no sé si perquè ja la vaig perdre de vista o perquè em vaig interessar per les meues acompanyants, vaig deixar de mirar. Les meues acompanyants, juntament amb unes cinc persones o sis, s’havien refugiat en una botiga esportiva que hi havia allà mateix (paret amb paret amb el Carrefour). Vaig entrar i les vaig tranquil·litzar. Els propietaris, un indi adult, amb barba i turbant, un adolescent amb una barba més escassa i una dona adulta, no havien vist res i m’ho preguntaven a mi. Van decidir tancar les portes de la botiga i abaixar la persiana, encara que continuàvem tenint visió del carrer. Vaig telefonar a ma mare per dir-li que no es preocupàs quan sentís les notícies sobre l’atemptat. Recorde que la veu em tremolava lleugerament parlant amb ella.

També recorde que a la Rambla es va fer un gran silenci, i així li ho vaig fer notar a la meua parella. Només era interromput quan passava una ambulància o un vehicle de la policia. Al cap d’una estona, que jo calcule que fou d’uns deu minuts, vaig decidir que al cap i a la fi l’atemptat ja havia passat, i que, en un moment o altre hauríem d’eixir de la botiga i arribar al nostre hotel. Em semblava la cosa més normal del món. Ara pense que hi va haver un cert grau de temeritat en aquesta decisió. Li ho vaig proposar a la meua parella i va acceptar. Vaig dir que en eixir de la botiga aniríem cap a la dreta (o siga, cap a la mar), que en cap moment no miraríem a la Rambla (per evitar l’espectacle dantesc de veure persones mortes i ferides) i que giraríem a la dreta pel primer cantó (carrer Fortuny), allunyant-nos així de la Rambla, i intentaríem arribar a l’hotel per carrers paral·lels. En cap moment no em va passar pel cap que la furgoneta podia fer mitja volta, o que podia haver-hi una altra furgoneta, o explosius, o terroristes armats, com per exemple el conductor de la furgoneta. Vaig actuar sempre pensant que l’atemptat ja havia passat.

El propietari de la botiga ens va preguntar si estàvem segurs del que volíem fer. Li vam dir que sí i vam eixir. Abans d’arribar a la cantonada del carrer de Fortuny vam veure que hi havia un parell de mossos (mosso i mossa) que en veure’ns ens van indicar que ens refugiàssem en un hotel d’aquell carrer a tota velocitat. En passar al seu costat vaig sentir que un deia: ‘Espero que no vingui per aquest carrer’, i jo li vaig preguntar, mentre continuava caminant: ‘Però la furgoneta encara va per allí?’ La furgoneta ja estava aturada, cosa que jo no sabia en aquell moment; qui era possible que deambulàs per allí era el conductor.

Ens vam refugiar a l’hotel en companyia d’unes cinquanta persones més. Els treballadors ens van dirigir ràpidament a una sala allunyada del rebedor. Ens van dur cadires, aigua, refrescos i cafè. Recorde dos xiquets, imagine que germans, xiquet i xiqueta, estrangers, de menys de deu anys, abraçant-se i plorant. Vaig començar a navegar per internet. Cap mitjà no informava encara dels fets. Calcule que després de trenta minuts els treballadors de l’hotel van anunciar que la policia ja permetia d’abandonar l’hotel; això sí, sempre allunyant-se de la Rambla.

Així ho vam fer (aquest era el meu pla original). Al carrer hi havia gent, no molta, més encuriosida que no espantada. Vam trencar pel carrer de Xuclà en direcció al carrer del Carme. Anàvem pràcticament sols per aquest carrer estret. En la cruïlla d’aquests dos carrers, quatre homes corpulents (i que en aquelles circumstàncies es veia de lluny que eren policia secreta) ens van barrar el pas. Vam tornar al carrer de Fortuny i vam intentar repetir l’operació en el carrer següent: Montjuïc del Carme. A mig carrer, més policia secreta van començar a córrer cap a nosaltres indicant-nos enèrgicament que abandonàssem el lloc, que ens trobàvem en zona de tir, i que ens refugiàssem en hotels o botigues. Mentrestant la meua parella s’havia posat en contacte per Facebook amb un amic, el fotògraf E. M. I., que precisament viu al carrer de Fortuny. Ens vam refugiar en sa casa, on resulta que també s’havia refugiat l’actriu Ll. B. Les dues hores següents les vam passar mirant el 3/24 i navegant per internet. A les 20.00, al carrer es respirava absoluta calma i vam decidir de continuar amb el nostre objectiu d’arribar a l’hotel. Seguint les indicacions de l’hotel, vam fer una volta, accedírem al carrer de Sant Pau des de la rambla del Raval i ens acostàrem a l’hotel, és a dir, a la Rambla, sense saber si podríem arribar-hi o si la policia ens tornaria a barrar a pas. Finalment, vam veure la porta de l’hotel i una cinta de la policia deu metres més enllà de la porta, barrant el pas. Pels pèls vam poder entrar a l’hotel, a les 20.30.

A partir d’ací tot va transcórrer amb ‘normalitat’. Només certes dificultats per a dormir, pensant en allò que acabàvem de viure.

L’endemà al matí, després de desdejunar, vam decidir que aniríem a passejar per la Rambla, i ho vam fer. No tanta gent com de costum, molts mitjans de comunicació, i, tal com esperava, més silenci del que és habitual, fet que crec que també passava en gran part de la ciutat. En aquestes situacions, la gent parla més baixet.

Vam anar a donar les gràcies al botiguer que ens havia donat refugi, però la botiga era tancada. Hi vam tornar dissabte i ja era oberta. El botiguer ens va dir que la gent que, a diferència de nosaltres, s’hi va quedar, no va poder sortir de la botiga fins a les 22.30.

Els dos dies següents vam intentar fer turisme amb normalitat, sense poder evitar mals pensaments cada vegada que sentíem les sirenes d’una ambulància o vèiem passar una furgoneta dels mossos amb les sirenes connectades.

Vull destacar, per acabar, dues sensacions que em vaig endur: una, l’eficiència dels Mossos d’Esquadra, que no m’he estat de criticar en el passat quan han fet coses que he considerat criticables (actitud que tinc la intenció de conservar); i dos, la serenor de la gent.