08.08.2024 - 23:12
El jutge Pablo Llarena havia interromput les seves vacances per un motiu que pagava la pena: per fi tenia a tocar el seu anhel més prohibit: prendre declaració al president Carles Puigdemont després de gairebé set anys d’una cacera infructuosa i vergonyosa per diverses jurisdiccions europees, i ordenar-ne l’ingrés a la presó provisional amb la inestimable ajuda de Vox, l’única acusació disposada a demanar una mesura cautelar com aquesta. Llarena ho tenia a tocar, Puigdemont ja feia temps que deia que estava disposat a entomar una detenció i un probable empresonament, Havia arribat el gran dia però ha quedat amb un pam de nas quan ha vist que Puigdemont efectivament apareixia públicament a Barcelona, però després, al cap de pocs minuts, s’esfumava i els Mossos eren incapaços de detenir-lo. Llarena ha interromput les vacances per res. L’aparició i desaparició de Puigdemont deixa en evidència un cos de Mossos entregat a la seva tasca de policia judicial en mans d’un jutge que desatén una llei aprovada. La incògnita és ara quins efectes més pot tenir.
Mentre la policia de Catalunya desplegava l’immens operatiu Gàbia, que ha col·lapsat durant hores la ciutat de Barcelona, amb controls a diversos punts estratègics a Catalunya, com els accessos a l’aeroport de Barcelona o el pas fronterer de la Jonquera, el Suprem ha fet córrer el seu malestar per la manera de fer dels Mossos: han recordat a la policia catalana que Llarena “havia deixat molt clar” en la seva darrera interlocutòria, aquella en què incomplia la llei d’amnistia, que els cossos de seguretat tenien l’ordre d’arrestar el president a l’exili. Que l’ordre de detenció era vigent i que tenien l’obligació de complir-la.
I d’aquí la desmesura de l’operatiu Gàbia, que té el precedent a Barcelona d’haver-se aplicat l’agost d’ara fa set anys per mirar d’atrapar l’autor de l’atemptat gihadista a la Rambla que va matar catorze persones i que va apunyalar el jove Pau Pérez a la Zona Universitària. Ara es tractava d’atrapar el president del Primer d’Octubre, que és un diputat electe de la nova legislatura que pretenia assistir a la sessió d’investidura del candidat socialista Salvador Illa.
Però se’ls ha escapat. S’ha arribat a publicar que hi havia un pacte entre l’entorn de Puigdemont i la direcció dels Mossos perquè el president pogués arribar a l’acte convocat a l’Arc de Triomf sense ser detingut i que, després, es deixaria detenir quan intentés d’accedir al recinte del parc de la Ciutadella. Però tant els uns com els altres ho han negat categòricament. És evident que la policia ha evitat la detenció des del moment que Puigdemont ha aparegut al passatge de Sant Benet, a tocar del carrer Trafalgar i molt a prop de l’Arc de Triomf, fins que ha pujat a l’escenari. Però quan n’ha baixat, invisible rere el doble plafó que hi havia en un dels laterals de l’escenari, tot ha canviat.
Els Mossos, segons totes les filtracions que havien fet ells mateixos a la premsa habitual per a donar a conèixer les seves intencions, preveien que, un cop fet el passeig de dalt a baix del passeig Lluís Companys, i un cop hagués entrat al recinte del parc, el detindrien en el moment més oportú deslliurat de la pressió dels manifestants. Però la comitiva avançava i avançava i ningú no trobava Puigdemont, que ja feia estona que era dins d’un cotxe blanc amb què ha marxat i ha esquivat l’intent de detenció.
Puigdemont, doncs, ha tornat, no ha assistit —com havia dit que faria— a la sessió d’investidura al parlament, però ha deixat clar que no es vol deixar detenir. “Estic preparat per a qualsevol intent de detenció i que no se’n surtin”, va advertir en l’entrevista amb VilaWeb durant la campanya electoral. I així ha estat. La conseqüència que ha tingut aquesta maniobra és que la policia i la justícia espanyola han fet el ridícul, i que han quedat en evidència provant de detenir amb tots els mitjans possibles un diputat electe que és perseguit per un delicte que ha quedat amnistiat per una llei que va entrar en vigor fa dos mesos i que provava d’assistir al ple del parlament.
L’efecte polític ara mateix és incert. Si Puigdemont hagués estat detingut, portat a Madrid i empresonat, l’impacte d’aquesta detenció hauria estat enorme a nivell internacional, i hauria compromès el Regne d’Espanya com a estat de dret: un president a l’exili que ha guanyat notorietat internacional, tancat a la presó gràcies a un partit d’extrema dreta i amb una llei d’amnistia en vigor que és desobeïda. Puigdemont hauria pogut aprofitar el capital polític d’una situació com aquesta, i hi hauria hagut una gran pressió sobre la justícia espanyola, sobre la fiscalia, sobre el govern de Pedro Sánchez i sobre el candidat encara a la presidència de la Generalitat Salvador Illa.
De retruc, hauria accelerat la tramitació de l’expedient de l’amnistia al Tribunal Constitucional, que hauria entrat en una gran tensió interna, per a resoldre les peticions d’empara i de mesures cautelars que li arribarien de Puigdemont. Ara, en canvi, el retorn i desaparició obre un escenari del tot diferent. Més incert, més buit, de moment, perquè deixa més desorientat el votant i el militant independentista en primera instància. En canvi, té un efecte poderós innegable: introdueix la por al cor del Suprem, damunt la taula de reunions de la sala segona que presideix Manuel Marchena; la por que Puigdemont pugui tornar-hi, no saber on és ni on pot ser. Puigdemont invoca ara el do de la ubiqüitat per a posar nerviós un Tribunal Suprem rebel amb l’amnistia, i el pot portar a cometre més errors, encara. Però tot dependrà, és clar, de quins siguin els pròxims passos que faci Puigdemont.
