L’efecte incert de l’última humiliació de Pablo Llarena

El jutge Pablo Llarena havia interromput les seves vacances per un motiu que pagava la pena: finalment tenia a tocar el seu anhel més prohibit: prendre declaració al president Carles Puigdemont després de gairebé set anys d’una cacera infructuosa i vergonyosa per unes quantes jurisdiccions europees, i ordenar-ne l’ingrés a presó provisional amb la inestimable ajuda de Vox, l’única acusació disposada a demanar una mesura cautelar com aquesta. Llarena ho tenia a tocar, Puigdemont ja feia temps que deia que estava disposat a entomar una detenció i un probable empresonament. Havia arribat el gran dia, però ahir va quedar amb un pam de nas quan va veure que Puigdemont efectivament apareixia públicament a Barcelona, però després, al cap de pocs minuts, s’esfumava i els Mossos eren incapaços de detenir-lo. Llarena havia interromput les vacances per res. L’aparició i desaparició de Puigdemont posa en evidència un cos de Mossos abocat a la seva tasca de policia judicial en mans d’un jutge que desatén una llei aprovada. La incògnita és ara quins efectes més pot tenir.

Mentre la policia de Catalunya desplegava l’immens operatiu Gàbia, que va col·lapsar durant hores la ciutat de Barcelona, amb controls en un seguit de punts estratègics del Principat, com els accessos a l’aeroport de Barcelona o el pas fronterer de la Jonquera, el Suprem va fer córrer el seu malestar per la manera de fer dels Mossos: van recordar a la policia que Llarena “havia deixat molt clar” en la seva darrera interlocutòria, aquella en què incomplia la llei d’amnistia, que els cossos de seguretat tenien l’ordre d’arrestar el president Puigdemont. Que l’ordre de detenció era vigent i que tenien l’obligació de complir-la.

La impotència de Llarena s’ha traduït en l’enviament de sengles providències al cos de Mossos d’Esquadra i al Ministeri de l’Interior espanyol demanant explicacions sobre “el fracàs” de l’operatiu policíac per a detenir-lo; i, més concretament, ha demanat els detalls d’aquest dispositiu i qui eren els agents responsables d’aprovar-lo, d’executar-lo i de desplegar-lo. Perquè hi ha un aspecte important ací: el govern espanyol va delegar la responsabilitat executiva de la detenció en els Mossos, i tant el cos de la policia espanyola com la Guàrdia Civil se’n van quedar al marge. Ahir ja hi havia sindicats de la policia espanyola que se’n lamentaven, i criticaven que s’haguessin comès “els mateixos errors que el 2017 “.

I d’aquí ve la desmesura de l’operatiu Gàbia, que a Barcelona té el precedent de l’agost d’ara fa set anys, quan volien atrapar l’autor de l’atemptat gihadista a la Rambla que va matar catorze persones i que va apunyalar el jove Pau Pérez a la Zona Universitària. Ara es tractava d’atrapar el president del Primer d’Octubre, que és un diputat electe de la nova legislatura que pretenia assistir a la sessió d’investidura del candidat socialista Salvador Illa.

Però se’ls va escapar. Es va arribar a publicar que hi havia un pacte entre l’entorn de Puigdemont i la direcció dels Mossos perquè el president pogués arribar a l’acte convocat a l’Arc de Triomf sense ser detingut i que, després, es deixaria detenir quan intentés d’accedir al recinte del parc de la Ciutadella. Però tant els uns com els altres ho van negar categòricament. És evident que la policia va evitar la detenció al moment que Puigdemont va aparèixer al passatge de Sant Benet, a tocar del carrer Trafalgar i molt a prop de l’Arc de Triomf, fins que va pujar a l’escenari. Però quan en va baixar, invisible rere el doble plafó que hi havia en un lateral de l’escenari, tot va canviar.

Els Mossos, segons totes les filtracions que havien fet ells mateixos a la premsa habitual per a fer públiques les seves intencions, preveien que, havent fet la passejada de cap a cap al passeig de Lluís Companys, i havent entrat al recinte del parc, el detindrien en el moment més oportú deslliurat de la pressió dels manifestants. Però la comitiva avançava i avançava i ningú no trobava Puigdemont, que ja feia estona que era dins un cotxe blanc amb què se n’havia anat i havia esquivat l’intent de detenció.

Puigdemont, doncs, ha tornat, no ha assistit –com havia dit que faria– a la sessió d’investidura al parlament, però ha deixat clar que no es vol deixar detenir. “Estic preparat per a qualsevol intent de detenció i que no se’n surtin”, va advertir en l’entrevista amb VilaWeb durant la campanya electoral. I tal dit, tal fet. La conseqüència que ha tingut aquesta maniobra és que la policia i la justícia espanyola han fet el ridícul, i que s’han posat en evidència provant de detenir amb tots els mitjans possibles un diputat electe que és perseguit per un delicte que ha estat amnistiat per una llei que va entrar en vigor fa dos mesos i que provava d’assistir al ple del parlament.

L’efecte polític ara mateix és incert. Si Puigdemont hagués estat detingut, portat a Madrid i empresonat, l’impacte internacional d’aquesta detenció hauria estat enorme, i hauria compromès el Regne d’Espanya com a estat de dret: un president a l’exili que ha guanyat notorietat internacional, tancat a la presó gràcies a un partit d’extrema dreta i amb una llei d’amnistia en vigor que és desobeïda. Puigdemont hauria pogut aprofitar el capital polític d’una situació com aquesta, i hi hauria hagut una gran pressió sobre la justícia espanyola, sobre la fiscalia, sobre el govern de Pedro Sánchez i sobre el candidat encara a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa.

De retruc, hauria accelerat la tramitació de l’expedient de l’amnistia al Tribunal Constitucional, que hauria entrat en una gran tensió interna, per a resoldre les peticions d’empara i de mesures cautelars que li arribarien de Puigdemont. Ara, en canvi, el retorn i desaparició duu a una situació totalment diferent. Més incerta, més buida, de moment, perquè deixa més desorientada el votant i el militant independentista en primera instància. En canvi, té un efecte poderós innegable: introdueix la por al cor del Suprem, damunt la taula de reunions de la sala segona que presideix Manuel Marchena; la por que Puigdemont pugui tornar-hi, no saber on és ni on pot ser. Puigdemont invoca ara el do de la ubiqüitat per posar nerviós un Tribunal Suprem rebel amb l’amnistia, i el pot menar a cometre més errors, encara. Tot dependrà, és clar, de quins siguin els passos següents que faci Puigdemont.