L’efecte fum

La gent (incombustible, imprescindible) del Tempir ho resumia claríssimament l’altre dia en un fil de Twitter (hem de dir sempre “la xarxa X que abans s’anomenava Twitter” només per decret megalòman del personatge que la va comprar?, pregunto sincerament i tanco parèntesi). A la primera piulada hi ha una imatge amb la suposada notícia difosa des de l’Ajuntament d’Elx, “El valencià deixarà de ser requisit i comptarà com a mèrit en les oposicions municipals”, i, sobretot, l’explicació de la cosa: “PP i Vox són uns grans venedors de fum i venen un relat frontista per a la seua gent. Per tant, aclarim el titular de la notícia. Mai (llegiu-ho bé), mai el valencià no ha estat un requisit en les oposicions municipals. Ni ara ni amb l’anterior equip de govern.”

Què ha passat? Que han eliminat “una prova de valencià que era addicional, però no eliminatòria” i que, en fi, atenció, establia per a tècnics d’administració general un “nivell similar” al certificat elemental, B1. Treuen aquella poca, ínfima cosa que hi havia i ho presenten com si haguessin eliminat un requisit (un requisit que en realitat no existia): uns grans venedors de fum.

Exactament això.

Que no vol dir que no facin mans i mànigues per dur a terme la seva política antivalenciana i de saqueig. Ho fan. Tant l’una cosa com l’altra els són obsessió i necessitat, i s’hi apliquen. No els hem de menystenir, per tant, és clar, ni banalitzar el mal que perpetren i el que poden perpetrar, però tampoc no hauríem de magnificar la capacitat que tenen per a fer-ho.

Que això pretenen, també, amb el seu fum de canyot: d’una banda, cert, alimentar les seves hosts militants (“ho veieu, que nosaltres colpegem fort?”), i de l’altra, deixar el país estamordit, pendent tan sols d’entomar cada escomesa (cada anunci d’escomesa, per ser exactes), i amb la paralitzant impressió que vénen els bàrbars… o que ja són aquí.

Recentment en parlàvem a València, a l’acte organitzat pel PEN Català (“En defensa de la cultura”, precisament), de la necessitat de no perdre la perspectiva: ni en el temps ni en els fets. Si no, ens pot semblar que tot passa per primera vegada, o que el que passa avui és tan gros que es fa impossible de superar. Al capdavall, des de la segona restauració borbònica, els casos de censura i de persecució política contra la cultura al País Valencià generen una llista que ara no faré: del tall ignominiós de TV3 a la sistemàtica negació d’espais públics, Canal 9 inclosa, per al desenvolupament de les propostes culturals, l’inventari seria inacabable. Però sí que val la pena d’apuntar potser, ni que sigui succintament, que tampoc quan ens van voler sembrar la terra de sal no ho van aconseguir, i que quan negaven els espais municipals, Acció Cultural va crear els Casals Jaume I, quan afirmaven que la llengua no interessava ningú van créixer les Trobades d’Escola Valenciana, quan deien que en català, res, hi va haver l’esclat musical que ho va sotragar tot (dels Obrint i la Gossa als Zoo o la Maria o la Fúmiga o el Penalba i quin bell no parar!), etcètera.

Vull dir que els bàrbars (Zaplana, Barberà, Camps i companyia) ja hi van ser i que ja vam fer front a les seves envestides. Més que això: els vàrem vèncer. Ni de bon tros definitivament, prou que ho sabem i que ho veiem i que ho vivim, però sí que vam superar aquell embat furibund, aquella trinxadora de tot que eren les majories absolutes que encadenaven i per les quals pretenien reduir-ho tot a la seva baixa estofa.

Ara, a més a més, en aquests moments de fumerades pudentes (que si declararem Alacant zona de predomini lingüístic castellà, que si imposarem l’ortografia aleatòria del secessionisme lingüístic a Callosa d’en Sarrià, que si canviarem els vots que calen per escollir el consell rector d’À Punt, tantes coses que anuncien i que ja els serveixen com a clima i espantall encara que no es materialitzin, igual com l’eliminació d’aquell requisit que no existia), no hauríem d’oblidar que la situació, malgrat tots els malgrats, és diferent. Perquè no són on són per cap piconadora electoral a favor seu, com sí que passava en altres temps: ara ocupen les institucions no pas perquè hagin guanyat vots (al contrari), sinó perquè els de l’altra banda n’han perdut. I això dibuixa un panorama ben diferent. De cara a la represa, vull dir.

Hi torno: assenyalar l’efecte fum (que hi és) no significa pas oblidar les ferides que infligeixen (que també hi són; ara penso en els atacs que han inclòs, impacients, a la llei d’acompanyament dels pressupostos: eliminar l’Oficina de Drets Lingüístics o convertir en optatiu el valencià en una part del territori, diferenciant-la així de la resta, i discriminant-la). Ni oblidar-les ni subvalorar-les. Però que és important, alhora, aprendre a destriar el gra de la palla, no córrer sempre i de seguida cap a l’incendi que expressament ens mostren (ara aquest i ara l’altre i ara el següent) i mirar de fer cas del savi refrany que avisa: el cabet, a la faena. Allò que dèiem, que ells saben vendre el seu fum de botges, però que no hem de deixar que ens tingui intoxicats. Que són dates assenyalades i que, de fumerol, l’únic que podem permetre que se’ns endugui, si de cas, és el nostre, el de la nadala, cantat quan ho vulguem fer i, si ens ve de gust, a cor (poseu-hi música): …quan n’eixirem de matines / farem bones coques fines / fum, fum, fum!