04.03.2017 - 22:00
L’educació sentimental de Fèlix Millet es va forjar tocant el saxo sota un bananer de la Guinea Equatorial. Fill d’una important família colonialista catalana, com tantes, Fèlix es va fer home en un ambient d’explotadors que, gràcies a Carrero Blanco, es van enriquir extraordinàriament. Carrero els atorgava les finques. Els guineans, forçats, les treballaven gratis. I Espanya els comprava els productes a un preu sovint superior al del mercat internacional. Negoci rodó. No calia fer gaire esforç: parar la mà. Fèlix s’avorria d’empaitar negres per pèrgoles i palmerars, i de beure còctels de mango amb Campari. Va ser aleshores que, per tal d’esdevenir el centre d’atenció, un tret caracterial que se li havia d’accentuar amb els anys, va fundar els Banana Boys, un grup que va fer furor en el món del tiberi colonial.
Aquell noi que, en primera instància, havia estat instruït, com tots els de la seva classe, a les aules dels jesuïtes i de Virtèlia (com Pujol, Roca i Maragall), va fer del tròpic la seva veritable escola. Allà, seguint el mestratge dels grans, es va gestar la seva particular visió del món, dels negocis i de la política. Sense oblidar la cultura, molt arrelada a la família. Tant és així que un avantpassat seu, Francesc Millet, alcalde de Santa Isabel durant la dictadura de Primo de Rivera, havia aprofitat el càrrec per muntar la primera ‘corrida de toros’ de l’Àfrica negra. L’home havia arribat a la colònia espanyola en qualitat d’agent de la Companyia Transatlàntica, del marquès de Comillas, que havia fet fortuna amb el tràfic d’esclaus. Casualitats de la vida, essent ell alcalde, arribà a Fernando Poo un jove almirall de cella única i missa diària. Es deia Luis Carrero Blanco. Anys a venir, convertit en la mà dreta de Franco, havia de dirigir el destí de la colònia i de la metròpoli. Carrero mai no oblidà els vells amics. Ni ells l’almirall, que també havia de fer fortuna amb l’explotació colonial. Tot quedava en família. Com avui.
Malgrat la fèrria oposició de Carrero i dels seus, Guinea va assolir la independència el 1968. Aquell negoci es va acabar. Mentrestant, a Barcelona, el pare de Fèlix (el Fèlix bo, que diuen) s’havia enriquit molt amb el franquisme, causa que havia abraçat a Burgos l’any 1936. El pare tocava moltes tecles. Afavoria l’entrada dels opusdeistes al Banco Popular Español, i alhora feia de mecenes d’institucions d’arrel cristiana i catalana, com l’Orfeó o Òmnium. Amb una mà cobrava de Franco, i amb l’altra repartia alguns bitllets per a obres nacional-capellanesques. Quan va arribar la democràcia, ell ja ens havia deixat, però la seva família es va mantenir dalt de tot. Com totes les de currículum similar. Ells, com el Príncep de Salina, sabien molt bé de què anava: ‘Si volem que tot continuï com està, és necessari que tot canviï.’ En democràcia van continuar dedicats intensament a les seves activitats legals i il·legals. Van reforçar els seus privilegis teixint una xarxa d’influències dintre els partits.
El saxo dels Banana Boys es va creure el rei del Mambo, i va passar a viure al món dels Pink Flamingos. Whisky, velluts, miralls amb portes secretes, rosses desmesurades en tanga, perfums íntims, rocalla, rec per aspersió, Lladró, Cancún, jacuzzis, sabates italianes, camises a mida i molts putons model Tinto Brass, de llotja, ‘More’ mentolat i ‘Benjamin’. Ostres? Moët & Chandon? Més. Més… Favors, subvencions, comissions, requalificacions, influències, suborns, sobres, maletins, fundacions, canapès de Sacha i quintets de música clàssica. Fèlix era insaciable. Li venia de Guinea. Era colonial, imperial. No podia parar. Fins que un dia la bombolla va esclatar i posà en evidència la ‘crême de la crême’. Les quatre-centes famílies que manen, que diu ell.
Qui s’estranya que el saxo dels Banana Boys, terror de pubilles colonials, dipsòman de tiberi tropical, fos l’artífex de la més gran i visible estafa muntada mai pels de la seva classe i pels grans partits?
Ell ha donat la cara per tots els qui no volen reconèixer que, en realitat, es tiren al clatell el país, la cultura i la democràcia, estructura política que han adaptat als seus privilegis eterns, hissant més amunt una bandera o una altra, segons convingui.
Tots saben que l’emperador dels Pink Flamingos és un home d’honor, que, amb un mig somriure quasi imperceptible, respectarà ‘l’omertà’ de classe. No emmerdarà les quatre-centes famílies, el poder real català. Agraïts, ells, l’han deixat en llibertat.
No oblidem que els Pink Flamingos i les quatre-centes famílies van en el paquet de la independència. Que ens poden governar amb lògica colonial, que és la seva. Em temo que només serem independents el dia que ho siguem, també, d’Andorra, de Suïssa i de les Illes Caiman.
