Lectors de primera

La literatura infantil no és la segona divisió de la literatura per a adults. Sembla mentida, però això encara s’ha de dir. Per a escriure textos senzills i entenedors per a primers lectors cal un coneixement de vegades molt més profund i alhora conscient de la llengua que no pas per a escriure per a lectors adults, a qui se suposa que confiem que tinguin més experiència lectora, lingüística, literària, cultural i vital (i és suposar molt, en alguns casos, diguem-ho tot). He dit experiència, no intel·ligència. El públic infantil no és pas menys intel·ligent que l’adult, és només que no ha llegit tant, que no ha viscut tant.

I si el públic infantil no ha llegit tant és per una qüestió d’edat, de temps, no tenen cap altra mancança, a priori, i de fet és un públic que qui el conegui sap que és molt exigent i que si s’avorreix amb el que escrius, amb el que els llegeixes o els expliques, t’ho fa saber sense embuts, perquè la paciència també la tenen poc entrenada. Si s’avorreixen, t’ho diuen. Si t’allargues massa, se’n van. Si no expliques res, no t’escolten. Si no t’entenen, pregunten. Ells encara pregunten, no fan veure que t’entenen tot i no entendre’t, no et donen peixet per no ferir-te l’amor propi d’autor que exposa la seva criatura literària i se sent vulnerable. Pregunten i volen respostes, i el pitjor que pots fer és no respondre, perquè cada pregunta és una necessitat, els hi va la vida, no són aquelles preguntes que et fan els adults per donar-te peu a parlar, són preguntes de veritat. Tenen el cervell nou de trinca, diguem-ho clar, i l’han d’omplir –o si ho voleu: moblar–, i l’omplen amb el que escolten, veuen i llegeixen, l’omplen de llengua, perquè qualsevol aprenentatge és verbal, i la llengua és pensament, o, com diria Desclot, ‘la llengua és el sistema operatiu de la intel·ligència’.

L’autor de literatura infantil, doncs, escriu per a algú que està en constant aprenentatge verbal, i que té unes limitacions (lingüístiques, literàries, culturals i en definitiva vitals) que s’aniran reduint amb el temps i la lectura, unes limitacions que, perdó pel joc de paraules, no han de limitar l’autor sinó empènyer-lo a fer-les petites amb el que escriu. Les limitacions que té el lector no les ha de tenir l’autor, com tampoc no les ha de tenir quan escriu per a adults. Ets el mateix escriptor, escriguis per a qui escriguis, i l’única cosa que has de tenir més en compte quan escrius per a nens és que t’han d’entendre, que has de saber què vols dir per dir-ho bé i que ells ho entenguin, i això no vol dir que la teva llengua, el teu estil literari, s’hagi de rebaixar, reduir, suavitzar, sinó adaptar fent equilibris entre la voluntat de fer-se entendre i la de no deixar de fer literatura —però de fet quan escrius per a grans també vols que t’entenguin sense deixar de fer literatura, l’única cosa que passa és que poses el llistó més alt perquè penses que si el teu lector té més anys també té més experiència lectora, i fas bé de pensar això encara que no sempre sigui cert.

I ara ve quan traslladem tot això a casa nostra i parlem de l’autor de literatura infantil en català, que fins fa quatre dies dèiem que havia d’escriure ‘en el català que es parla’, però que potser ho haurem de deixar de dir amb la boca ben oberta i el pit tot inflat perquè aquest català que es parla ja no es parla, i si l’autor s’hi ha de basar per escriure les seves històries aviat es trobarà que escriu, anant bé, en una altra llengua (el castellà), i en el pitjor i més generalitzat, en una mena de patuès que faria caure la cara de vergonya a l’obstinat defensor del català que es parla que va ser Joan Sales.

Llavors, què ha de fer l’escriptor de literatura infantil en català si hem quedat que no escriu una literatura de segona divisió, que la seva empresa no és més senzilla que la de l’autor de literatura per a ‘adults’ (se m’escapen les cometes, ai), que no s’ha de veure limitat per les limitacions dels seus lectors, que s’ha de fer entendre sense deixar de fer literatura? Ha d’escriure en el català que es parla, encara que sigui cada cop més minso i desencisat? No, perquè també hem quedat que el públic infantil no és pas menys intel·ligent que l’adult, és només que no ha viscut tant, així que fem-lo viure, donem-li l’experiència que no té, l’experiència literària i lingüística, s’entén, ara que hem de pensar que encara hi som a temps.

‘Els escriptors hauríem de ser els últims de posar la llengua a règim’, torna a ser Desclot. Pot ser que els nens d’avui no puguin llegir, ni escoltar, les rondalles escrites fa cinquanta anys, perquè de cada quatre paraules n’hi ha dues que no les han sentides mai, és clar que pot ser, pot ser i de fet és així des de fa una colla d’anys. Però heu fet la prova amb un adult? Quantes n’entén? L’experiència lingüística del públic adult no és tampoc la que desitjaríem, deixem d’enganyar-nos, i en canvi els autors de literatura per a adults continuen escrivint amb el seu model de llengua, de literatura, sense fer rebaixes, confio. Per què han de fer rebaixes, doncs, els autors de literatura infantil? Per què els demanem a ells el que no demanem als que escriuen per a majors d’edat? Potser perquè en bona part depèn d’ells que els seus petits lectors, quan siguin grans, puguin llegir la literatura en català sense rebaixes que confio que es continuarà fent mentre quedi gent amb el sistema operatiu de la intel·ligència en català. Però és precisament per això que no s’han de fer rebaixes, perquè tots sabem que l’experiència, sigui quina sigui, s’adquireix posant a prova els nostres límits, per eixamplar-los i així fer-nos créixer i avançar cap al pròxim repte que hàgim d’acarar com a lectors, com a persones intel·ligents que som des que naixem. Intel·ligents, sí, però en quina llengua? Això depèn del que llegim, del que comencem a llegir, que no ha de ser de cap manera una literatura de segona divisió si volem continuar tenint lectors de primera.