El lector com a prescriptor

En el segon article d’aquest Mail Obert proposava una reflexió sobre la gent que, de manera explícita o implícita, ens guia a l’hora de triar lectures. Bibliotecaris, dinamitzadors de clubs de lectura, llibreters i d’altres que no mencionava com ara els editors que ens diuen tantes coses a través dels seus catàlegs. No cal dir que els propis lectors fan sovint de prescriptors i també a mi m’agrada recomanar llibres. Ho haig de fer com a professora i ho faig com a lectora quan conec prou les persones a qui recomano algun llibre. El que no em veig amb cor de fer és una recomanació indiscriminada perquè no en sé prou i perquè un error meu pot desmotivar un lector potencial.

Torno al tema perquè alguns subscriptors que van tenir l’amabilitat de comentar l’article em demanaven –o esperaven– que també fes recomanacions. Com que deia que jo havia portat un club de lectura durant uns quants anys, Àngela Busquet, per exemple, em demanava que en recomanés alguns dels que havíem llegit. Nou anys a llibre mensual són més de cent llibres i ara mateix no sabria quins triar. Sí que recordo el primer que vaig proposar, La meva planta de taronja-llima, un llibre de Jose Mauro de Vasconcelos que posteriorment es va traduir al català. A mi me l’havia recomanat la Maria, la llibretera del Drugstore, i jo no m’he atrevit a rellegir-lo mai per por de perdre aquella primera sensació. Fa anys que el tinc al prestatge dels pendents.

Quan vaig fer COU vaig tenir la immensa sort que Eudald Solà fos el meu professor de literatura. Ell em va ensenyar a llegir d’una manera diferent i crec que recordo tots els llibres que em va fer llegir (de Carles Riba a Baudelaire, de Rafael Sánchez Ferlosio a Leopardi i, no cal dir-ho, Espriu i Kavafis). Sempre hi he tornat i des d’aleshores sempre m’ha acompanyat Sèneca, especialment les Lletres a Lucili.

Quan vaig començar filologia amb la intenció d’estudiar literatura i l’esperança que allò fos una continuació de les classes de l’Eudald, vaig conèixer Josep Maria Domingo, actual col·lega meu i que ja aleshores enlluernava amb el seu talent. Recordo que em va recomanar Juan Benet i me’n vaig fer addicta, però no sé si el recomanaria tan alegrement. La decepció amb la literatura a la universitat em va portar a la lingüística però no em va treure les ganes de llegir, i per això quan vaig començar estudis africans vaig començar a llegir autors africans a tort i a dret. I allà vaig saber què era llegir sense cap orientació, vaig llegir molta palla però també vaig trobar moltes perles. Si haig de recomanar escriptors africans que hagin estat traduïts al català proposaria Chinua Achebe (Tot se’n va en orris), Amadou Hampâté Bâ (Amkul·lel, el nen ful), Camara Laye (El nen africà) i Ngugi wa Thiong’o, crec que el més conegut gràcies a l’editorial Raig Verd.

Quan vaig començar a publicar a Empúries, Xavier Folch també em feia recomanacions: Italo Calvino, Dino Buzzati…; molta poesia: Enric Casasses, Joan Vinyoli; i una gran escriptora catalana, Núria Perpinyà. I amb el temps vaig descobrir que Sergi Pàmies és un gran prescriptor que em va fer conèixer Javier Marías i des d’aleshores sempre li faig cas. Ramon Barnils em va fer conèixer Marcos Ordóñez; i David Serret, de la Valenciana, em va recomanar Kiko Amat. I parlo només d’autors que després he anat seguint.

I escrivint aquest article he fet justament el que no volia fer: recomanar. Perquè, quan recomanes, inevitablement no menciones algú que és tan bo com els altres i això no deixa de ser una manera de desorientar. Acabaré, doncs, amb unes altres recomanacions: a) feu cas dels professionals que us inspiren confiança, jo n’he après molt, d’ells; b) parleu dels llibres que llegiu, el plaer de la lectura s’allarga i així també s’aprèn a destriar el gra de la palla; i c) arrisqueu-vos.