Tot esperant el segon adveniment de Marine Le Pen

La primera volta de les eleccions franceses han ensorrat el mite que més participació vol dir més mobilització contra l’extrema dreta. El Rassemblement National de Marine Le Pen ha arrasat amb un 33,5% dels vots i té a l’abast la majoria absoluta diumenge vinent, 7 de juliol. La victòria a Catalunya Nord és robusta. La participació extraordinària, la més alta en gairebé quatre dècades, evidencia que l’extrema dreta ja té, també, capacitat de convocatòria en massa a les urnes. La primera reacció del president Emmanuel Macron ha estat de demanar “una àmplia unió democràtica i republicana”. Encara és possible d’impedir que el delfí de Le Pen, Jordan Bardella, esdevingui primer ministre, però la idea d’una concentració transversal per a evitar el desastre democràtic ha tocat sostre. Passi què passi d’ací a una setmana, sembla clara la primera lliçó per a les eleccions presidencials del 2027, en què Le Pen té intenció de presentar-se i Macron ja no podrà. Llavors potser ja no n’hi haurà prou de donar per fet que qualsevol altre candidat la derrotarà a la segona volta.

El primer símptoma de caducitat s’observa en els aliats de Macron. L’home que el va descobrir com a ministre d’Economia, l’ex-president François Hollande, ja ho va dir fa uns quants dies: “El macronisme s’ha acabat, si és que ha arribat a existir mai.” La candidatura de Macron, l’any 2017, pretenia justament una mena d’unió cívica que superés el bipartidisme, i va fer fitxatges tant dels socialistes com dels conservadors. El mateix nom de la coalició presidencial, Junts, ja tenia aquestes reminiscències. El primer primer ministre de Macron, Édouard Philippe, venia de l’ala moderada del partit de Nicolas Sarkozy. Aquests darrers dies ha estat molt crític amb Macron per haver avançat les eleccions i, avui, mentre el president demanava de frenar l’extrema dreta, ell ha dit que calia reconstruir els partits de centre i de dreta i ha demanat que no se n’anés cap vot al Rassemblement National ni cap vot a la França Insubmisa, el partit de Jean-Luc Mélenchon, integrat en la coalició d’esquerres. Philippe és a totes les travesses per a ser candidat a la presidència d’ací a tres anys.

Durant la campanya, la demonització del Nou Front Popular –integrat pels insubmisos, els socialistes, els ecologistes i els comunistes– ha servit per a relativitzar el perill de l’extrema dreta. Aliats de Macron, com ara Philippe i el seu ministre de Finances, Bruno Le Maire, i portaveus del món econòmic, com ara el president de la patronal Medef, Patrick Martin, han equiparat tots dos blocs i els han acusats de menes diferents d’extremisme. El Rassemblement ho ha aprofitat per capgirar l’argument com un mitjó. El primer discurs de Bardella s’ha centrat a rivalitzar amb la coalició d’esquerra, “una aliança del pitjor”, i a demanar un suport transversal per a barrar el pas a Mélenchon. “Insulten les nostres institucions. Mélenchon i els seus són un gran perill”, ha dit. Ja lluny de l’antisemitisme recalcitrant de Jean-Marie Le Pen, ja emblanquinats els seus hereus polítics, bona part de la dreta ha acusat precisament d’antisemitisme Mélenchon per les dures crítiques de la guerra a Gaza i per haver escrit al seu bloc que avui l’antisemitisme era residual a l’estat francès.

Seguint el marc de l’entrepà per a esclafar Macron i la seva coalició liberal, Mélenchon també ha demanat de concentrar el vot en la coalició d’esquerres, que ha assolit la segona posició, amb un 29% del vot. El cap dels insubmisos diu que vol l’absoluta, tot i que per a ells és encara més complicada que per a Bardella. Mélenchon ha anunciat que retirarien els candidats allà on els seus haguessin estat tercers –atès que a la segona volta hi passen tots aquells que han obtingut més d’un 12,5% del vot. El primer ministre Gabriel Attal ha dit que així mateix ho faria el partit de Macron. Tal volta Macron confia que, associant-se amb la part menys dura del Nou Front Popular, com ara els socialistes, podria capejar el temporal a partir del 8 de juliol. Al capdavall, ell mateix fou ministre d’Hollande, ara reconvertit en candidat del front, malgrat que s’hagin distanciat. Aquests darrers mesos ja hi havia hagut desavinences entre els insubmisos i els socialistes. Mélenchon és una figura controvertida fins i tot dins la seva aliança i ja es comencen a sentir veus que volen un portaveu més de consens.

El problema d’aquest càlcul és que és fet damunt les cendres d’un univers polític que ja no existeix. Els socialistes panteixen amb dificultats –per això s’han aliat amb els insubmisos– i no tenen lideratges clars. A les darreres presidencials, la seva candidata, la batllessa de París Anne Hidalgo, va rebre un humiliant 1,7% dels vots. L’altra vella gran família, la dels Republicans, el partit dels gaullistes de pedra picada com Jacques Chirac, s’ha presentat a les legislatives amb un terratrèmol intern enorme. El seu president, Éric Ciotti, demana obertament una aliança amb el Rassemblement. Ha compartit actes de campanya amb Bardella i n’ha calcat el dramatisme després de les eleccions: diu que el Nou Front Popular “vol prendre les armes a la policia” i que “se’n va al llit amb l’islamisme i l’antisemitisme”. Les veus més temperades del partit el van provar de decapitar i la justícia els ho ha impedit. Els diputats republicans afins a Ciotti poden ser la palanca que Bardella podria necessitar per a atènyer l’absoluta. El mateix bipartidisme que Macron va menysprear és ara dins aquests extremismes que l’han ensorrat.

De moment, la victòria de l’extrema dreta és haver-se consolidat. El sol fet d’haver obtingut la primera posició, amb un terç dels vots, marca un punt d’inflexió. No és un creixement conjuntural. El Rassemblement National ha guanyat les eleccions europees d’ençà del 2014, i Le Pen ja va passar a la segona volta de les presidencials el 2017 i el 2022, però fins ara això no havia passat mai en unes legislatives. L’any 2017, el Rassemblement tenia vuit diputats. Ara les projeccions els situen prop de la majoria absoluta, que en són 289. Le Pen va heretar el 2011 el Front National del seu pare, Jean-Marie, llavors un reducte d’arrels que flirtaven amb el neonazisme. El pare, condemnat més de sis vegades per racisme i antisemitisme, va plantar la llavor. La filla ha tingut cura de la planta: n’ha canviat el nom, ja no defensa la pena de mort ni abandonar l’euro i la Unió Europea, va expulsar son pare per dir que no n’hi havia per a tant amb l’Holocaust. El fruit que ara comencen a collir té un altre color, però ve d’allí.

La darrera portada del setmanari The Economist titulava “France’s centre cannot hold” –ço és, “el centre de França ja no se sosté”. A Macron, en efecte, se li ha escolat entre les mans el centre que deia que volia representar. L’origen del titular és un vers del poeta irlandès W. B. Yeats que es diu “El segon adveniment”, un text desolador i pessimista escrit l’any 1919, després d’acabar-se la Primera Guerra Mundial. Una recerca del Wall Street Journal, l’any 2016, en plena efervescència de Donald Trump, va comprovar que les referències escrites al poema apocalíptic de Yeats s’havia citat més que en els trenta anys anteriors. Després de la Primera Guerra Mundial per la qual es planyia Yeats en va venir una altra, encara més destructiva. Després dels autoritarismes europeus del segle passat en podem tastar aviat una altra onada, potser amb més capacitat de control sobre la ciutadania. Després del pare Le Pen ha vingut la filla, més hàbil i amb més èxit electoral. Després de la primera volta vindrà la segona.