Lax’n’Busto: ‘Ens feia mandra buscar un nou cantant i casar-nos-hi’

Un grup històric que ha perdut el cantant per segona vegada enregistra un disc amb set cantants. Això ha fet Lax’n’Busto, que després de tornar a perdre el vocalista s’ha estimat més d’enregistrar un disc coral amb set veus diferents en comptes de cercar un nou cantant fix.

Durant vint anys Pemi Fortuny va cantar èxits com ‘Tinc fam de tu’, ‘Miami Beach’, ‘Més que la meva sang’ o l’arxiconegut ‘Llença’t’, però el 2006 va canviar els escenaris pels projectes humanitaris al tercer món i Salva Racero va esdevenir la nova veu del grup. Deu anys més tard, la història es repetia i el grup tornava a quedar sense cantant. I ara, en comptes de cercar una nova veu van començar una hibernació de la qual avui es desperten. Publiquen Polièdric, un àlbum amb la mateixa ànima de sempre però amb set veus diferents, entre les quals la de Pemi Fortuny. Al seu costat, Ramon Mirabet, Ernest Armengol, Miquel Abras, Pol Fuentes, David Ros i Nerea Bassat, una veu desconeguda que van trobar en un càsting en línia.

A l’hora de fer promoció del disc, podien triar entre coordinar les agendes de més de deu persones o fer les entrevistes amb els integrants del grup que toquen junts d’ençà dels anys vuitanta. I es van decantar per la segona opció. Amb Jimmy Piñol (bateria), Jesús Rovira (baixista) i Pemi Rovirosa (guitarrista), parlem d’aquest nou projecte que els ha engrescats a fer noves cançons.

—Com és que torna Lax’n’Busto?
—Pemi Rovirosa [P. R.]: Vam fer un últim concert i vam dir que no tornaríem fins que no tinguéssim res de nou. Fa qüestió d’un any ens vam trobar perquè teníem cançons noves, però no teníem ganes de buscar un tercer cantant i fer la tercera part. En canvi, sí que ens va venir molt de gust proposar a cantants que ens agraden que cantessin una cançó nostra i fer tot un disc amb col·laboracions.

—Quan Salva Racero va dir-vos que deixava el grup vau veure clar que la resta continuàveu o ho vau haver de pensar?
—Jimmy Piñol [J. P.]: Vam dir que fèiem una aturada fins que, d’una manera natural, ens sortissin noves cançons i un nou projecte que ens motivés. I ha estat així: va sorgir la idea de fer un CD amb veus diferents i ens va anar engrescant. És un projecte que s’ha anat fent sol, hem deixat que fluís.

—Fa més de trenta anys que us moveu pels escenaris. Com heu canviat?
—J. P.: Ara no tenim tants cabells, i són blancs.
—P. R.: Ens hem fet més grans, personalment i professionalment.
—Jesús Rovira [J. R.]: Teníem vint anys i ara en tenim cinquanta, amb tot el que implica. No teníem fills, i ara en tenim tots.
—J. P.: Vam passar tota l’adolescència junts i ara continuem junts. Amb un munt de discs, de concerts, d’experiències i de somnis complerts. N’estem molt contents, és el que somiàvem de petits.

—El nou disc és una mica complicat, trenca amb el que havíeu fet fins ara. No us fa por que el públic no l’entengui?
—J. R.: El disc té una sola cosa complicada, que és que no el canta només una persona. Però a la història de la música, en quants discs no canta una persona i prou? Mirem els discs dels Eagles, dels Beatles, de Supertramp… Nosaltres, n’hem posat set, potser són més, però hi ha molts discs en què no canta una persona i prou, és molt habitual.

—Com ho vau decidir, qui cantaria cada cançó?
—J. R.: En certa manera, ells han triat la que els ha agradat més.
—P. R.: La majoria han trobat la cançó amb què estaven més còmodes, pel que diu la lletra i la música o per la manera que tenen d’interpretar. I els vam donar opcions. Cadascú ha fet en certa manera allò que li ha vingut de gust.

—La cançó ‘Les últimes paraules de Steve Jobs’, que canta Ernest Armengol, incorpora sintetitzadors i té una sonoritat diferent de la que estem acostumats a sentit. Heu experimentat gaire?
—J. P.: No pensem en aquests termes, fem cançó a cançó. És veritat que has d’intentar que surti una cosa homogènia, però aquí hi ha una feina del Santos i el Fluren, que són els productors. S’hi han implicat molt i hi han participat des de la tria de cantants a la sonoritat que havíem de buscar. Cada cançó és un món i cada cançó ens demanava alguna cosa. Precisament, com que en aquest disc cada cançó tenia una veu diferent, encara ens hi hem recreat més.
—P. R.: Musicalment, cada cançó demana que toquis d’una manera o d’una altra. Una cançó potser queda més punk o més soul, una altra demana un sintetitzador o un so que et porti cap a un altre lloc… És la gràcia, cada cançó té la seva sonoritat.

—Com és que si després de Pemi Fortuny vau cercar un altre cantant, ara no ho heu fet?
—J. R.: Ens feia mandra.
—P.R.: Agafar un cantant i tornar a començar és un procés complicat, ara mateix no ens venia de gust. Volíem fer cançons noves i vam pensar que seria molt motivador fer-ho amb veus diferents i que cadascú et transportés al seu món. Ha estat una experiència molt benparida, cadascun ho ha fet especialment bé i han treballat les cançons amb nosaltres. Ha estat molt enriquidor. Sobre com hem canviat, una cosa que hem volgut és no repetir-nos. Quan escoltem el disc no tenim la consciència que canten set persones. És un disc homogeni.

—No volíeu cercar un altre cantant i n’heu hagut de cercar set, i un, Nerea Bassart, va sortir d’un càsting on van participar més de dues-centes persones.
—J. P.: Tens raó [riu].
—P. R.: Fer-ho diferent també ens ha motivat.
—J.R.: Ens feia mandra buscar algú i casar-nos-hi. El fet d’agafar cantants no en fa, trobar gent que canti les teves cançons és fantàstic. No hi ha hagut cap dificultat perquè demanàvem a gent que ens agrada molt com canta, que cantessin les nostres cançons. En canvi, el càsting va ser més difícil perquè s’hi va presentar molta gent que cantava molt bé. La Nerea ens agradava a tots, però n’hi havia més que ho feien molt bé. Una vegada triada, la Nerea encara ens ha enamorat més per la seva manera de ser.

—La Nerea tindrà continuïtat al grup?
—J. R.: Vindrà a cinc concerts, que són els que farem amb tots els cantants, on interpretarà més cançons nostres.

—Això mateix volia demanar: qui cantarà les cançons antigues, Pemi Fortuny?
—J. P.: En Pemi en cantarà unes quantes, però repartirem la feina entre els set cantants.
—J. R.: Ja que ve li’n farem cantar unes quantes, si pot ser i aguanta [riu].

—Teníeu ganes de recuperar-lo?
—J. R.: En Pemi viu a cavall entre el Vendrell i el món, però quan passa temporades aquí el veiem. Cada cop que porto la meva nena a la platja me’l trobo. No és una persona que es vulgui dedicar a la música, ell fa el que volia fer: ha trobat una manera de viatjar, de veure món i de viure noves experiències. Fa cinquanta anys que és així i ha aconseguit el que buscava.
—P. R.: Tot i això, els que hem estat a dalt d’un escenari durant tants anys i hem fet cançons sabem que és una cosa que costa de treure’t de sobre. Ja vam col·laborar plegats en els vint-i-cinc anys dels Gossos a l’Auditori. Quan són coses esporàdiques que ens quadren a tots i ens va bé, és genial. Hem estat vint anys fent música junts, és molt fàcil. La dificultat és fer coincidir els set cantants.

—Fareu concerts en què no hi seran tots set?
—J. P.: No, farem només els cinc concerts anunciats. I quan s’hagi acabat això, ja veurem.

—Per al disc coral, vau pensar en Salva Racero?
—J. R.: Sí, i li ho vam proposar. Però passa que havíem decidit que ell feia el seu projecte tot sol i vam veure que quedaria una mica estrany que fos al disc.

—Hi ha cap cantant a qui li haguéssiu proposat de participar i que no ho volgués?
—J. R.: Sí, però no direm qui [riu]. La majoria dels que li ho vam dir, va participar. Però no hi són tots.
—J. P.: Hi ha hagut de tot: gent que ha dit que sí, gent que volia però no hi era, algú que en principi sí que hi havia de ser però que al final no ha pogut…
—P. R.: La millor cosa és que tots els que hi són, hi són perquè volíem que hi fossin i ells també volien ser-hi.