27.10.2017 - 13:51
|
Actualització: 27.10.2017 - 13:52
En aquests moments tan durs per Catalunya no se si voldria que vo visquéssis o no. Per una banda hi ha molta il·lusió i esperança, per l’altra és d’infart, no dormim a les nits i jo no tinc ni ungles ni repelons i els insults i manipulacións sumats a l’augment dels fatxes que tenen manga ampla per fer el que els hi roti.
No em pensava que al 2017 m’esquitxaria la dictadura franquista, per mi eren històries llunyanes que havíeu viscut de joves. Que el teu germà morís a la quinta del biberó i una bala franquista se’l va endur amb 18 anys. El fet que l’avi, que no vaig conèixer perquè va morir per la delicada salut que li va quedar després de la guerra i tot i això va seguir sent un home dret, treballador i que no s’arrugava i d’on prové la cébebre frase familiar de ‘la rabieta Vieta’. El cognom vieta el portem a la sang i tampoc ens arruguem. Recordo quan em deies que l’avi va entrar en un establiment i va dir ‘bon dia’, i un oficial li va dir ‘salga, vuelva a entrar y salude como una persona’. Ni tan sols ens consideren persones i va per aquí la cosa.
Aquesta setmana hem viscut un accident a Barcelona i les coses estan igual o pitjor, perquè en teoria vivim en una democràcia i una Unió Europea que no hauria de tolerar aquestes discriminacions però lluny d’això uns policies de paisà que estan aquí per atonyinar-nos quan ens manifestem pacíficament van entrar a un bar i van cridar, insultar i increpar als cambrers italians. Pensant que parlaven català els van exigir que parléssin en castellà. No van pagar i quan els anáven a fer fora van començar a pegar als nois i destrossar el local dient ‘Esto es España y se cierra cuando nosotros lo digamos’. Més o menys com li van dir a l’avi tants anys enrera.
Amb aquest ambient s’ha tornat a fer popular l’Estaca de Lluis Llach, i jo que sempre havia viscut de puntetes la repressió no havia mai prestat atenció ni a la música ni a la lletra i de sobte tot té sentit. He plorat d’emoció amb aquesta cançó, especialment amb la versió dels companys del País Vasc cantada en el seu idioma. Ells ens recolzen.
I buscant l’origen de la cançó, veig que l’avi Siset, un republicà, va ensizar Lluis Llach de jovenet. Tu ets el meu avi Siset particular encara que el teu nom és Carme. Aquelles tardes de reflexió quan sortia de treballar i venia a casa i davant d’unes el·leccions sempre amb un panorama polític exaltat ens dèiem, ‘ai, a qui hem de votar ara?’. Ferma defensora del Pasqual Maragall. Això m’ho vas encomanar. A ell també el trobo a faltar ara degut a la seva malaltia.
L’1 d’Octubre havia de ser a Londres, però veien l’aire que prenien les coses i els vaixells dels piolins (segons tu ‘els grisos’) armats amb porres i vestits de robocops al port de Barcelona em féia un mal de panxa que no em deixava viure i vaig agafar el primer avió que vaig trobar, per ser a primera fila, amb els papes, defensant les urnes. O ens pegaven a tots o a ningú. També vaig pensar que tu haguéssis estat a primera fila però jo t’hagués protegit amb ungles i dents. La meva Iaia no es toca.
No se si aconseguirem la independència o no però si defalleixo penso en tu, i en tot el que heu lluitat i patit durant el franquisme i penso que el que vau començar vosaltres, tenim l’obligació de continuar-ho fins a aconseguir-ho. Si no demà, demà passat ò l’any que vé.
Per tu, per la república, per la dignitat, per la llibertat.
PER CATALUNYA!
Alexandra Miras Vieta
