16.05.2017 - 05:01
Visitar un arxiu sempre té alguna cosa d’íntim, d’entrar a la casa d’algú altre, algú que a més ja no ens pot concedir el permís per a remenar entre les seves coses. Així que una s’enfunda els guants blancs amb el màxim respecte cada vegada que se li obren les portes d’aquestes cases de la memòria que són els arxius. En una d’aquestes ocasions, a l’Arxiu de l’Institut Botànic de Barcelona, em van ensenyar les caixes on es guardaven les plaques de vidre de les fotografies que Pius Font i Quer (1888-1964) havia fet en les seves expedicions al Marroc. La major part continuen inèdites encara avui. He de confessar que, per uns llargs moments, la recerca que portava a terme i que no era sobre Font i Quer va passar a un segon pla. Em vaig quedar hipnotitzada. Centenars de plaques de vidre que mostraven paisatges, però també nens, soldats, muralles, tendes. En definitiva, aventures. Des d’aquell dia he volgut projectar les imatges en algun museu, perquè tots poguéssim posar-nos les botes de Font i Quer durant una estona i passejar pel Marroc a partir de les fotografies que ell mateix va fer. Font i Quer era un botànic. El més gran que ha tingut mai la cultura catalana. Deixeu-me que recordem per sobre la seva gran tasca, i que aquesta manera massa lleugera de mirar-nos la carrera d’algú de tant prestigi sigui a favor de vestir-nos d’expedicionaris i poder viure l’aventura africana de l’Iter Maroccanum.
El gran botànic català
«En Carlos Faust, el meu millor amic: Solament és per comunicar-li amb tota l’emoció deguda que el nostre Dr. Font ja està en llibertat.» Fa setanta-cinc anys, el 4 de juny de 1941, l’escriptor Noel Clarasó enviava aquesta nota a Carl Faust, creador del Jardí Botànic Marimurtra de Blanes. Efectivament, el botànic Pius Font i Quer havia obtingut la llibertat condicional, després d’haver estat detingut el 1939. El seu delicte havia estat intentar portar a casa els alumnes amb qui es trobava a Aragó el juliol de 1936, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, i creuar així el front cap a Catalunya. Fou acusat de rebel·lió militar i va perdre tots els seus càrrecs. Aquest esdeveniment és el fossar on van caure gran part dels projectes futurs de Font i Quer. La llibertat que va recuperar va ser miserable, és cert. I la pèrdua que va representar per a la cultura catalana, incomptable. La sort per a la botànica catalana és que, abans d’aquesta data, les aportacions que havia fet ja eren immenses. El doctor Font i Quer fou el creador de l’Institut Botànic de Barcelona i el fundador del Jardí Botànic de Barcelona. La seva activitat científica està plasmada en més de dues-centes publicacions, en la descripció de més de dos-cents tàxons nous i en la creació de l’escola catalana de botànica, que va posicionar a nivell internacional. Exploracions, recerques, la creació i formació incansable d’equips de treball i un entusiasme que coincidia amb una bona capacitat de lideratge han convertit la feina del doctor Font –com se l’anomenava– en un impuls per al món de la botànica.
Farmacèutic militar
Nascut a Lleida, Font i Quer provenia d’una família culta. D’avi matern hisendat i avi patern instrumentista i violinista, va ser fill únic de Manuel Font, farmacèutic, i Sofia Quer, mestra. Als quatre anys, la família va traslladar-se a Manresa, on aviat descobriria la passió per la natura i entraria a formar part del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Va cursar Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona i després va iniciar els estudis de Farmàcia, l’única carrera en aquell moment amb formació botànica. Mentre estudiava el doctorat a la Universitat de Madrid, el 1911 va aprovar les oposicions al Cos Militar de Sanitat i es va convertir en farmacèutic militar, condició que li va permetre fer expedicions per tot el territori espanyol. Des dels seus inicis, Font i Quer havia estat un bon explorador amb una gran capacitat per a herboritzar territoris. Les primeres excursions (1908-1912) van ser a la seva terra, Manresa. Després hi van seguir les desenvolupades durant els anys d’activitat com a militar farmacèutic (1912-1914) a Menorca i Burgos. Les següents ja van formar part de l’etapa que començava al Museu de Ciències Naturals i que des del primer moment seguien el pla de Font i Quer per a crear un institut botànic a Barcelona, que no es faria realitat fins el 1935.
Des de la seva incorporació al museu, Font i Quer va ascendir ràpidament: el 1917 passava a ser auxiliar tècnic del Museu i s’incorporava com a professor auxiliar primer i després com a encarregat de la Càtedra de Botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. Un any després era conservador de Botànica i regent de les seccions de Fanerogàmia, Criptogàmia i Geografia Botànica; el següent, secretari de la Junta de Ciències Naturals del Museu i el 1921 era nomenat director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i secretari de la Junta.
En tot aquest temps, una de les campanyes més importants d’herborització que es va portar a terme va ser la iniciada el 1919 dins del projecte d’un herbari d’Espanya. El novembre d’aquest any es va presentar a la comissió de l’Exposició de Barcelona un projecte per a la formació d’aquest herbari, que havia de contenir un miler de plantes endèmiques amb l’objecte de donar a conèixer la flora d’Espanya als participants de l’Exposició. El projecte fou aprovat la primavera de 1920 i amb la primera part del pressupost es van realitzar expedicions a València i Sierra Nevada (1923), Castella i Extremadura (1924), Cadis (1925) i Màlaga i Cantàbria (1926). Malauradament, el nou clima polític amb la dictadura del general Miguel Primo de Rivera va portar canvis en la cúpula de direcció de l’Exposició, que es va desentendre del projecte, fet que va impedir la seva continuïtat (Camarasa i Artis, 1995).
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Carme Puche. Periodista (Barcelona).
