25.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 25.01.2021 - 22:41
Avui us oferim un reportatge que crec que cal llegir més enllà del fet concret que explica. Molts de vosaltres deveu recordar els incidents d’ara fa un any a l’estació del Nord de València, quan els usuaris de RENFE van començar a protestar multitudinàriament pels constants retards i incompliments del servei. Bé, doncs un any després Amparo Sena, la dona que amb la seua protesta va desencadenar l’esclat d’indignació que tants usuaris tenien interioritzat però no soltaven, ha rebut una multa de vuit-cents euros, emparada en la famosa llei mordassa i sota l’acusació de resistir-se a l’autoritat. A l’autoritat, quatre policies, que li exigien que deixàs de repicar atuells a l’andana, per protestar.
Crec que no cal explicar que el maltractament de Rodalia no afecta l’àrea metropolitana de València i prou; ni que el menysteniment cap als usuaris, cap als consumidors, no és un tret tampoc exclusiu d’aquesta empresa. Però precisament per això aquells fets, i la reflexió que se’n deriva, em sembla que són importants per a entendre millor la naturalesa vera d’aquest estat en què, provisionalment, vivim i la seua manera d’actuar i de fer.
Recordant què va passar, Sena diu –i és impossible de dir-ho millor– que l’ús de l’autoritat va ser i és un recurs, una tapadora, per a evitar de plantar cara a la ineficàcia. I efectivament és així i efectivament aquesta és una de les grans diferències que hi ha entre l’estat espanyol i els altres estats europeus.
Un any després, els trens continuen funcionant malament. Un any després, ni RENFE ni la delegació del govern espanyol a València no han donat cap explicació als usuaris, a uns usuaris que fan servir aquest mitjà de transport públic per necessitat i amb la voluntat d’acudir a una feina on tenen una hora fixa d’entrada. No hi ha cap notícia que la protesta, no d’aquesta dona sinó de tota la gent que s’hi va afegir, haja estat ni tan sols estudiada, ni tan sols havent arribat al parlament espanyol. Però, això sí, en plena pandèmia i quan ens deien que els jutjats només atendrien els casos d’urgència, resulta que sí que es pot multar una dona que simplement va denunciar el mal que li causava un servei públic ineficaç. I la paradoxa és tan gran que en la mateixa resolució judicial, quan es relaten els fets, s’evidencia sense cap discussió possible que RENFE incomplia els seus horaris oficials sistemàticament. Però, ves per on, el delegat del govern espanyol, que no deu tenir temps per a exigir a RENFE el respecte degut envers els consumidors –i ho dic suaument i neutra–, sí que troba temps per a signar una denúncia contra una simple ciutadana. Per a denunciar-la amb la llei mordassa a la mà, aquella que el cap del seu partit, Pedro Sánchez, va anunciar el 22 de juliol del 2019 que derogaria immediatament.
Fa temps que m’interessa molt la peculiar manera de funcionar del capitalisme espanyol. La teoria política diu que els estats tenen la funció d’equilibrar les desigualtats per a crear un clima d’estabilitat social. Però Espanya és, també en això, un estat ben peculiar. Perquè és un estat privatitzat al servei d’una elit econòmica, que coopta estratègicament bona part dels polítics mitjançant el sistema de portes giratòries. I així tanca el cercle. I per això els seus aparells, judicials o militars o policíacs o burocràtics, tenen actuacions que serien insòlites en qualsevol altre lloc però que s’entenen perquè responen a aquesta excepcionalitat. Tant hi fa que parlem de RENFE com d’Ibèria, d’ENDESA, del holding de Florentino, de la Caixa o del càrtel que formen Telecinco i Antena 3. Al final el mecanisme sempre és el mateix. Engreixar des del poder empreses dirigides i coordinades fins a convertir-les en sistèmiques. I fer servir el BOE per a assegurar el negoci a aquestes empreses fins a uns extrems incompatibles amb les normes tradicionals del capitalisme. I, com a darrer recurs, si cal, defensar-les de la ciutadania amb tots els instruments de l’estat. La persecució a l’ANC pel seu projecte d’agrupar consumidors que trien allò que volen a l’hora de fer compres, més enllà de la qüestió nacional, té a veure amb això també. Per exemple. O el desplegament de militars per a “combatre” la pandèmia i l’entronització de la força pública.
És per aquesta raó que en el nostre cas canvi de règim i canvi de vida són, seran, conseqüències indestriables. I és també per aquestes raons que només es pot assegurar el canvi de règim amb el canvi d’estat. Perquè altrament ells, amb l’al·licient de les portes giratòries, sempre regeneren la rapinya, maximitzant els beneficis extractius d’uns pocs i si cal mantenint l’obediència amb els uniformats i les multes. Com hem vist, novament, a València.
