L’autenticitat és atreviment

Ser autèntic és un atreviment, que, per desgràcia, no és a l’abast de tothom. Accedir a aquell centre inaccessible, que només és el teu però al cap i a la fi –i aquí hi ha la gràcia– és el de tots. En el moment que algú hi posa un peu i desvetlla aquella substància, intocable i intocada, esdevé patrimoni de tots. Aquesta deu ser la matèria primera de l’art i si, a més, aquesta essència es troba en unes coordenades espai-temps, de l’art contemporani. Perquè l’art contemporani deu ser això: autenticitat ara.

El festival Sâlmon de dansa d’enguany es va inaugurar amb un esdeveniment a la Fabra i Coats en el que s’incloïen espectacles com A vore, una peça de dansa i música que és una reflexió sobre la identitat, sobre aquelles capes culturals que ens anem afegint amb el temps, moltes fruit de les influències homogeneïtzadores de la cultura global. Cada època té la seva música, les seves expressions. I aquest flux no s’atura mai.

Com sobrevivim a tots els estrats identitaris que portem a la memòria i com assumim els que ens vénen de nou? Neguem els antics, i ens rendim als peus dels nous? Els intentem integrar? Potser aquest és el repte més autèntic a l’hora de parlar de qui som realment. Potser en això consisteix l’autenticitat.

A vore agafa la tradició cultural autòctona d’una zona molt concreta de Catalunya, les Terres de l’Ebre, per afegir-hi la música que se sent ara als clubs de tot el món; la música electrònica. Són les Terres de l’Ebre, però podria ser qualsevol lloc. En aquest sentit, A vore és un espectacle autèntic perquè s’ha atrevit a rellegir des del present uns costums i uns balls que fins fa poc moltes generacions consideraven ‘casposos’, perduts en la pols del passat. Els creadors d’aquest espectacle han sabut situar-se en una distància justa que permet de mirar el passat amb tendresa, però que no té por de manipular-lo, de descontextualitzar-lo i provocar-lo per obrir-lo al qüestionament.

Aquest procés que ells mateixos han inventat l’han anomenat ‘tradificció’, com a suma de ‘tradició’ i ‘ficció’, per demostrar que tota tradició també forma part d’un relat inventat i que pot reinterpretar-se amb el temps.

Aquest experiment, que ha culminat en cada representació amb una autèntica disbauxa col·lectiva, és format per una troup de luxe, dues ballarines d’estils molt diferents –una de tradicional, Carme Balagué, i una de contemporània, Sònia Gómez–, un dulciner tradicional, en Pau Puig, un cantaor, en Ramon Balaguer, i el grup Astrio de música acústica i electrònica.

‘De tots los remeis, per a les morenes, lo més bo, és la netedat, minja poc i beure menos, i xapulls d’aigua fresca i clara. Per al mar d’orella: oli de rates. S’agafa una nivada de ratulinets i es frigen ben fregits, se cola l’oli i es posa a sol i serena. Per a les cremades, rodanxes de pataca, renovades ben sovint, i farina de pataca pastada en vinagre.’ Aquestes són algunes de les cures remeieres dels avis extretes del llibre Folklore tortosí i que sonen entre música electrònica. Cures que podrien ser les mateixes d’un xaman de l’Amazones o una comunitat indonèsia.

Sempre necessitem un lloc des d’on pensar-nos. I la mirada genuïna és saber reconèixer les nostres coordenades úniques i intransferibles. Perquè si són nostres –i són autèntiques– també són universals.