Laureano Cerrada

Si mai tingués el temps que no tinc, em dedicaria uns anys a Laureano Cerrada (1902-1976). Un d’aquests personatges únics que han donat l’anarquisme. Si aquí fóssim americans, ja tindria pel·lícula, llibre, i sèrie. Jo m’he hagut d’acontentar amb el petit volum ‘Laureano Cerrada, el empresario anarquista‘ (Pepitas de Calabaza, 2009) de César Galiano Rojo;  el capítol ‘Bombas incendiarias contra Franco. La increíble historia de Laureno Cerrada’ que es troba al llibre ‘Los Antentados contra Franco (Plaza&Janés, 1976)’ d’Eliseo Bayo. I també tinc aquesta entrada en aquest bloc, i aquesta notícia.

Cerrada va néixer ‘en un lugar de la Mancha’, a Miedes de Atienza, però va deixar aquesta terra a 18 anys per anar-se’n a Barcelona. Com tants altres immigrants, podia tenir una relació no fàcil amb el lloc que va deixar: ‘Laureano sempre evitava de parlar de la seva terra i quan ho feia, era per a dir que era l’únic lloc del qual en guardava un mal record’ escriu César Galiano. De família humil, l’home va aprendre a llegir pel seu compte, ‘dibuixant les lletres dels titulars dels diaris’. De professió ferroviari, s’encarregava de l’estació que hi havia al carrer Aragó de Barcelona. I durant la guerra el POUM, la UGT i la CNT el van nomenar un dels responsables dels serveis de ferrocarril a Catalunya. A Catalunya va conèixer Rosario Falcó, amb qui va tenir un fill, Floreal. La mare, Rosario, moriria l’any 1938.

Acabada la guerra, el dia que va travessar la frontera, va anar fins a una estació francesa, es va posar en contacte amb el cap d’estació i li va donar molts diners, i els comptes corrents on encara se’n podien trobar més. ‘Són els diners dels treballadors dels ferrocarrils d’on vinc jo. Ara us els dono a vosaltres, els treballadors francesos. Si es queden amb Franco, ves a saber com acaben’. Les increïbles històries de Cerrada amb els diners no tenen fi. Falsificador professional, va falsificar de tot: pessetes espanyoles, marcs alemanys, lires italianes. Tot, menys francs francesos, perquè durant el franquisme va viure i actuava a França i preferia no molestar el país que l’acollia. Amb els diners va aixecar un imperi. L’empresari anarquista, en deien. Va tenir hotels, impremtes, flotes de camions, llances motores, arsenals d’explosius, avionetes, etc.

L’any 1945 la CNT, el seu sindicat, va demanar als seus afiliats que donessin tot el que havien fet a l’organització. Cerrada s’hi va negar. ‘El diner corromp!” els deia. Ell que tenia milions. Quin home. ‘I jo faré servir els diners per a la revolució’. I ho va fer. Va finançar i pensar atemptats contra Franco. Amb avioneta, el volia matar, aprofitant que el dictador navegava davant la platja de Sant Sebastià. Va anar d’un pèl que no el maten. L’avió amb les bombes el va sobrevolar, al dictador, però l’operació va fracassar. Ortiz, un dels Solidarios hi participà. Finançada de cap a peus per Cerrada. Era l’any 1948. Cerrada va intentar atemptar contra Franco dos vegades. També pagava explosius als maquis catalans, i els abastia.

El diner, dèiem, corromp. Cerrada, expliquen, feia coses com la següent: regalar diners per veure com la gent es corrompia i perdia els valors. Atracadors anarquistes que necessitaven finançament, i que amb els diners a la mà, es corrompien. Ni atracament, ni res. ‘Vida loca’.  Sí, els donava els diners per veure com s’acabaven els ideals. Cerrada tenia un punt estrambòtic, amb els diners, una mirada poc habitual, perquè a la vegada que feia això, també podia carregar cotxes plens de bitllets falsos, que feia sortir de Sant Sebastià i fins a València, anava deixant bitllets per la finestra, per tal que els recollís qui volgués i els necessités. Saques plenes. De fet, una de les seves idees per enfonsar el franquisme era aquesta: imprimir milions de moneda falsa, inundar el país per tal de provocar-ne el col·lapse econòmic. Pot semblar una bogeria. A mi sempre m’ha semblat una de les idees més brillants per atacar un règim: omplir un país de moneda falsa.

Falsificar, també falsificava contractes mercantils, testaments…o entrades pels espectacles. Tot pel ‘lolz’. Un cop, a Nimes, va falsificar entrades per una plaça de toros.  Amb les seves, les entrades totals que circulaven triplicaven l’aforament real. Totes venudes, el caos va ser descomunal. Garrotades a l’entrada per entrar. Cerrada s’ho mirava des d’una plaça veïna i reia molt. Perquè sembla que Cerrada era un home seriós i de la broma a la vegada. Ara, a Internet, faria meravelles i autèntiques bromes pesades. Potser per això el sindicat CNT el va acabar expulsant. ‘No dóna els seus diners a la organització, i després els regala per veure com es corromp la gent? Va home va!’. Ell, a la organització, els deia això: ‘Vosaltres els diners els voleu destruir, perquè els teniu por. Jo no. Jo me n’aprofito per a fer la revolució’. I la va fer a la seva manera. Era l’autor de la frase ‘No es pot doblegar un home compromès amb ell mateix”.  Tot i expulsat, no va fer sang amb la CNT. I va anar a la seva.

Cerrada suposo que devia ser una bona persona. O, com a mínim, també va fer el bé. Ell també falsificava documents, passaports, i tota la documentació necessària perquè els jueus que fugien dels nazis, i els republicans que ho feien de Franco, poguessin circular. ‘Quantes vides va salvar Cerrada?’ es pregunten els biògrafs. Milers de persones? Quanta gent no ha circulat amb els papers d’aquest gran falsificador?

Cerrada va morir assassinat a París l’any 1976, el dia que complia 74 anys. Diuen que poc abans de morir va començar a enregistrar la seva vida en un cinta de cassette. Però es va afartar de parlar sol.  Autobiografia que ens hem perdut. I llegendes que no aclarirem. Si jo tingués el temps, i els diners que ell no em va falsificar, em dedicaria uns anys a Laureano Cerrada. Per saber què hi ha del cert, i què de llegenda, de la seva vida. I per explicar-la als altres.