Laura Zurriaga: “Per a menjar bé no cal ser ric, cal temps”

Laura Zurriaga (Gavà, 1993) és cuinera, professora i creadora de contingut. A les xarxes socials és coneguda amb el sobrenom de Croqueta de Xocolata, una combinació que no deixa indiferent cap paladar. Si sou usuaris d’Instagram o de TikTok, probablement heu topat amb alguna de les seves receptes de pastisseria ràpides, senzilles i per a tots els nivells. Darrerament, els seus seguidors creixen a un ritme que no s’acaba de creure. De fet, mentre xerrem rep un missatge. Un altre. L’han fitxada al programa Tot es mou, de TV3. Un símbol més de l’èxit incipient que tot just comença a assaborir.

Hi parlem sobre alimentació saludable, que per ella és la que és bona tant per al cap com per al cos. També sobre la responsabilitat que tenen els influenciadors a les xarxes i sobre la situació de la cuina tradicional catalana. Ella ho té clar. Està farta que s’estrafacin plats de tota la vida i que com més va més costi de trobar restaurants com els d’abans.

—A les xarxes sou coneguda amb el sobrenom de Croqueta de Xocolata. Culinàriament, és una combinació una mica estranya, no?
—Sí, però m’agraden les coses estranyes. Sempre m’ha agradat molt combinar dolç i salat. Les croquetes són una cosa que agrada a tothom i la xocolata, també; ara, quan les dius plegades, la gent fa una ganyota i m’encanta.

—Són bones, les croquetes de xocolata?
—Són boníssimes. Realment són trufes arrebossades i fregides.

—Per què vau escollir de dir-vos així?
—No ho sé. Em volia canviar el nom i vaig fer una enquesta d’Instagram amb diverses propostes. No sé si ho vaig dir jo o si m’ho van proposar, però quan vaig veure Croqueta de Xocolata sabia que em posaria aquest.

—Sou influenciadora?
—No sé si sóc influencer. Jo em definiria com a creadora de contingut, no sé si influencio. Hi ha molta gent que em pregunta coses: “D’on és la teva fregidora d’aire?, com faries això, com faries allò altre…” He crescut molt últimament i ara noto que tinc la síndrome de la impostora, no acabo d’assumir que allò que faig és interessant. D’aquí a un temps suposo que ho assumiré.

“Tinc la síndrome de la impostora, no acabo d’assumir que el que faig és interessant”

—Pot ser que la síndrome de la impostora es dispari perquè les cuines solen ser espais masculinitzats…
—Té molt a veure amb el fet de ser una dona. A totes les cuines que he estat he tingut un cap home, mai una dona. I en pràcticament totes hi ha hagut situacions de masclisme claríssimes. Estic acostumada que el poder el tinguin ells, i em costa.

—Vau començar estudiant química. De química a cuina… Quin canvi!
—Vaig començar fent química perquè a batxillerat era allò que em sortia més bé. Volia ser professora i m’era igual de què. Quan havia fet una mica més de la meitat de la carrera, em vaig atabalar i, tot i que m’anava bé acadèmicament, vaig decidir de parar i fer un any sabàtic. Aleshores, a casa em van dir que almenys cuinés. “Si no fas res, busca feina i fes-nos el dinar”, em deien. I aleshores em vaig dir: “Ostres, t’agrada moltíssim això, per què no t’hi dediques?”

—De fet, a la pastisseria és fonamental la precisió. Jugueu amb avantatge?
—Haver estudiat química m’ajuda molt a entendre els processos i, quan els entens, és molt fàcil variar-los. Si tinc una recepta i en vull canviar una part, saber química m’ho fa més fàcil.

—D’on us ve la passió per la cuina?
—Sincerament, no sé exactament d’on em ve. No tinc cap referent a la família que sigui cuiner, però sí que és veritat que si penso en els records de la infància hi trobo connexions. Quan era petita em van regalar un llibre de ciència i només recordo la pàgina que explicava com fer un pa de pessic científicament. O em sé de memòria un llibre de poemes de Miquel Martí Pol que va de receptes. No em sé poemes d’unes altres coses.

—Què menjàveu, a casa?
—A casa meva sempre s’ha cuinat bé i variat. Tenia una mica de mania a les llenties que es feien a casa, no m’agradaven gens i, de fet, no m’agradaven fins que en vaig menjar fora de casa. Vaig descobrir que es podien fer d’una altra manera i que eren bones. Per exemple, m’encanta la truita de la meva mare i la paella que fa el meu pare. Ara, però, reconec que sóc més crítica amb ells i a vegades els dic: “Ai, això no té prou sal.”

—Diuen que “A cal ferrer, ganivet de fusta”. Quan arribeu a casa, teniu ganes de cuinar o sou de les que us feu un ou ferrat i llestos?
—Arribo a casa i cuino. Si m’he estressat a l’escola, quan arribo a casa la meva manera d’evadir-me és cuinar. Sempre m’han dit que no pot ser, però encara no he trobat el límit. Fins i tot treballant en restaurants on he arribat a fer jornades de disset hores, quan arribava a casa cuinava. És poc lògic, però m’omple molt.

—De què es fa els tuppers, una cuinera?
—Els solc fer molt senzills. Tan ràpid i fàcil com sigui possible. Amanides de llegums, amanides d’arròs, carn a la planxa… No m’hi mato. M’agrada menjar coses ben fetes i ben elaborades al moment. Menjar-me un estofat l’endemà…

—Perd la gràcia.
—No em fa il·lusió.

—Moltes vegades als creadors de contingut els diuen que no treballen. Què feu, vós, a la xarxa?
—Sempre he volgut ser professora i, al principi, les xarxes me les vaig prendre com un espai en què podia ensenyar d’una altra manera. Ensenyo receptes que arriben a molta més gent i ho faig diferent que en una classe. A classe seria molt més tècnica, explicaria coses més científiques… En canvi, als vídeos ho faig tot molt senzill perquè pugui arribar a tothom. Vaig començar penjant fotografies i fent una explicació, però després amb els vídeos em vaig adonar que arribava a molta més gent i que no hi havia tantes preguntes sobre el procés. Creo un contingut que m’implica una feina.

—Quina relació teniu amb les marques?
—Tinc contacte amb les marques des de fa molt de temps. Hi ha vegades que les marques contacten amb tu, i vegades que tu contactes les marques. També s’han de buscar, aquestes coses. La majoria de vegades m’escriuen per missatge directe i em demanen si m’agradaria col·laborar amb elles. Les marques més grans normalment m’envien productes i jo, a canvi, faig una recepta fent-los servir i guanyo visibilitat. Unes altres em donen una remuneració si hi col·laboro i, en els casos de marques més petites, no acostumo a demanar diners.

—Alhora aquest vincle amb les marques us obliga a parlar-ne bé?
—El vincle amb una marca t’obliga a parlar-ne bé, però aleshores crec que com a influencer s’ha de triar amb quina marca col·labores i amb quina marca no. A les marques tinc el compromís de fer-los certa promoció, però alhora tinc la responsabilitat de no enganyar als meus seguidors. Tan sols tinc contacte amb marques de les quals parlaria bé, independentment de si hi col·laboro o no. De fet, n’hi ha moltes que ja feia servir abans.

—Heu dit mai que no?
—He dit que no a marques que no coneixia o que no veia clar que encaixessin amb el meu perfil. No volia parlar bé d’una marca que no coneixia o que no sabia si m’agradaria. Si crec que em pot agradar i no ho conec, sempre demano de provar-ho abans. Per exemple, hi ha moltes marques de suplements alimentaris que es posen en contacte amb mi i no hi col·laboro perquè hi estic en contra. No és una alimentació gaire real.

—És veritat que les xarxes mouen molts diners?
—Sí, els preus són alts. Jo encara funciono amb els preus d’ara fa un mes, que són molt baixos en comparació amb els seguidors que tinc ara. Moltes marques et demanen les estatístiques, per saber quina capacitat d’interacció tens amb el públic i jo sempre l’he tinguda molt alta.

—Quins continguts tenen més èxit?
—Les coses que es desfan encanten. Quan d’un pastís cau xocolata o formatge sempre triomfa. Després, també té èxit tot allò que es pot vincular amb records. El pastís de formatge que vaig fer amb galetes Dinosaurus es va fer viral en gran part perquè a tothom li recorden la infància.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Laura Zurriaga Mitjans (@croquetadexocolata)

—Moltes vegades parleu de receptes “sanotes”. La pastisseria pot ser saludable?
—Sí, la pastisseria pot ser saludable, però ens hem d’acostumar a uns altres gustos. Estem acostumats als pans de pessic tous i un pa de pessic tou no pot ser saludable, és impossible perquè els ingredients que han fet que sigui així són el sucre, que humiteja, la farina amb molt de gluten o refinada… Fins i tot, si trobes un pa de pessic saludable i així de tou, segurament porta una quantitat d’additius que fa por i que tampoc no són saludables. Si vols pastisseria saludable has de saber que és més densa, que potser no és tan dolça… És diferent i és acostumar-s’hi.

“Arribaré on arribi, però vull arribar-hi en català”

—Tenint en compte que hi ha molts problemes relacionats amb l’alimentació en la gent jove, crear contingut sobre menjar a les xarxes és una responsabilitat. Aneu especialment amb compte amb aquesta qüestió?
—Sí, poso especial atenció en com dic les coses i, fins i tot, alguna vegada em pensava que ho feia bé i m’han corregit. La primera vegada que em van fer un comentari vaig pensar que no podia ser, però després em vaig adonar que tenien raó. Jo havia dit: “Si et cuides, però vols continuar menjant dolç, prova això”, i em van dir que cuidar-se no necessàriament volia dir no menjar sucre. Tenien raó.

—A les xarxes han guanyat força tendències com ara el realfooding. Vós us n’allunyeu força i parleu de cuina bona per al cos i per al cap. Per què?
—El realfooding ho ha demonitzat tot i ha creat molts problemes. Vaig començar sent-ne fan, però se’ns en va anar de les mans. Per mi, s’ha de separar la cuina que és bona per al cap i la cuina que és bona per al cos. Un dònut de xocolata pot ser perfecte per a tu perquè et ve de gust. No menjar-te’l farà que hi donis voltes durant tot el dia. És saludable la cuina que et fa feliç, allò que et menges a gust. No pot ser que el nostre món doni voltes al voltant de si el menjar és sa o no ho és, perquè pararem bojos.

“És saludable la cuina que et fa feliç”

—Costa molt de trobar receptes en català i, en canvi, vós opteu per fer-ne.
—No tenia una altra manera de fer-ho. Sabia que si posava veu en aquest projecte, seria en català. No volia fer-ho en castellà de cap manera. Sóc una gran defensora del català, de la meva llengua. Vaig rebre molts comentaris. Em deien que si fes contingut en castellà triomfaria molt més. Gent molt coneguda em va dir que no aconseguiria res si feia contingut en català. Però m’era igual. Arribaré on arribi, però vull arribar-hi en català, no en un altre idioma.

“El ‘realfooding’ ho ha demonitzat tot i ha creat molts problemes”

—Ara que heu crescut molt en seguidors, us demanen més que parleu en castellà?
—I tant. Una barbaritat. Arribo a molta més gent i molta més gent em diu que ho faci en castellà. Vaig fer un vídeo en castellà que era una innocentada i l’Espanya profunda el va veure i van venir tots a explicar-me que no arribaria enlloc. Em van arribar a dir que parlava un idioma inventat.

—Ara per ara, creeu contingut culinari i a més sou professora de cuina. És difícil de compaginar-ho tot?
—Sí, em costa molt. Sóc una extremadament organitzada i funciono molt amb agendes en què tinc marcat què he de fer a cada hora. L’organització em permet de fer-ho tot, però vaig una mica estressada, no ens enganyarem.

—Ja sou a Instagram i a TikTok… YouTube és a l’horitzó?
—YouTube és un objectiu. Hi treballem, però busco un altre format. La idea és crear un projecte un pèl diferent, que no siguin vídeos ràpids.

—Si parlem de la cuina més en general, amb la globalització, a les grans ciutats trobem a cada cantonada restaurants de cuina japonesa, xinesa, mexicana, hawaiana, però costa de trobar restaurants de cuina tradicional, casolana i catalana. Com és? L’anem perdent?
—És molt difícil de trobar restaurants de cuina de tota la vida a Barcelona i rodalia. A mi m’ha costat. Per trobar la cuina catalana que hi havia fa cinquanta anys has de sortir de Barcelona. No considero que sigui en perill, sinó que ha evolucionat i que ara als restaurants trobem cuina catalana, però actualitzada. I al darrere hi ha elaboracions d’hores. La cuina catalana encara que en facis versions necessita un xup-xup important. Perdre-la? No crec que la perdem perquè n’hi ha a molts llocs, però és veritat que a Barcelona en fem tantíssimes versions que costa de trobar.

“Per trobar la cuina catalana que hi havia fa cinquanta anys has de sortir de Barcelona”

—I de versió en versió, els preus també s’inflen.
—Sí, els preus s’apugen quan, realment, la cuina catalana no és cara.

—Per a menjar bé, què cal? Diners, temps…?
—Per a menjar bé no cal ser ric, cal temps. Pots menjar bé tirant de pots de llegums, però sóc més partidària d’aconseguir-ho amb una bona organització del temps.

—Ens manca educació culinària?
—Sí. Crec que hauria de ser una part imprescindible de la nostra educació a la primària i a la secundària.