Laura Vilagrà: ‘Un govern amb els comuns no el veig’

Laura Vilagrà i Pons (1976) és la número 2 d’Esquerra Republicana a les eleccions del 14-F a Catalunya. Desconeguda per al gran públic, VilaWeb entrevista aquesta politòloga per la UAB, amb un currículum molt lligat al partit: amb vint-i-tres anys era regidora de Santpedor i dels vint-i-set als trenta-nou, batllessa. També ha estat delegada de la Generalitat a la Catalunya Central i diputada. Però aquesta entrevista també se centra en els intensos aspectes vitals de la seva vida i en la seva bona relació amb el món de Junts per Catalunya que diuen que, juntament amb la gestió, són dos dels aspectes valorats pel seu partit.

—La vostra mare a què es dedicava?
—La meva mare era comptable i portava la comptabilitat de botigues de roba i sabates de Manresa. I finalment va tenir botiga, roba d’home. Va morir ara al febrer, de càncer. Seixanta-vuit anys. Fins a la setmana abans va ser a la botiga. Tan treballadora era. El meu pare tenia un taller mecànic de cotxes. Vivíem a Santpedor, treballaven a Manresa. Sóc la germana gran. El meu germà petit és enginyer mecànic, fa prototips de peces per a automòbil. Les dissenya. A casa som els de Cal Boter. Fèiem bótes de vi.

—Bona estudiant, de petita?
—Vaig anar a una escola de monges, a una de capellans i a la pública. Sí. L’estudiosa de la classe. Amb un cert lideratge de grup. I de ben jove em deien: “Tu t’has de dedicar a la política.”

—Qui us va polititzar?
—A casa hi tenim tradició. El 1910-1912, quan va arribar l’aigua a Santpedor, van ser moments convulsos, l’alcalde, d’esquerres, era Jaume Sebarroja Espinal. Parent meu. Hi ha la masia Sebarroja, d’on també ve el Timbaler del Bruc, Isidre Lluçà i Casanoves. Un rebesavi era rabassaire i el van enviar a la presó de Lleida uns mesos. Això per la branca materna. I el meu avi patern, Vilagrà, de Ripollet quan era un poble, tenia un negoci de carros i el franquisme li va requisar i el va detenir perquè havia lluitat al bàndol republicà. Tres anys a la presó Model, que després va poder commutar per un desterrament. Va anar a parar a Borriana, València, on va conèixer la meva àvia, castellana de Cuenca: Magdalena. Era minyona en una casa de rics. Es van casar i van tornar al cap dels anys gràcies al salconduit de la senyora rica. Van anar a Sant Vicenç de Castellet, i ell va fer de picapedrer del marbre. L’àvia, per cert, no va parlar mai el català, però es definia catalana. I a mi em surt la garra castellana. La família, doncs, hem viscut la política.

—A vint-i-tres anys vau ser regidora de Santpedor. I a vint-i-set anys, batllessa.
—La més jove de Catalunya, vaig ser. De les dones, perquè hi ha hagut algun batlle home més jove que jo. Vaig ser batllessa dotze anys i en moments econòmics molt bons. Teníem un milió d’euros d’impost d’obres cada any. Tampoc no era sa. Vam poder fer escoles bressol, rehabilitar l’auditori de Sant Francesc, que va representar Catalunya a una Biennal de Venècia, però de la cosa que estic més orgullosa és de la primera decisió: implantar el model de reciclatge porta a porta. Vam passar de reciclar el 8% de residus a reciclar-ne el 80%. Obrir camí va ser la decisió estratègica més bona que he pres. I entremig, vaig tenir dues filles: una a trenta-quatre i l’altra a trenta-sis.

—Amb el detall de la puntada. Impressionant història.
—Amb aquest tema vaig fer una cursa de cavall i una parada de burro. Jo era batllessa, però també diputada i estava embarassada de bessones, dues nenes, habitual a la meva família. A la campanya del 2006 al parlament no vaig saber parar a temps. Gran error. I vaig petar. A la setmana dinou d’embaràs vaig trencar aigües d’una de les dues bessones i es va quedar sense aigua. Per sort, eren bosses diferents. De la setmana dinou a la vint-i-una vaig aguantar-la viva com vaig poder. Però finalment vaig tenir un avortament espontani. I va passar una cosa excepcional: va sortir una, però l’altra no. L’Arlet no va voler marxar. Es va quedar a dins. A l’hospital em van dir que el més lògic era avortar l’altra igualment, perquè el perill d’infecció o de perdre-la era molt alt i, de fet, podia quedar-me amb la matriu afectada i no poder tenir més fills. Tota la família estava convençuda que era la solució correcta. Jo era al quiròfan, pensant-m’ho. Li vaig dir al marit: “Porta’m alguna cosa”, i al final em va portar uns caramels Ricola, de mel i llimona. I allà estirada, amb la dolçor del caramel, l’Arlet va donar la primera puntada. La vaig notar. I vaig dir-me: “Jo he de lluitar. No he de llançar la tovallola.” La pediatra em va explicar les conseqüències de tenir una nena molt prematura: sorda, cega, amb discapacitat de tota mena. I em van deixar posat el catèter, que es pensaven que no duraria ni dos dies. Em van pujar a planta i la cosa va anar millorant. Passaven coses curioses.

—Per exemple?
—Tenir llet al pit, perquè havia tret una criatura, i a la vegada tenia una altra criatura a la panxa. Em sortien trossos de cordó umbilical. Però millorava i em van enviar a casa. Repòs absolut. Havia d’arribar a la setmana vint-i-cinc, que és quan tenen viabilitat els nadons, i a la setmana vint-i-sis vam anar cap a la maternitat, a l’Hospital Clínic, on em van foradar per punxar-me i desenvolupar-li els pulmons a la criatura. Vam arribar a la setmana vint-i-set i quatre dies. L’Arlet va néixer amb 870 grams, 32 centímetres, i sana. Aquest dimecres passat l’Arlet ha fet deu anys en perfecte estat de salut.

—Quina història…
—Després vam tenir una altra nena, la Gal·la, i aquesta va aguantar quaranta setmanes i no volia sortir. Una és menudeta i l’altra més alta. Ara s’assemblen molt i la gent ens diu: “Quines bessones més maques!” I l’Arlet diu: “No, que la bessona es va morir.”

—Mare, batllessa, diputada i delegada de la Generalitat a la Catalunya Central.
—Fins que em van fer fora amb el 155. Tinc aquest galó. La Catalunya Central és molt potent i hauria de ser-ho més si anéssim més a la una. Em va tocar viure el Primer d’Octubre. Rècord de participació. Nosaltres vam superar-ne el 50%. No és poca cosa. Objectiu de país, que ERC insisteix molt: hem de ser més i més forts. El conseller Turull ens va felicitar.

—Crítica: Laura Vilagrà ha viscut tota la vida de la política.
—Qui la faci, els diria que parlin amb el meu ex-marit. La política no és cap ganga. Justament és una feina esclava, horaris i tensions, treball. Jo m’he sentit molt agraïda que m’hagi tocat viure-hi, professionalment, perquè he gaudit molt i he treballat molt. Que parlin amb la família.

—Diuen diuen diuen que ERC ha recuperat la Laura Vilagrà per entendre’s amb Junts. De fet, va fer govern amb Convergència a Santpedor (2006-2010).
—La meva biografia el que diu és que m’he pogut entendre amb tothom. Em cansa molt gastar esforços en el conflicte. Prefereixo gastar-los en construir. I amb el panorama polític que tenim, per a nosaltres abraçar els independentistes és l’única opció. ERC, Junts i la CUP. En aquest sentit, sí, em sento còmoda fent aquest paper de teixir ponts, cosir i recosir.

—Laura Vilagrà voldria un govern d’ERC, Junts i CUP? O d’ERC, Junts, CUP i comuns? O quin?
—Crec que la CUP ha fet un canvi estratègic important. S’ha obert a optar a govern. Bona cosa. Han vist que el plantejament de ‘no a tot’ no els permet de marcar agenda ni ser decisius. Ho celebro. Crec que ens podem entendre, amb la CUP. Amb els comuns ens podem entendre en moltes coses, però un govern amb ells no el veig tant. De PDECat a comuns hi ha diferències harmòniques. En qualsevol cas, sí a pactar coses estratègiques, de consens, importants amb els comuns. Jo veig la coral dels partits independentistes al govern, i comuns essent un aliat en temes concrets i estratègics.

—Com s’arriba a la independència?
—Essent més i més forts. No hi ha un altre camí. Superant el 50% en cada elecció. Hem de poder fer-ho. I que sigui inequívoca la voluntat de ser independent. L’independentisme ha avançat molt. Ha d’avançar més. Ha de fer un últim esforç.

—Tant si optem pel referèndum, com si optem per eleccions, al final, l’equip rival pot reaccionar amb violència.
—Correcte.

—Què fem aleshores?
—Nosaltres diem que no descartem cap via. La via unilateral en algun moment haurà d’aparèixer, però que ho faci quan estiguem realment forts. I puguem tirar-la endavant. Si no, patirem. Un referèndum el 2025, com diu la CUP? Parlem-ne. Tampoc no és impossible. És la manera com els estats democràtics dirimeixin les coses. Seria l’opció. Però també és veritat que no volem descartar cap via. Totes les vies les hem d’afrontar essent més forts. Hem d’escollir els moments en què triem una opció o l’altra. I com deies, continuarem a tenir al davant un estat immobilista. Que intentarà per vies repressives d’aturar el procés. En tot cas hi haurà un moment en què haurem d’optar per vies contundents i unilaterals. Però que sigui quan el procés estigui madur.

—Suposem que els independentistes guanyen i formen govern.
—No en tinc cap dubte.

—Laura Vilagrà serà a govern? Quina conselleria?
—Estic a disposició de Pere Aragonès i la ciutadania en funció de com es configuri el nou govern. Si sóc aquí és perquè valoren la meva gestió: la gestió que he pogut fer a l’àmbit municipal, gran escola de polítics. Però també pels tastets que he fet al parlament i a delegació del govern. Ja em tenen mig ensenyada. Vinc amb els deures fets.

—Per què la gent ha de votar ERC?
—Perquè som el partit que hem sabut incorporar més independentistes al procés. Hem sabut teixir complicitats que potser no eren independentistes, però sí republicanes. Potencial brutal. I podem teixir complicitats cap a la dreta, amb Junts i PDECat, i cap a l’esquerra amb la CUP. I fins i tot amb comuns, en aspectes concrets. Som els qui podem recosir el moviment independentista.

—Un color?
—Verd

—Un personatge de ficció?
—Lady Bug.

—El millor president de la història de Catalunya?
—Francesc Macià.

—Últim cop que heu fumat marihuana?
—El primer, i últim. D’adolescent, en un concert a Arbúcies de les JERC.

—Llocs on heu dormit més de sis mesos?
—Santpedor, Manresa, Sabadell, Calders i Port de la Selva.

—Idiomes?
—Anglès.

—Afegiríeu alguna cosa que no hagi preguntat?
—Que no sóc només una dona independentista. Sóc independent. Sempre he pogut triar el meu futur, el meu camí. Des de fa un temps visc sola, amb la custòdia compartida de les nenes, i malgrat que costa, al final t’hi fas. Ara tinc una vida molt plena i això és molt potent, també. I m’agrada explicar-ho.