Laura Turull: ‘A Pedro Sánchez li diria que fos valent’

He quedat amb la Laura Turull (vint anys, filla del conseller de Presidència Jordi Turull, empresonat a mig debat d’investidura per haver fet un referèndum) al campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra. Quan sóc de camí m’envia un missatge: ‘Ja sóc per aquí, quan arribeu avisa’m i anem a algun lloc on no hi hagi gaire gent, que passo molta vergonya…’ Cara a cara me’n dóna més detalls. ‘Parlar no m’importa, però si m’han de fer fotografies…’ Cap problema, anem a una cafeteria fora del campus i seiem a una taula del pis de baix, on hi ha poca gent.

Aviat comença a parlar i ho fa amb vehemència. La presència als mitjans no l’entusiasma, però diu que els familiars dels presos polítics s’han compromès a fer tant com calgui per alliberar-los, i això inclou que la gent no els oblidi.  Quan s’adona que el seu pare podrà llegir l’entrevista a VilaWeb Paper un gran somriure se li dibuixa a la cara. A Estremera no hi ha Internet, però els presos polítics reben periòdicament l’edició impresa del diari per tal que no perdin el pols del país. El fotògraf Albert Salamé li ofereix la càmera perquè esculli la fotografia que acompanyarà l’entrevista i ella en busca una on rigui. Fa mesos que ho passa malament, però la lluita per treure el seu pare de la presó és més fàcil amb una rialla.

Després de l’entrevista té un seminari, no podrà ser una conversa sense fi, però hores després encara faig voltes a les coses que m’ha explicat.

—Abans em dèieu que us fan vergonya les entrevistes i que us facin fotografies. Heu hagut de prendre un perfil diferent arran de l’empresonament del vostre pare.
—I tant. M’agrada molt parlar i debatre, però això d’anar a la televisió o fer una entrevista impacta, perquè tampoc no saps què volen saber de tu. És una cosa que hem hagut d’anar fent perquè ens hi hem trobat i totes les famílies considerem que és important. És una història que s’ha d’explicar i donar-hi rellevància. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

—Abans del novembre, quan el govern va entrar a la presó o es va exiliar, us interessava la política?
—Com tot el país, tots estàvem interessats en el referèndum i tot allò que vindria. Jo sempre hi havia estat interessada, però com qualsevol ciutadana que vol saber com funciona el món. Et vas assabentant de les coses que passen, perquè vols estar al dia, però no era gaire activista. Era una cosa a la qual es dedicava el meu pare, jo anava bastant a la meva.

—Quan, a l’estiu, fan conseller el vostre pare, com canvia la cosa? Parla amb la família per avisar que les coses seran diferents?
—Quan el fan conseller, ja veus que hi ha alguns que decideixen deixar el govern perquè no veuen clar el futur. I s’hi posa ell. En aquell moment era inimaginable que el meu pare anés a la presó. Sí que en fèiem broma, ell em deia ‘acabarem a la presó’. I jo el feia callar perquè tampoc no m’ho creia. Però l’ambient de la presa de possessió ja no va ser alegre. La gent ens mirava com dient-nos ‘quina us caurà a sobre…’

—I com el veieu?
—Bé, les visites a la presó són visites molt falses perquè tothom fa veure que està bé. Jo també li dic que estic perfecte, no li diré que ploro a les nits o que de vegades estic malament. I ell també. Allà ens expliquem històries, riem i procurem tenir una conversa normal. Després me’n vaig i no sé com està ell, ni ell sap com estic jo. Però ell és una persona molt forta i sap que no ha fet res. Em demostra molta fortalesa quan és allà, diu ‘som aquí, però en sortirem’.

—Com us sentiu quan torneu a casa després dels vis-a-vis?
—És la pitjor cosa. Primer, perquè el viatge es fa molt llarg i acabes molt cansada. És molt cruel, quan te n’has de separar perquè piquen a la porta i diuen ‘se ha acabado’. T’obren la porta, tu et quedes allà, veus com tots els presos diuen adéu i se’n van per una altra porta. Aquella porta fa un soroll de ferro i ja els veus darrere d’un vidre, d’una reixa. Penses ‘jo ara me’n vaig, agafaré un TGV i aniré a casa’. Tens la sensació que l’abandones. I en el fons, no és així, te l’han pres. La tornada és molt dura, però com que anem amb totes les famílies, i a la d’en Junqueras i en Rull hi ha nens petits, tampoc no pots mostrar que estàs tan malament.

—Quanta estona dura la trobada?
—Dues hores.

—I en aquestes trobades, de mes a mes, de què parleu?
—Ens posem al dia i el meu pare ens explica moltes batalletes de la presó. Al·lucinem bastant perquè és un món molt diferent. A la meva família hem decidit de prendre’ns aquelles dues hores amb molt d’humor. Penseu que també són visites en què s’ha de preparar molta logística. ‘Has de parlar amb l’advocat perquè faci no sé què’, ‘parla amb tal persona per no sé quina altra cosa’… Fem de missatgeres de coses que el meu pare hauria de fer fora.

—Què us explica dels altres presos?
—Ell és en un mòdul de respecte, és gent que ha fet una mena de pacte amb el jutge i la presó assegurant que es portaran bé. No hi ha baralles; si es barallen, van fora. I els presos, doncs són homes que han matat la dona, que han violat, pederastes, narcotraficants… És gent que ha comès delictes, per això és a la presó. Amb en Josep Rull va arribar un punt en què van decidir que no preguntarien què havien fet. Es porten molt bé amb ells, els han ajudat molt, es van integrar molt bé… Amb cap pres no tenen cap problema, al contrari.

—Xavier García-Albiol va dir que demanar l’acostament dels presos a Catalunya era una qüestió de comoditat, però no pas humanitària, perquè només es trigava una hora a anar a Madrid…
—Em preocuparia més un comentari d’una persona que fos mínimament culta o intel·ligent. L’Albiol, precisament, ja sabem quina mena de persona és. Són les declaracions que fa sempre, no em sorprèn el comentari, veient tota la seva trajectòria política. Com va dir la Txell Bonet a RAC1, que ens acompanyi un dia. Si només és una hora, que ho aprofiti i vingui. M’ha molestat, però no em sorprèn gens. Fa pena que un polític faci aquest comentari. És tristíssim. Però el nivell d’aquest senyor és aquest, no pot aspirar a més. I em sap molt de greu, perquè el meu pare era el seu company. Han treballat junts moltes vegades. Trobo que és una falta d’humanitat i de respecte enorme.

—No és Albiol i prou. Què us sembla que hi hagi partits que equiparin la qüestió dels presos polítics amb donar suport a la independència i que protestin per un llaç groc?
—El gest de Carrizosa em va molestar molt. Potser molestar no és la paraula, ho veus i dius ‘em sap greu’. Jo entenc que estiguis als antípodes polítics del meu pare, i no passa res. Aquesta és la gràcia que siguis al parlament. Però aquest menyspreu amb la manera de treure aquell llaç groc… Aquell llaç groc podria ser el meu pare. I tu l’agafes i el treus. És com dir ‘em molestes i et faig fora’. Són la via autoritària, aquesta mena de partits. Espero i confio que molts partits no independentistes ho acabin entenent, però els costa de reconèixer-ho. Aquest fet puntual em va molestar, però sí que és veritat que hi ha partits no independentistes que han dit públicament que no haurien de ser a la presó. Això és molt bonic i ens ajuda. Tant de bo ens ajudin una miqueta més i s’hi acabi sumant algun altre.

—Què en penseu, de les imatges de l’interior d’Estremera?
—Primer, considero que no s’ha d’atacar el mitjà de comunicació. Trobo bé que ho hagin publicat, però a mi em preocupa com s’ha enregistrat això. Per entrar a presó l’escorcollen, passes per un detector de metalls, estan prohibits els mòbils… No sé com ho han pogut enregistrar, ni per què un funcionari fa això, si està prohibit. No ho entenc. Es veu la cel·la, el pati… Quan les vaig veure, em va impactar molt, perquè el meu pare m’ha parlat de la cel·la i el pati, però jo mai no ho havia vist. Però trobo bé que surti publicat. Ells són allà, que la gent ho vegi i ho sàpiga. Són en aquell espai tan petit setze hores cada dia.

—El vostre pare no apareix a les imatges, però sí Joaquim Forn. Heu pogut parlar amb la seva filla?
—Sí, parlem molt. És això, impacta perquè veus la famosa cel·la. No surt el meu pare, però els espais comuns deuen ser calcats als del mòdul on és ell. Ho vaig comentar amb ella, ‘és la famosa cel·la’. Una cosa és imaginar-te-la, una altra veure’ls allà. Hi apareix en Forn, però podria ser el meu pare. Ens va impactar.

—Costa trobar el suport de la gent no independentista i que ho expressi públicament?
—Al contrari, a mi no m’ha passat. Jo no vull pensar que el reflex de molts polítics és el reflex de la realitat. Dubto molt que la meitat dels espanyols i la meitat dels catalans creguin que han de ser a la presó. I ho dic perquè he rebut milers de missatges per Instagram, Facebook i molts llocs de gent no independentista dient-me que estan totalment en contra del fet que siguin a la presó. Perquè en el fons la gent sap que no hi haurien de ser. I ho sap l’Arrimadas, ho sap l’Iceta i ho sap tothom. Els veïns del meu carrer no són independentistes i des del minut zero han estat pendents que a la meva família no ens falti de res. La gent ho separa.

—Però en una entrevista a TV3 amb els fills de Joaquim Forn i Jordi Sànchez vau explicar que havíeu volgut fer un vídeo de suport amb espanyols famosos i no havíeu pogut.
—Ha fracassat totalment.

—L’heu descartat?
—Sí, en principi sí. Potser ho repensem… Teníem el telèfon de gairebé tot Espanya. Cantants, actrius, presentadors de televisió… Tothom ens deia la mateixa cosa, que tenien el cor amb nosaltres i que no havien de ser a la presó, però que si ho feien, el productor els faria fora o no els contractarien més. Tot eren pors. T’adones de la censura que té aquest país, és increïble. No és que estigui descartat, està aturat, però crec que no l’acabarem fent. Haurem de provar de fer una altra acció, perquè tristament això ha fracassat.

—Només buscàveu espanyols o també referents d’altres països?
—La intenció que teníem era agafar gent que tingués un pes rellevant a Espanya i que no fos independentista. Que potser públicament havia dit que els catalans érem bojos, però això ens era igual. Que digués que no podien ser a la presó perquè no són criminals. L’objectiu era canviar la visió que crec que té una part de la ciutadania sobre els nostres pares, d’uns criminals que volen trencar l’estat. Volíem cantants i actors espanyols perquè la gent pogués sentir-hi empatia, però no va funcionar.

—Quan el vostre pare va fer el discurs d’investidura, va oferir diàleg, i l’endemà el van empresonar. Ara que ha canviat el govern espanyol, què diríeu a Pedro Sánchez?
—És molt difícil aquesta pregunta. Li diria ‘soluciona-ho, fes de president’. Ell ha de tenir una posició diferent de la que hi havia abans. Ets el president, saps perfectament que no haurien de ser a la presó, i si vols solucionar el principal problema que et trobaràs no pots fer-ho amb aquesta gent a la presó. És inviable. Que faci de president de veritat, que vulgui parlar amb tothom, que accepti la realitat, que és la que és. En tots aquests anys que hem tingut el govern de Rajoy, ha provat d’evitar un problema que és real. Li diria que pensés en nosaltres i reconegués que som una nació. Sempre han volgut liquidar-nos, i han vist que no poden. No es pot governar Espanya sense Catalunya, això és evident, i acaba de passar. Per tant, que ens deixin tranquils. Som diferents, busquem la fórmula per a encaixar. En el model autonòmic no encaixem, mireu on hem arribat. Que siguin llestos i que siguin valents. Li diria que fos valent i que expliqués la veritat a tots els espanyols.

—No el coneixeu personalment, però confieu que…
—M’encantaria.

—Sí?
—I tant, m’encantaria poder parlar amb ell. És el president d’Espanya.

—Creieu que tot això que dèieu, de fer el pas endavant per a prendre posició, passarà?
—És que, si no el fa, què farà? Com Rajoy? Llavors, per què l’ha fet fora? Ho ha de fer, no té cap més sortida. Ja han vist que perseguint-nos no poden. Per tant, que siguin intel·ligents. Si la gent vol anar-se’n d’Espanya, vol dir que no se sent identificada o que sent que no forma part del projecte. Si vol solucionar el conflicte, que ens donin alguna cosa, una solució. També hem de posar nosaltres de la nostra part, eh? Però ho han de solucionar, és clar. Les coses no seran com abans, i pitjor no poden anar. Per tant, que reconeguin el problema d’una vegada.

—No sé si seguiu gaire l’actualitat política…
—Sí que la segueixo, cada dia estic pendent de què passa. M’ha interessat sempre, però abans llegia la notícia i n’opinava. Ara cada cosa que surt penso si pot beneficiar o perjudicar el meu pare. És una angoixa constant. Pateixes perquè t’hi va la vida personal. Ho enfoco d’una altra manera.

—I com veieu el govern de Quim Torra?
—Bé. Aquí ens tirem tots els plats pel cap i espero veure quan serà el dia que deixem de barallar-nos i comencem a construir. No sé en quina fase està la societat catalana, però tenint en compte aquest problema jo no vull que ningú més vagi a la presó. Per tant, que seguin i que parlin. És l’única manera. Jo espero que hi hagi el gest, i si l’independentisme ho critica, em sap molt de greu, però vull que el meu pare i la resta surtin de la presó. Espero i crec que els dos governs estaran a l’altura de la situació. Són gent molt preparada. Conec una mica en Quim Torra, és molt bona persona. Per tant, plena confiança. Han estat molt valents de posar-se al capdavant, no tothom estava disposat a fer-ho. Espero que hi hagi voluntat d’anar a Madrid, o que els d’allà vinguin aquí, i que parlin. És que si no ho solucionem parlant, no ho solucionarem. Val més la pena construir entre tots alguna cosa –no sé quina, eh?– que no pas continuar com fins ara, perquè no ens porta enlloc.

—Estudieu dret…
—Sí, faig tercer. Acabo l’any que ve i llavors hauré de fer el màster en advocacia.

—I quan llegiu les interlocutòries del jutge Pablo Llarena, que s’oposa a la llibertat provisional i que parla com a afectat per la independència en primera persona, què penseu?
—No les he llegides amb profunditat. Ho hauria de fer, perquè les tinc a casa i el meu pare vol que ho faci. Però si llegeixes quatre titulars dels diaris o les mires per sobre, ja pots imaginar de què van. Quan t’ho mires, preocupa, no perquè parlin del meu pare, sinó des d’un punt de vista del dret, preocupa el precedent que deixa aquest senyor. Fa unes valoracions polítiques que no hauria de fer, és molt preocupant.

—Ha canviat la vostra perspectiva del sistema judicial?
—No, no m’ha canviat gens. Jo confio en la separació de poders i en la justícia. És que si no fos real, les coses a Bèlgica, Alemanya o al Regne Unit no anirien així. Vull esperar que sigui un cas puntual del Tribunal Suprem i d’un jutge concret. Perquè de jutges bons, n’hi ha. De fiscals bons, n’hi ha. En aquest país hi ha separació de poders. Però en aquest cas concret, no. La meva visió no canvia, simplement m’indigno perquè veig que tenim un senyor que fa una cosa determinada que no hauria de fer. I no podem permetre que ho faci. Un jutge té molt de poder, i més un jutge de la sala penal del Suprem. A mi em preocupa que hi hagi persones que puguin arribar a fer això i ningú no les controli, però en conjunt el sistema no. Sé que hi ha bons professionals.

—Per tant, creieu que si s’apartés el jutge Llarena, les coses serien diferents?
—És clar, depèn del jutge… Però és que hauria de ser diferent! Ara, si em demaneu sobre el Suprem, la veritat és que ara mateix no hi crec gaire. Amb els jutges que hi ha, no hi confio gaire, perquè ja hem vist què fan.